Víctor Saura
És possible esborrar tot un any de la història recent? La resposta és sí. El relat processista ja fa temps que ho ha aconseguit: l’any 2011 no va existir mai. Per si quedava algun dubte, l’ocurrent “gracias Constitucional, contigo empezó todo” del president Carles Puigdemont, molt celebrat entre la seva claca, ho acaba de testimoniar.
Segons el relat oficial, aquell que hem incorporat al nostre lòbul frontal a base d’escoltar polítics i tertulians, hi ha una causa-efecte immediata entre la sentència del Constitucional contrària a l’Estatut i la insurrecció independentista popular catalana, altrament anomenada procés. Però si anem a la cronologia, els fets no acaben de casar amb aquesta seqüència, precisament perquè l’any 2011 sí que va existir. En aquest videojoc hi ha una pantalla que ens volen fer oblidar. Ja que, si amb el Constitucional va començar tot, com pot ser que un any després CiU estigués pactant amb aquells qui havien recollit firmes contra l’Estatut i presentat el recurs davant del Constitucional?
Repassem-ho amb les dates a la mà. La sentència del TC sobre l’Estatut és del 28 de juny de 2010. La manifestació de rebuig a la sentència (convocada per Òmnium Cultural i amb José Montilla, aleshores encara el president de la Generalitat, en primera fila), del 9 de juliol de 2010. I què va passar a la manifestació de la Diada de 2010? Que va ser tan pírrica com les precedents. Les cròniques parlen d’entre 9.000 i 15.000 persones, més o menys els mateixos de l’any anterior. I de l’altre i de l’altre i de l’altre… i així fins arribar a la data incerta dels vuitanta en quèConvergència va decidir que la Diada havia de deixar de ser reivindicativa per reconvertir-se en una jornada festiva (servidor vivia a la Ronda de Sant Pere i de petit veia des del balcó de casa aquelles riuades de catalanisme unitari, o sigui que recordo amb sorpresa de preadolescent com aquelles grans manis eren cada any menys concorregudes i emocionants).
Per tant, aquí hi ha un primer misteri. Malgrat la lògica indignació popular per la sentència de l’Estatut, la manifestació de l’11-S d’aquell any va ser paupèrrima. Per què? Potser és que, tenint en compte que la gent ja s’havia manifestat tres mesos abans, no tenia sentit repetir-ho. O potser fos perquè el malèfic i espanyolista tripartit, que encara manava, va abusar del seu control mediàtic per aigualir la convocatòria.
Però al novembre de 2010 hi va haver eleccions a Catalunya i al desembre Artur Mas va ser investit president (gràcies a l’abstenció del PSC, i amb els vots en contra de tots els altres grups, inclòs el d’ERC). I què va passar, aleshores, a la manifestació de la Diada de 2011? Doncs la crua realitat és que hi van tornar a anar els 10.000 irreductibles de sempre. Ni un més. Agafin el diari més llegit de Catalunya, vagin a la seva hemeroteca, marquin la data del 12 de setembre de 2011 i busquin la crònica de la manifestació del dia anterior. No la trobaran. En cinc pàgines d’informació sobre la Diada (la primera de Mas com a president, i en la qual va repetir l’esquema de celebració institucional a la Ciutadella inventat per Maragall) es dediquen les sis línies finals de la segona a parlar de la manifestació. Exactament s’hi diu això: “Per la tarda hi va haver manifestacions independentistes a diverses capitals. A Barcelona hi va haver 10.000 persones. Uns encaputxats van cremar una bandera espanyola al passar davant dels jutjats”. Punt final.
Per tant, les dues Diades immediatament posteriors a la sentència de l’Estatut van ser tan fluixes, pel que fa a la protesta, com ho havien estat les anteriors a la sentència. La qual cosa no vol dir que no hi hagués un malestar latent al si de la societat catalana. En tot cas, era una malestar que en aquells moments no convenia mobilitzar.
Rebobinem als inicis d’aquell 2011. Si en els seus primers mesos el govern Mas (altrament anomenat govern dels millors o govern business friendly) intenta sustentar la seva acció parlamentària mitjançant acords de geometria variable, l’escenari canvia a partir de les eleccions municipals del maig. A partir d’aquell moment, neix un nou idil·li entre CiU i PP, i fruit d’això els vots del PP permeten Xavier Trias convertir-se en alcalde de Barcelona i els de CiU que Xavier Garcia-Albiol ho sigui de Badalona. El bastió socialista de la Diputació de Barcelona és arrabassat per una aliança CiU-PP, el Govern Mas aprova uns nous pressupostos (els de les retallades) amb els vots del PP i es comencen a tramitar les lleis òmnibus (aquells esperpèntics matxembrats legals per desmuntar per la via ràpida l’acció legislativa del septenni tripartit) que arribaran a bon port gràcies a la bona sintonia entre convergents i populars. Tot això passava, insistim, molt després que el Constitucional hagués retallat l’Estatut a instàncies del partit de Mariano Rajoy.
Segurament no sigui forassenyat fixar la data de sortida de la crispació actual en la sentència de juny de 2010, però no la del que s’ha anomenat procés. En aquell oblidat 2011 CiU va ser molt capaç d’entendre’s amb els qui havien dinamitat l’autogovern català, si bé ho van fer sense càmeres ni sopars al Majestic (havien après dels errors del passat). I l’entesa podria haver durat més, si al novembre de 2011 el PP no hagués guanyat les eleccions espanyoles amb majoria absoluta. Llavors CiU va deixar de ser decisiva per a l’estabilitat parlamentària a Madrid (el paper en el que històricament s’ha sentit més a gust), mentre que el PP continuava sent-ho per a l’estabilitat parlamentària del Govern català, i la combinació d’aquests dos factors va donar peu a una convivència insuportable. De seguida va sorgir la vena fatxenda del PP. Una Alícia Sánchez-Camacho sobrada s’ho va fer venir bé per enganxar a la vicepresidenta Joana Ortega a les escales del Parlament i renyar-la davant les càmeres de TV3, recriminant-li que al Congrés CiU acabés de votar en contra de la investidura de Rajoy. Camacho passava un moment pletòric. Encara no havia esclatat l’escàndol de la Camarga.
El març de 2012 neix l’ANC. Havia arribat l’hora de mobilitzar el malestar. A mitjans d’any Artur Mas trenca definitivament amb el PP i durant els mesos següents es comença a escalfar la manifestació de la Diada. Mai abans els mitjans havien parlat d’aquesta manifestació a tres i quatre mesos vista. Se’n parla a les tertúlies, ocupa portades, obre informatius. I així és com es passa dels 10.000 irreductibles de 2011 al milió de persones de 2012. Mas necessitava la legitimitat del carrer per avortar la legislatura, convocar noves eleccions i esgarrapar els sis escons que el separaven de l’anhelada majoria absoluta.
Com senyalava en un anterior article, on alguns lectors em van criticar que posés en dubte sense més elements l’espontaneïtat de la Diada de 2012 (mai no deixo de llegir un comentari, m’agraden fins i tot els que em posen a caldo), a la jugada li va sortir fatal. I es va obrir un altre escenari, que cadascú qualificarà com vulgui, i que segons el meu modest entendre ha estat sobretot una fugida endavant, en la que estem encara instal·lats, sustentada per un genuí malestar social.
