Mensaje de Rajoy a Montoro: “Sin los funcionarios, no ganamos las europeas”

El Gobierno recibe mensajes de colectivos de empleados públicos amagando con un voto de castigo por el maltrato que sufren. Hacienda ha convocado 950 nuevas plazas


Recortes y congelación de sueldos de funcionarios, pérdida de una paga extra, menos días libres o paralización de plazas... van camino de pasar a la historia. El Gobierno es consciente de la importancia de este colectivo para ganar votos de cara a las tres próximas citas electorales. Orden de Rajoy a Montoro para 'mimar' al colectivo.

Según ha sabido El Confidencial Digital de fuentes del Gobierno, Rajoy tiene en cuenta que entre los empleados públicos hay una importante masa de votantes: casi tres de millones de españoles con derecho a sufragio en las próximas elecciones europeas, municipales y autonómicas, y generales.
Así, considera que por esa vía se puede conseguir rédito electoral y es conveniente en este momento cuidar especialmente a este colectivo.
Movimientos a favor del voto de castigo
Las fuentes a las que ha tenido acceso ECD explican que algunos colectivos de funcionarios están promoviendo un voto de castigo al Gobierno por las decisiones que ha tomado en estos casi tres años de mandato y que han afectado a los empleados públicos. Un escenario que inquieta especialmente en Moncloa.
Así lo confirman también fuentes de la Administración conocedoras de estos movimientos, que han revelado estas intenciones a altos cargos del Gobierno en conversaciones informales que han mantenido en las últimas semanas.
Maniobras y guiños para las elecciones
“Tenemos la impresión que los últimos guiños de Montoro van enfocados a conseguir el voto de los empleados públicos en las próximas elecciones europeas de mayo, tratando de este modo de que se olviden del continúo desprestigio, menosprecio y vilipendio que de su labor ha realizado este Gobierno”, explican.
Enumeran, concretamente, la retirada de una paga extra, la congelación salarial durante cuatro años consecutivos con la pérdida de poder adquisitivo que ello conlleva y una bajada de salario en un 5%, como los principales “maltratos” que ha sufrido el colectivo en los últimos años.
“Sin los funcionarios, no ganamos”
Según las fuentes consultadas, este escenario no se pasa por alto en Moncloa a poco más de un mes de las elecciones del 25 de mayo. Por ello, Rajoy ha sido claro con el ministro de Hacienda, Cristóbal Montoro: “Sin el voto de los funcionarios, no ganamos las europeas”.
En este contexto se enmarcan, por ejemplo, alguno de los últimos anuncios impulsados por el Ejecutivo para 'mimar' a los empleados públicos: el de que van a recuperar otro día libre de los tres suprimidos en 2012 y la convocatoria de 950 plazas más en la Administración General del Estado para el próximo año.
De los pocos sectores en los que cae la afiliación
Los sindicatos de funcionarios se quejan también de que la Administración Pública fue prácticamente el único sector que perdió afiliados a la Seguridad Social en marzo, con 1.031 afiliados menos, encadenando tres meses consecutivos de pérdidas (en enero se perdieron 4.848 afiliados y en febrero 2.321), en contra de la tendencia general.
Esto demuestra, explican, la inestabilidad de las plantillas y por tanto la poca calidad del empleo creado en estos sectores.

UN BARÇA MASSA PREVISIBLE

José Antonio Monfort va jugar amb la Galera allà pels anys 70. Jugava de davanter centre, era elegant i feia gols. No sé li podia demanar més. Monfort viu relativament a prop de casa i de tant en tant ens trobem. La vespra del Madrid Barça de lliga el vaig trobar i em va dir: Guanyarà el Barça 1-2... No ens varem tronar a trobar fins ahir. La seva predicció va ser més pessimista: Si Messi juga caminant, perdrem, ara, si Messi juga al trotet, potser guanyem... Devíem de portar un quart d’hora del partit i la meva dona em va preguntar: Però és que juga Messi? Està bé que un àrbitre passi desapercebut, és un elogi, però quan a un jugador no se’l anomena, és senyal que entra poc en joc. És el que li passa a Messi darrerament.

Mentre el Madrid va explotar la seva millor arma, es a dir, el contraatac, el Barça, tot i voler fer el joc que l’ha caracteritzat durant els darrers anys (sobre tot des de que el va entrenar Guardiola), li va mancar aquella dosi d’explossivitat de la que havien fet mostra. El seu joc és massa previsible i això el torna monòton.  

Algú va comparar el joc del Barça amb el que fa un equip de handbol: la pilota corre ara cap a l’esquerra, ara cap a la dreta, mentre la defensa rival es mou al mateix ritme i va tancant els espais i de tant en tant es fan centrades a l’àrea esperant que algú pugui rematar... Però qui? Si no hi ha cap davanter prou poderós com per a guanyar la posició als defenses rivals...

Abans hi havia sempre una genialitat de Xavi o d’Iniesta. Es guanyava l’esquena a la defensa rival, després un bon control de la pilota que et donava avantatge i finalment arribava el gol. Ara això no ho veus... La darrera vegada va ser el gol de Neymar contra l’Atlético de Madrid a passi d'Iniesta. Però una flor de fa maig...

Si hi ha algun culer que opini que Neymar hagués pogut marcar en aquella pilota que va tocar al pal de la porteria de Casillas i que podria haver estat el 2-2 i d’aquí a la pròrroga i acaba parlant de mala sort, s’equivoca de ple. És com veure l’arbre i no veure el bosc. Ahir, el Madrid, sense Cristiano Ronaldo, la seva gran estrella, va seguir fent el seu estil de joc que no és un altre que recuperar la pilota en defensa o mig camp i amb un passi llarg posar-la en safata de plata per a que Bale o Benzema o algú d’altre, l’acabés posant a la xarxa de la porteria de Pinto, com va ser el cas de Di Maria, un jugador que no es caracteritza precisament per marcar gols.

Reixach, que feia de comentarista per a la retransmissió en català de TV1, ho repetia constantment: No voldria ser reiteratiu, però si el Barça perd la pilota, si no acaba la jugada, afavoreix el contraatac del Madrid que, amb aquest tipus de jugades crea molt de perill... Sigueu sincers. Abans de que Neymar hagués pogut marcar el 2-2, quants de gols ens hauria pogut fer el Madrid?

Mentre tot això passava, Martino es va tornar a equivocar. Ja no dic en el plantejament (què ha de fer l’home si des de l’entorn sé li recorda cada vegada allò de l’ADN Barça?) No em posaré en qüestions tàctiques, ja que no em considero preparat per a fer-ho, però hi ha coses que són mol evidents.  

Estic parlant de la tossuderia  de Martino per capficar-se en voler posar a jugadors com Cesc i Alves que en cada partit demostren que estan passat per un moment de baixa forma espantosa. Fa massa dies que pel costat del brasiler arriben la majoria de gols al guanyar-li l’esquena. I Cesc, al davant, no aporta absolutament res.

Acabaré comentant els canvis. Puc entendre al de substituir a Jordi Alba per Adriano i mirar així de que algú xutés des de fora de l’àrea, però és evident que no va funcionar ja que en mitja part només li recordo un xut. El segon va ser l’entrada de Pedro per Cesc. El canari és un jugador molt ràpid que resulta determinant si guanya l’esquena de la defensa rival, però per això cal que algú li doni passis en condicions. Sinó, el seu paper és com el d’un altre jugador qualsevol.

I, finalment el de Bartra per Alexis el va fer per obligació, ja que, recordem-ho, Bartra va entrar a la llista a darrera hora, ja que unes molèsties l’havien mantingut als dic sec durant uns dies. Segurament, durant la carrera amb Bale (que va ocasionar el segon gol del Madrid), se’n va ressentir i d’aquí que no el pogués aturar. En resum, uns canvis que no van aportar cap milloria al joc col·lectiu de l’equip.

Si sou devots, poseu un ciri a Santa Rita, la patrona dels impossibles, ja no per guanyar la lliga (aquí caldria una alineació dels astres que no es produirà), sinó per a que la FIFA aixequi el veto de no poder fitxar fins la propera temporada i poder renovar mig equip. I sinó, ja ho vaig dir l’altre dia, fer pujar algun jugador dels segon equip i fins i tot algun juvenil. Vareu veure el gol que va fer Munir El Haddadi en la final de Champions juvenil? No? Això sí que és xutar des de fora de l’àrea!

PAISATGES DEL NOSTRE TERRITORI. L'ESQUENA D'AMPOSTA II

VOTEU, VOTEU, MALEÏTS!!

Ningú com CiU viu tan intensament les eleccions. I és que s’hi juguen el ser o no ser en cadascuna d’elles. La majoria de càrrecs convergents tenen com a professió la de polítics, es a dir, fora de la política no han fet mai res. Voleu un exemple? Mas. De jovenet va entrar recomanat a treballar per la Generalitat fins que van veure que era un alumne avantatjat i ràpidament el van fer dedicar a la política.

Quan CiU perd unes eleccions o no treu els resultats que esperaven, molts dels que viuen d’això, es veuen abocats a haver d’abandonar el càrrec i, dit d’una forma planera, buscar-se la vida. Per això, sempre que es pugui, se’ls ha de recol·locar a d’altres administracions per ells controlades o bé crear-los llocs de confiança dintre de la pròpia Generalitat.

Dic això perquè Mas va obrir la campanya de les europees reclamant un vot massiu de l’electorat català i, evidentment, per a ells. Mas ho va justificar dient que si els catalans demanen poder votar, que pensaria Europa si quan hi ha eleccions la gent no hi va.

Les eleccions europees han estat, tradicionalment les més abstencionistes. Crec recordar que a les darreres a dures penes va arribar al 40% de participació.

La pretensió de Mas i els seus és guanyar a Catalunya i, a poder ser, augmentar el nombre d’eurodiputats, ja que això significarà tenir un maldecap menys. Per què, sinó, caldrà trobar-li una nova ocupació i, de vegades la mamella de la vaca no dóna per a més.  

El motiu d’haver un 60% d’abstenció està justificat per que la ciutadania veuen Europa com un ens llunyà i poc útil. Quan es pregunta a Europa sobre una hipotètica independència de Catalunya, la resposta és que és un tema intern d’un país membre i que no els incumbeix, al menys que aquest estat membre els hi demani que s’hi pronuncien.  

Catalunya ha estat sempre un país proeuropeista. Quan a al resta de Espanya ni tan sols es coneixia el concepte d’europeu, a Catalunya ja miràvem cap a munt com aquell que té una fantasia que sap que algun dia es convertirà en realitat. En canvi, ara, molts dirigents europeus miren en recel el procés independentista alliçonats pel govern espanyol que, en definitiva, ara per ara són els interlocutors vàlids davant els estaments europeus.

Més o menys és com el peix que es mossega la cua: quina confiança hem de tenir els catalans amb les institucions europees si ells tampoc fan cap gest de complicitat amb el poble català.

Per tant, si finalment el 25 de maig aneu a votar, penseu-vos molt per a qui ho heu de fer, encara que, possiblement, l’opció de quedar-se a casa sigui la més encertada.