divendres, 20 de març del 2015
SOPA DE LLETRES A AMPOSTA
Per molt que Adam Tomàs digui que la candidatura que ell mateix encapçalarà no s’ha d’entendre com una suma de sigles, la veritat és que, a primera vista, és la sensació que et dóna: ERC+ICV-EUA+EA... i independents (com gent de les CUP) Ara bé, tot aquest aglomerat aniran sota la denominació de EA-AM: Esquerra d’Amposta-Acord Municipal.
Suposo que a partir d’ahir, que va ser quan es va fer oficial el gran pacte, Manel Ferré estarà una mica més preocupat. Jo, d’ell, hi estaria. A priori, tot fa pensar que, aquest cop sí, pot significar el final d’etapa CiU. Una etapa de 28 anys i 6 majories absolutes que van fer pensar a molts dels càrrecs del CiU que eren tan bons i que el poble els estimava tant, que podien fer i desfer al seu criteri, sense reparar que, de vegades, també es pot estar equivocat.
Sé li ha de reconèixer a Adam Tomàs l’habilitat de haver sabut integrar a la seva candidatura a tota una sèrie de persones provinents d’àmbits diferents i que, només fa uns anys, semblava difícil que poguessin anar plegats. Estic parlant per exemple d’ICV i d’EUA que, tot i que sé solen presentar plegats, sobre tot a les grans eleccions (generals, autonòmiques...), semblava que a Amposta eren con l’oli i l’aigua.
Per primera vegada, les esquerres d’Amposta (excepte el PSC) es presentaran plegades, tal com també passa tradicionalment amb la dreta. Sí, ja sé que també es presenta el PP i, fa anys, alguna candidatura independent però inclinada molt cap a la dreta o ara PxC, però els caps de CiU d’Amposta tenien l’habilitat de que el PP no presentés bons candidats, la qual cosa minvava les possibilitats d’èxit. Cal recordar que quan es v presentar Joan Pons (el de la Roca), el PP va obtenir dos regidors i un amb Ramon Chordà; després l’ostracisme. Si us hi fixeu, els resultats històrics del PP a eleccions com les generals i autonòmiques, res tenen que veure amb els resultats que treuen a les municipals. No és l’única tàctica que ha usat CiU d’Amposta al llarg dels anys. L’any 95, per exemple, des de l’ombra, va promoure una candidatura d’ICV per a que esgarrapés vots al PSC. I sé del que parlo.
Tornant a les municipals que tenim, com aquell que diu, a voltar del cantó, si ho recordeu, ja fa quasi que un any, vaig parlar de la necessitat de que el PSC establís acords amb altres formacions com ICV, encara que s’hagués de renunciar a encapçalar la llista. Aquest escrit va ser molt anterior a fer-se pública la candidatura de Sisco Miró com a cap de llista.
Evidentment cada partit elabora les seves estratègies i, s’han de respectar, però no m’han paregut correctes les declaracions fetes per Rosabel Recio que va afirmar que si havia optat per la candidatura de Tomás és perquè li van garantir que no pactarien amb CiU i que en canvi, el PSC no van assegurar. Davant d’aquesta afirmació no puc més que mostrar la meva incredulitat. Com sabeu vaig ser 8 anys regidor del PSC i encara conservo el carnet del partit. Per tant, puc parlar amb coneixement de causa i, no crec, que el PSC acabi pactant amb CiU. No és el moment d’explicar secrets d’alcova, però des de CiU ens en han fet tantes, però tantes, que un pacte entre les dues formacions em sembla del tot impossible. Encara diria més. Si el PSC fes possible la continuïtat de CiU al front del govern municipal signaria la seva defunció d’ipso facto.
¿Què passa a Convergència?
JOAN TAPIA
Periodista
Alguna cosa passa a Convergència. Fins fa pocs dies el missatge oficial la definia com a més independentista que ningú (ERC inclosa) i proclamava que el 27-S seria un referèndum cap a la independència. ¿CiU? Aquí el missatge era més ambigu, però l'agit-prop convergent explicava que Unió no era el problema. Només Duran Lleida era una trava. I fins i tot se'l va desautoritzar -per ordre directa de Lluís Corominas i no de Josep Rull com vaig escriure- en una votació a Madrid.
Però a la crisi d'aquella votació se li va posar un pegat amb rapidesa després que els tres consellers d'Unió -la vicepresidenta Ortega, Espadaler i Pelegrí- fessin pinya amb Duran. Alguna cosa havia passat. Potser que a Artur Mas, més caut que els entusiastes de la seva executiva, el que menys li interessa és una crisi del Govern. Però el més rellevant va passar diumenge passat, quan el coordinador general, Josep Rull, a qui s'identifica amb els corrents més independentistes, va dir al Consell Nacional (en què, per cert,Mas no va parlar) que CDC era un partit nacionalista i que la independència era només un objectiu instrumental per al fi últim: la justícia social.
Per fregar-se els ulls. Després de tant parlar de refundació i d'independència per distanciar-se del pujolisme, tornàvem al que el mateix Pujol, amb la seva gran habilitat comunicativa, va definir afirmant que Convergència sempre havia fet «la puta i la Ramoneta». I dimarts el conseller Homs va corregir Oriol Junqueras, que culpabilitzava Unió del retard en el full de ruta independentista. El mateix Rull va dir ahir a Madrid que s'havia de tenir «el màxim respecte als temps d'Unió», que els dos partits havien fet molt de camí junts i que creia que en seguirien fent.
CDC torna, doncs, a definir-se com a nacionalista (la independència és instrumental) i s'enterra el sobreentès que Duran és una màquina de perdre vots. ¿Què passa? Diverses coses. La primera és que els alcaldes (Xavier Trias al capdavant) creuen que la principal bandera que cal desplegar en les eleccions municipals és la seva gestió al capdavant dels ajuntaments i que, al necessitar tots els vots possibles, l'estelada no ha d'ocupar el primer pla. Davant Ada Colau no convé perdre ni un sol vot moderat.
Cautela necessària
La segona és que el procés està en una hora vall. El 51,6% dels catalans creuen que el suflé s'ha desinflat (contra el 24,9% que el jutja encarrilat) i el 42% dels electors de CiU opinen que tot s'acabarà en un pacte que incrementi l'autogovern, contra el 27,5% que segueix apostant per la independència. El moment aconsella, doncs, cautela. Perquè s'han de guanyar les municipals i no es pot perdre Barcelona i, a més, perquè les enquestes (l'última, la d'EL PERIÓDICO) diuen que CiU baixaria a 32 diputats i quedaria a una distància sideral (34 escons) de la majoria absoluta.
Alguna cosa va malament perquè ara en tenen 50 i, el 2010, abans de l'abraçada a l'independentisme, Artur Mas va aconseguir ni més ni menys que 62 diputats, que llavors els van semblar pocs. I si CiU unida baixa a 32 diputats, ningú amb seny de Convergència pot desitjar la ruptura amb Unió. Només que Duran tregui quatre escons ja serien superats per Esquerra.
Ara les municipals, després... Sí, el PSC -el secular enemic- està encara pitjor. Trist consol, perquè Albert Rivera es converteix en el tercer grup parlamentari -en disputada competència amb ERC- i en el segon partit en vots.
El procés té estranyes derivades. Potser tot es deu al fet que el president Artur Mas va confondre l'ANC amb Catalunya. I l'Assemblea Nacional Catalana sintonitza amb el 44,9% dels catalans que es declaren independentistes, però no amb el 51,9 de ciutadans que diuen no ser-ho.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)