Sense aigua no hi ha futur. ¿Tenim futur?

NARCÍS PRAT

Catedràtic d'Ecologia U. B. Membre de la FNCA.

Al planeta Terra s'hi han descrit fins ara 1,5 milions d'espècies d'éssers vius. Totes depenen de l'aigua. Una espècie (la nostra) ha tingut molt èxit a captar i utilitzar l'aigua en benefici propi. Per a això hem construït preses, hem desviat rius i hem construït milions de quilòmetres de canals i canonades. Una part de l'aigua que fam servir ja no torna al riu (el 80% de la que s'utilitza per regar) i la que tornem està més o menys contaminada. Milers d'espècies pateixen les conseqüències de l'ús de l'aigua per part de les societats humanes, i per a moltes d'elles ja no hi ha futur: o s'han extingit o estan en risc d'extinció.

Les societats humanes no comparteixen d'igual manera l'èxit en el control de l'aigua. El que és vida per als uns (aigua per a Las Vegas) pot ser la ruïna per als altres (pescadors de la Baixa Califòrnia). Entre les societats humanes, algunes no tenen futur perquè moren o malviuen amb menys de 10 litres per persona i dia (l/pd) i menys de 500 calories de menjar al dia (m/d). Algunes sobreviuen amb penes i treballs amb menys de 40 l/pd i de 1.000 c/d. D'altres vivim confortablement (100 l/pd i un mínim de 2.500 c/d). Els aliments que mengem no es poden cultivar sense aigua (sigui de pluja o de reg). Per produir una poma calen 70 litres d'aigua; per a un bistec, més de 500 (és el que en diem aigua virtual, ja que no ens la bevem directament). Si transformem les calories en litres d'aigua, podem calcular que els pobres consumeixen menys de 1.000 l/pd d'aigua virtual, i les societats desenvolupades més de 5.000 l/pd.

Com a resultat del canvi global (canvi climàtic més alteració de la biosfera per l'home), els recursos hídrics disminuiran entre un 10% i un 50% segons les regions de la Terra. Les zones on viuen els pobres i el Mediterrani seran les que més patiran aquest canvi per la disminució de recursos i perquè són les que augmenten més demogràficament (cada any la conca del Ganges té un milió d'habitants més). Menys aigua, més boques per alimentar, la mateixa superfície per produir aliments. No n'hi haurà prou de construir preses noves i regadius nous per compensar aquestes pèrdues. Ni tan sols el fet de ser més eficients en l'ús de l'aigua o dessalinitzar-la ens salvarà de la pèrdua de recursos per càpita. ¿Tenim futur si continuem amb l'ús i les polítiques de l'aigua actuals? La resposta és no.

Només un canvi important en la nostra política de gestió de l'aigua ens pot deslliurar d'aquest futur. S'ha d'estalviar aigua i contaminar menys, i també establir i respectar cabals ecològics als rius. Als països desenvolupats això significa complir les lleis (la Directiva marc de l'aigua a Espanya); als subdesenvolupats, implementar polítiques sostenibles de l'aigua evitant la corrupció i millorant la governança. En massa països, els qui implementen les polítiques de l'aigua fan servir solucions del segle XIX, neguen el canvi climàtic o solament pensen en promeses per als quatre anys vinents. Amb aquestes polítiques no tenim futur. El futur està en la cooperació, en la transparència en la gestió, en el coneixement i a explicar als usuaris de l'aigua que no tot és possible, que s'ha d'apostar, de debò, per la sostenibilitat. Fàcil de dir, difícil d'implementar, però imprescindible si volem, com a societats humanes, tenir futur en aquest planeta.

CONSULTES I MÉS CONSULTES

El passat diumenge els veïns de , Castellterçol, Castellcir, Sant Quirze Safaja, Calders, Monistrol de Calders, Santa Maria d'Oló, l'Estany, Granera i Collsuspina, integrats a diferents comarques de la Catalunya central, van aprovar en consulta popular la creació d’una nova comarca: el Moianès. El resultat, tot i no ser vinculant, sembla ser que serà acceptat per la Generalitat de Catalunya que crearà oficialment la comarca número 42.

Als 10 municipis va guanyar el sí en un percentatge superior al 80%, però la participació no va arribar al 50%. Tot i això, sembla que aquestes dades no són significatives, ja que, com sabeu, a una democràcia, el que compta són els resultats més enllà de la participació.

Després de l’èxit assolit, sembla que ja hi ha altres mancomunitats de pobles que també aspiren a convertir-se en comarca, com per exemple la anomenada Selva Marítima, encara que no està clar que aquest sigui el nom definitiu que prendrà la futura comarca si és que la iniciativa tira endavant. Entre els pobles que volen formar part de la futura comarca estan Lloret de Mar i Blanes.

Aquestes consultes es fan a l’empara de la Llei de Consultes aprovada pel Parlament de Catalunya, què és el que havia de donar cobertura al referèndum secessionista del 9-N i que el Tribunal Constitucional va tombar.

Però una vegada oberta la porta, queda clar que hi pot entrar més gent...  Dimarts pel matí vaig escoltar a la SER que, Ciutadans/Ciudadanos (C’s) avisa que, en el cas de guanyar les eleccions catalanes, promouria una consulta per a suprimir l’actual model d’immersió lingüística, a la vegada es preguntaria si els vol un model bilingüe (català i castellà) o trilingüe (català, castellà i anglès)

El resultat a priori és incert, però, què passaria si s’abolís l’actual sistema educatiu? Des del meu punt de vista, a la llarga (potser dintre de molts d’anys), podria significar la desaparició del català o, en el millor dels casos, quedaria com una llengua residual que només es parlaria en ambients familiars de catalanoparlants, tal i com va passar durant l’etapa franquista.

Hem de partir de la premissa que el català és la llengua natural de Catalunya, amb les diferents variants dialectals i amb tots els matisos que vulgueu. Per això mateix, com a qualsevol idioma, es van haver d’establir unes normes ortogràfiques i lingüístiques.

Com tota llengua minoritària, el català ha de ser objecte d’una especial protecció. Si un dia, aquests estatus canvia, pobre català... Però bé, qui avisa (Ciutadans/Ciudadanos) no és traïdor i, per tant, avisats quedeu.

I ja per acabar, tornaré al principi. Suposo que sí, que crear una nova comarca té la seva importància, però en tot cas, molt relativa, ja que a mi, personalment, ni em va ni em ve. M’afectaria si es volgués crear, per exemple, la comarca del Delta de l’Ebre constituïda per tots aquells pobles que l’integren. Per això, la publicitat que li va donar TV3 diumenge em va sembla excessiva.

¿No serà que s’està preparant el terreny de cara una futura consulta legal (on es tornés a preguntar si Catalunya ha d’esdevenir un estat propi) per a validar uns resultats que no arribessin al 50% de participació?

Digueu-me malpensat!        

LES FOTOS DENÚNCIA DEL DIA 25-03-2015

Aquest material de construcció abandonat, segurament sobrant (o no) de les obres de revestiment dels canals del delta, està a tocar del Parc Natural, per la zona O de l'Encanyissada, em sembla que terme de la Ràpita. 
Si les administracions toleren coses així, què hem d'esperar d'alguns ciutadans?   

Vaja, el PSOE està viu

JOAN TAPIA

Periodista

Hi ha un heteròclit conglomerat d'analistes, va des de la dreta a l'independentisme i a l'esquerra gauchista, que últimament proclama un futur sense socialdemocràcia: com a càstig als seus molts i diversos pecats, el PSOE hauria passat a millor vida. Actualment la batalla està entre el PP i Podem. I la catalana, entre el PP i el far independentista (malgrat el molest desembarcament de Pablo Iglesias).

Bé, la victòria de diumenge (més gran a la prevista en totes les enquestes) indica que el PSOE segueix viu. Però compte, perquè és veritat que ha tingut seriosos errors i els resultats andalusos no es poden extrapolar. No obstant, la primera cita electoral del 2015-andaluses, municipals i autonòmiques, catalanes (no obligades) i generals- ha ofert un resultat favorable als socialistes que podria tenir conseqüències.

El «tic-tac»

Efectivament, el PSOE obre la carrera electoral mantenint diputats i derrotant el PP (que va guanyar les eleccions del 2012) per gairebé nou punts. I quan molts el creuen moralment i numèricament superat per Podem, resulta que en el primer matx el resultat és de 47 a 15. Potser el «tic-tac» d'Iglesias és només verb. A més, es confirma el potent lideratge de Susana Díaz, i la derrota deMariano Rajoy -que s'ha implicat molt en la campanya- afavoreix els socialistes davant la cita del mes de maig. ¿Una potencial rivalitat entre Díaz i Pedro Sánchez, no sempre en sintonia, pot fer mal al PSOE? Pot, però no necessàriament. Als Estats Units, la rivalitat entre Barack Obama i Hillary Clinton no va perjudicar els demòcrates.

El PP ha tingut una severa derrota. Malgrat la presència de Rajoy i la seva repetitiva insistència que l'economia va bé ha perdut 17 diputats (de 50) i ni més ni menys que 500.000 vots respecte del 2012. El discurs menyspreador de dissabte quan va dir (a València) que els contraris al PP són «adanes, zascandiles, tertulianos o amateurs» no és simpàtic. I malgrat que és cert que el PP és més fort a la resta d'Espanya que no pas a Andalusia, el resultat de diumenge gravitarà negativament sobre els comicis del maig a Madrid i al País Valencià i pot sembrar dubtes respecte al lideratge deRajoy per a les generals. Mal quadro clínic per a un partit que està al govern. Sobretot perquè per primera vegada té un competidor -Ciutadans- que amenaça el seu domini sobre l'electorat de dreta i centredreta.

Podem ha tingut èxit. Ha passat de 0 a 15 diputats i el seu vot a Andalusia puja d'un 7,1% a les europees al 14,8%. Però és un èxit relatiu perquè s'ha vist que Iglesias no es menja el món i el seu resultat està molt lluny de l'obligat per a algú que fa ostentació d'anar a guanyar les pròximes generals. ¿Podem ha sigut el vedell d'or dels que idolatren el final del bipartidisme?

Al contrari, Ciutadans és la nova moda. A les europees de fa un any va tenir un 1,7% i el CIS li donava el 6,4% i 5 diputats, menys que a Izquierda Unida. Al final ha tret el 9,2% i 9 diputats, a no gaire distància de Podem. I el partit d'Albert Rivera (liberal però encara en el neolític) es pot engreixar amb electors de centredreta molestos amb el discurs del no a tot (excepte als propis èxits) del PP.

Avui el PSOE segueix viu, el PP s'enfonsa i li surt un competidor del seu propi camp, i Podem s'afirma cruspint-se IU. En la transició ja hi va haver doctes analistes que deien que el mandrós PSOE moriria enfront del PC de Santiago Carrillo. En aquell moment només la van encertar dient que Carrillo era intel·ligent i ara poden tornar a vessar-la si Iglesias resulta una mala còpia (amb toc grec però no europeu) del Felipe González del 77.