PAISATGES DEL NOSTRE TERRITORI. PASSEJANT PELS VOLTANTS DEL BARRANC DE LA CARBONERA (7)

Ganadores y perdedores

FRANCISCO JAVIER ZUDAIRE

Periodista i escriptor

Acabo de leer que Leticia Sabater se ha operado y vuelve a ser virgen. Enhorabuena, por decir algo. Porque, ¿gana con ello? No lo sé; en mis tiempos, uno de los mensajes que podíamos leer en la pared de la universidad era: La virginidad es una enfermedad, vacúnate. No podría, pues, asegurar si la simpar presentadora ha dado un paso adelante o su íntima novedad supone recular un paso, y perdonen el verbo. El oficio de remiendavirgos viene de antiguo y ya lo practicaban las celestinas, pero eran apaños mal hilvanados. No como ahora, que todo queda liso y sin pespuntes. Y el contador, a cero.

Hace unos días, otra noticia daba cuenta de que un médico italiano se plantea seriamente el trasplante de cabezas en humanos. Otro prodigio, como la desaparición de la mili, que me llega tarde. No me hubiera importado cambiar de cabeza cuando ésta, la autóctona, no supo sacarme de apuros en más de una ocasión. En todo caso, cabeza y virgo a estrenar son asombros. No corremos, volamos subidos a los portentos de este siglo.

El pasado domingo, por ejemplo, se reveló otro fenómeno hasta ahora inexistente en este país. En nuestra experiencia democrática de acudir a las urnas y valorar los resultados, no aparecían jamás los perdedores a la hora de la resaca. Todos los políticos ganaban y así lo explicaban públicamente. Pero eso es también historia: en esta ocasión, el pasmo de nuevo cuño es que hay damnificados; y, ciertamente, bien colmados de penitencias originadas por sus graves faltas.

Sí, aquí y ahora hay una buena ristra de perdedores. Embutidos en trajes de prepotencia y luciendo camisas de manga ancha ante el reclamo de la ética, se han dado un buen batacazo algunos de los protagonistas, o parientes próximos, de tanto titular sobre corrupción. De rebote por el hastío consumido, el binarcisismo ha hecho también aguas, y sus figuras ya saben a estas alturas que nadie está en disposición de comprar la eternidad, como creían después verse reflejados durante lustros como los más guapos del río. De hecho, parece hasta mentira que no se olieran algo de lo ocurrido. Avisos ha habido a manta. Claro que el tsunami se lleva por delante a todos, y algún justo pagará por los pecadores, pero es evidente que arranca una nueva etapa y está por ver cómo resulta.

Porque ésa es otra. Las promesas de barrer bajo la alfombra, abrir las ventanas y orear las habitaciones son de agradecer, pero no pasarán la prueba del nueve si, al final, todo queda en nada y regresamos al cansino hábito de acumular más mierda. Aunque sea nueva mierda. Es una buena ocasión para demostrar que se pueden hacer cosas sin meter mano en la caja, sin defender a ultranza lo indefendible por ser del mismo partido… sin burlarse del ciudadano, sin esquilmar el país, sin limitar el patriotismo a engordar la propia cartera… ¿Serán capaces de cumplir los recién llegados?

Y lo más importante: ¿seremos los ciudadanos ganadores o perdedores después de este escrutinio? Comencemos a tomar nota.

D’HIMNES, DE XIULADES, DE REACCIONS I DE BAJANADES DIVERSES

El PP tacha de "enfermos" y "energúmenos" a los que pitan el himno. Potser seria més adequat concretar-ho en la persona de Rafael Hernando, el portaveu parlamentari del PP.

Si fes meva aquesta premissa, resultaria que tots els que no pensen com jo estarien malalts i serien uns indesitjables. Tampoc tant... Dels meus rivals polítics hi puc estar molt en desacord, però d’aquí a desqualificar-los de la manera que ha fet Hernando, hi ha tot un abisme.

El tema de la xiulada a l’himne (i encara que no se’n parli tant, també a la figura del Rei) ja en vaig parlar ni que fos de passada a l’escrit de dilluns en parlar de la segona copa assolida pel Barça, després de la lliga.

A mi, el que m’empipa de tot això és que es parli més de la xiulada que del partit en si o del meravellós gol de Messi.

Ja sabeu que acostumo a estar més aviat en desacord amb Mas. No obstant, de tant en tant, toca, encara que de tot el que va dir dissabte, segurament sobrava la major part. El primer que hauria de tenir sempre present un polític amb representació és que els seves paraules, encara que es digin dintre del context d’un aficionat, sempre se’ls hi acabarà donant una interpretació política.

I en què estic d’Acord amb Mas? En que els dirigents espanyols (ja siguin esportius, ja polítics)acabaran fent el ridícul.

Em va dir l’altre dia un company de treball, que encara que el dret d’expressió sigui un dret fonamental, té uns límits que, en aquest cas seria l’insult o la difamació (el que ha fet el talHernando) La disjuntiva està en saber si una xiulada, per molt monumental que sigui, es pot considerar un insult, una difamació o, simplement és una mostra de protesta. Sense ser jurista (ja ho sabeu), m’inclino per pensar que és una forma de protesta.

Per molt que ara es vulgui canviar les lleis per a que la següent xiulada es pugui considerar delicte, sempre predominarà el que diu la Carta Universal de Drets Humans de l’ONU que reconeix que xiular no és delicte, ni tant sols una falta i que està emparada per al llibertat d’expressió. Per tant, s’entén, que si es regula de forma restrictiva, aquells que es considerin afectats, podran portar al llei espanyola davant del Tribunal Europeu dels Drets Humans amb seu a Estrasburg que, amb tota probabilitat, els hi acabarà donant la raó als recurrents.      

Però per què es va xiular l’himne? A l’hora d’analitzar aquest punt, cal tenir en compte tots els precedents (normalment ho faré des del punt de vista dels seguidors del Barça, encara que pugui servir per a totes dues aficions)  

1.- No era el primer cop que es feia. Existia el precedent de les dues darreres finals jugades pels mateixos protagonistes.

2.- Per això mateix, des del CSD, no es va parar d’advertir que es podria sancionar als clubs i fins i tot a la RFEF com a organitzadora del trofeu.

3.- Normalment, quan s’incideix tant en un tema, provoca l’efecte contrari, es a dir, el que es volia evitar es va convertir un una sorollosa xiulada, molt més gran (segur) que si no s’hagués dit res.

4.- Ja sabeu que l’himne espanyol és la marxa de Granaderos i a sobre no té lletra, ja que la que ens van ensenyar a l’escola franquista, l’havia escrit José María Pemán i era tan cursi que en arribar a la democràcia es va descartar. Per tant, cal anar a buscar més el fons que els formes.

5.- El fons de la qüestió són les males relacions existents entre Catalunya i Espanya. Es pot o no estar d’acord amb la independència de Catalunya respecte a l’Estat Espanyol, però no per això ha de prevaldre la intolerància davant el que hauria de ser un diàleg permanent i cordial entre totes dues institucions. Rajoy ha afirmat diverses vegades que estava obert al diàleg, però el diàleg de Rajoy està basat condicions prèvies inamovibles per part de l’Estat i això, a la pràctica es converteix amb un diàleg de besucs (sense ànim d’insultar a ningú) I,

6.- Poques vegades dos col·lectius tan importants tenen l’oportunitat de mostrar el seu desacord contra un dels considerats símbols de l’Estat Espanyol, ja que normalment, les manifestacions solen ser reivindicatives.

Segurament sabeu que el govern va reunir a la Comissió Anti-violència, el Racisme i la xenofòbia per a estudiar quines mesures es podien prendre. Potser ha transcendit menys, però la reunió es va convocar per a la 1 del migdia. A les dues van parar per anar a dinar i no la van reemprendre fins a les 6 (4 hores per a dinar) i a les 7 van acordar donar-la per acabada i passar la pilota calenta a la fiscalia per a que investigués si havien indicis de delicte.

Pregunta final: Quan van cobrar en concepte de dietes cada un dels membres de la Comissió anti-violència?

Resposta: Pregunteu-li a Manel Ferré que té experiència en el tema.      

LA FOTO DENÚNCIA DEL DIA 4-06-2015

Un altra constant. És estrany el dia que passo i no hi ha un cotxe deixat així.