Durant les jornades econòmiques de Sitges
del passat cap de setmana, va dir el President del Govern Espanyol Mariano
Rajoy que si es produeix el xoc de trens entre Catalunya i Espanya és
que algú va per la via equivocada...
Desgraciadament, des de fa alguns anys,
són mols els que van per la via equivocada: el govern central per suposat,
el govern de la Generalitat, la Troika, bona part dels partits polítics...
Podríem seguir.
Cada dia em costa més prendre part bé
pel interessos de Catalunya, bé pels interessos de l’Estat Espanyol, perquè
cada dia aquests interessos és prenen més en clau de partit que no mirant
pel bé dels ciutadans.
Quan Pascual Maragall va voler reforma
l’Estatut d’Autonomia de Catalunya, el feixuc tràmit va acabar per cansar
a la ciutadania. Molt em temo que ara acabarem esgotats.
En boca dels polítics una paraula és
la que més sona: diàleg. Però a l’hora de la veritat ningú dialoga amb
ningú i quan ho han fet, ningú s’ha mogut ni un mil·límetre de la seva
posició inicial. Malament anem! Vulgarment d’això se’n diu diàleg de
besucs i, quan aquests terme l’hem d’utilitzar amb els polítics que governen...
Malament anem! (Per segon cop)
Comprenc que molts de catalans estiguin
desenganyats amb Espanya i vulguin marxar passant, prèviament, per una
consulta d’autodeterminació. Però igual com s’ha creat el clima ideal
per a que sigui així, també comprenc que una majoria social estigués indignada
per les retallades que s’estan aplicant a tots els nivells: econòmics
i socials. Què tot està llegit? Sí segur que sí, però, els diners, sempre,
es poden gestionar d’una altra manera i no només atenent els interessos
de les minories més poderoses. El govern de la Generalitat i qui li dóna
suport, tenen tota la responsabilitat de com es gestionen els recursos
que disposa Catalunya. Què no en ensarronen més.
Sobre el centralisme que s’exerceix
des de Madrid, podria escriure un tractat, però segur que us cansaria.
L’actitud de Rajoy cap a Catalunya és del tot intolerant i hipòcrita.
Si ja fastigueja a bona part dels ciutadans espanyols, molts d’ells persones
de bona de bona fe que fins i tot entenen el procés que s’ha engegat a
Catalunya, imagineu-vos com hem ens de sentir els catalans que sabem amb
certesa que els peperos no ens estimen ni per compromís. Si durant
la campanya del nou Estatut van recollir signatures en contra i, finalment,
el van recórrer davant del Tribunal Constitucional, com han de mostrar-se
ara partidaris de convocar una consulta sobiranista?
Rajoy va dir que estava conforme en impulsar
una reforma de la Constitució, però que no s’esperés cap novetat important.
I ho va dir a Catalunya davant una majoria de mitjans de comunicació catalans.
Us imagineu que deu de dir a Madrid durant les reunions del seu partit?
Després de les eleccions europees del
passat 25 de maig, tothom va dir que s’havia de canviar. Els responsables
de les institucions europees van anunciar canvis en les polítiques econòmiques
que s’apliquen i que han resultat totalment errònies. Des del PP, com
a tota crítica interna després dels resultats adversos (tot i haver guanyat),
només han sabut dir que han de millorar la comunicació amb els seus votants
i han anunciat noves mesures fiscals: rebaixar la tributació de les societats.
Malament anem! (Per tercer cop)
Potser ara enteneu perquè he dit que
tothom circula per via equivocada. Perquè no hi ha ningú (o casi ningú)
que estigués fent el que calia. Per tant, si seguim parlant de trens i
de vies, segurament, ara per ara, una professió en alça és el de guardaagulles
per a facilitar les institucions i partits els canvis que han anunciat
aquests darrers dies.
Les arribarem a veure? Permeteu-me que
sigui incrèdul. Molt em temo que tot quedarà en paraules. Com sempre.
