dimecres, 16 de setembre del 2015

IMATGES DE LA DIADA DE 'LA MERIDIANA' (3)













TARRAGONA (15)













Errors en cadena

XAVIER BRU DE SALA
Escriptor

Junts pel Sí s'absté de reforçar el que, per a molts dels seus votants, és el caràcter instrumental de la proposta independentista. ¡Què dic, reforçar! Ni tan sols el menciona a peu de pàgina. Els fulls de ruta o qualsevol exercici de la fantasia política similar tranquil·litzen els enardits aromais i potser eviten alguna fuga cap a la CUP, però a canvi allunyen Romeva i Mas del que encara desprendria aroma de centralitat: el pragmatisme. Més de la meitat de la població, voti el que voti, està convençuda que això acabarà amb pacte, guanyi qui guanyi, no amb ruptura, ni interna ni amb l'Estat, i que el pacte serà beneficiós. Molts d'aquests no veurien amb preocupació la victòria de JxSí si poguessin entreveure que, fins i tot si fos en vots, la independència seria reversible. Si per a uns és finalitat, per als altres és l'únic camí disponible per arribar a l'objectiu comú que és l'Estat propi. Sigui com sigui, no desplegar estratègies de seguretat cap al centre i els més moderats equival a expulsar els independentistes instrumentals de l'àgora política.
¿Pitjor l'unionisme? A l'altra banda de Junts pel Sí no hi ha un Junts Millor capaç de seduir ni tan sols els que es moren de ganes de ser seduïts. Tan sols amenaces i catastrofisme. ¿Només fora d'Europa o a l'estratosfera? ¡Que Catalunya no sortirà mai, mai, ni de la península Ibèrica! ¿N'hi ha prou amb jutges i policies o convé situar els tancs darrere l'horitzó? ¡Que el desafiament és polític i només es resoldrà en termes polítics! Aquest error és típic de les fàbriques d'independentistes. Els canadencs i els britànics el van saber corregir. Canadà, apel·lant a l'amor que sentia pels quebequesos, cosa que aquí no fóra creïble. Cameron, oferint la lluna en un cove si els escocesos es quedaven, mentre aquí les terceres vies no compareixen ni en format d'holograma. El sí-no no té qui l'aixequi, ni tan sols qui l'empari o se'n recordi. Per això, perquè l'abandona i identifica seny amb renúncia a la sobirania, Unió va pel camí d'estavellar-se. Com a molt, destaquen en el camp del no alguns intents d'afeblir els argumentaris independentistes i s'assenyalen els dèficits del procés, de manera que, quan són reals, contribueix a corregir-los.
Tot i el gruix dels errors descrits, potser és més greu el de Pablo Iglesias quan apel·la al vot ètnic d'origen andalús, i a sobre ho fa de la manera més matussera i menys intel·ligent de totes les possibles, que consisteix a tractar-lo com si fos anticatalà. Impropi d'un liberal. Inconcebible en un esquerranista.
Segons certes ànimes, o molt càndides o molt cíniques, en política els errors es paguen. No sempre, benvolguts. De vegades fins i tot es premien. Sobretot si els altres encara s'equivoquen més.

dimarts, 15 de setembre del 2015

RECÓRRER LA MERIDIANA (Segona part)

(...Segueix d'ahir) 

Era l’hora de marxar del lloc on estàvem i començar a recórrer la Meridiana en sentit ascendents dels trams o sigui, cap a la plaça de les Glòries. Tal com l’anàvem recorrent, ens trobàvem amb grups musicals que estaven actuant o ja ho havien fet, com per exemple amb the Chanclettes que estaven interpretant diversos temes al sector lila o sigui, al de la diversitat.
Els laterals del recorregut estaven plens de cartells electorals de Junts pel sí. Es van donar pressa en omplir la major part del traçat de la Meridiana. En menor mesura, també n’hi havia de Catalunya sí que és pot i de la CUP. De la resta de partits o no n’hi havia o no en vaig veure.
També a membres de diverses colles castelleres, com per exemple Minyons de Terrassa, que, en veure’m a mi que encara portava la camisa de la colla, quasi sempre es produïen petites converses. Com per exemple la d’una noia que ràpidament em va identificar i ens preguntar si havíem actuat al costat de Castellers de la Sagrada Família, la qual cosa indicava que coneixia perfectament la nostra estreta relació.  
També hi varem veure moltes colles geganteres i algun grup folklòric, ja fos català o basc, que també n’hi havia. Vaig poder identificar a un de la Catalunya Nord per la samarreta de l’USAF que portava (el club de rugby de Perpinyà)  
Al principi creuar la Meridiana o caminar per dintre era pràcticament impossible. Sovint ho havíem de fer pels laterals on la gent estava més clara, però també hi havia més obstacles: marquesines d’autobús, jardineres, contenidors de brossa... Una vegada van sonar les notes de la rumbaCatalunya té molt poder (original de Peret, però amb lletra modificada per a l’ocasió) i que la gent cantava, però sobre tot ballava, els assistents van començar a marxar en massa i van començar a aparèixer els equips de neteja.
Segurament, una part ho va tornar a fer en metro, però eren molts els que anaven a buscar l’autocar que els havia portat hores abans a Barcelona i que estaven aparcats pels carrers adjacents a la Meridiana. Nosaltres varem continuar a peu fins arribar a la plaça de les Glòries.
Prop d’allí ens paràrem a descansar una estona prenent-nos una cervesa i unes braves. Va caure la nit.
No ens va costar molt trobar el carrer Consell de Cent. Però estàvem a l’alçada del número tres-cents i pico i pernoctàvem al cent i pico... Dos-cents números no semblen molts, però cal tenir en compte les places que hi ha al llarg del recorregut i que es tenen que creuar. Finalment, un veí de la zona ens va indicar l’estació del metro del Clot (línia 2) que ens va portar en un tres i no res fins a Universitat.
No sé si en van ser 1.400.000 com va dir la guàrdia urbana o 2.000.000 com va assegurar l’organització o 680.000 com s’afirmava des d’algun partit dels que no hi van assistir... Però jo que la vaig viure des del seu interior, puc afirmar que molta gent!  Crec que es pot deduir perfectament de la crònica que acabo de fer i en una cosa estic d’acord amb l’organització: Al món hi ha pocs (ja siguin governs u organitzacions) que tinguin una capacitat de convocatòria com la que tenim aquí. I és que la independència és una fita prou important com per a mobilitzar a tants centenars de milers de persones.