RAFA MARTÍNEZ
Catedràtic de Ciència Política (UB)
Només si l'Executiu adopta una decisió política de caràcter urgent i excepcional ha de ser examinada pel Congrés
El Govern, al·legant no haver sigut elegit per l’actual Cambra baixa, ha decidit no sotmetre’s al control parlamentari. El ministre de Defensa, Pedro Morenés, ha sigut el primer a no fer cas de la crida d’una comissió parlamentària. Potser tenen raó i tot; però no per l’argument que esgrimeixen ni en la globalitat que pretenen. El president del Congrés dels Diputats, Patxi López, rumia si presentar aquest conflicte institucional al Tribunal Constitucional. A parer meu, si el Govern persisteix ha de fer-ho inexorablement; però anem per parts.
El Govern no respon davant el Congrés perquè aquest l’elegeixi. El fet que les Corts Generals elegeixin al Govern els confereix el dret de retirar-li la confiança que li van brindar i censurar-lo; una cosa que és veritat que les actuals Corts no poden fer. Però el control polític, al qual les Corts sotmeten el Govern, prové del fet que representen el poble; són les dipositàries de la sobirania popular, i el Govern ha de respondre sempre de la seva acció política davant la sobirania popular. Estigui representada per qui estigui representada. L’article 108 de la Constitució és meridià: el Govern respon de la seva gestió política davant el Congrés. Se’n diu responsabilitat.
Des d’aquesta premissa, hem de plantejar-nos dues qüestions crucials per entendre sobre què estem parlant: ¿les Corts poden controlar la gestió ordinària –no política– del Govern? No, aquesta atribució correspon als tribunals contenciosos administratius. ¿Pot un Govern en funcions adoptar decisions polítiques? Com a patró general, no. L’article 21 de la llei del Govern és clar: limitarà la seva gestió al despatx ordinari dels assumptes públics. Per tant, ¿el Congrés pot controlar un Govern en funcions? Si aquest es dedica únicament a la gestió ordinària, no, ja que no hi haurà substància política a controlar. Tindria raó el Govern, però no per l’argument que argüeix.
Però no tot és tan simple. No en va, la provisionalitat inherent a un Govern en funcions està pensada per a un lapse temporal breu. És absolutament inconcebible creure que puguin passar els mesos sense que s’hagin d’adoptar mesures que transcendeixin la gestió corrent. Per tant, ¿un Govern en funcions pot portar a terme una activitat que sobrepassi la gestió ordinària d’assumptes públics? En aquest cas entrem, a parer meu, en dues possibilitats: A/ La llei del Govern precisa que, si és per casos d’urgència degudament acreditada o per raons d’interès general que acrediti i justifiqui, ho pot fer. Però entenc que, en aquest cas, el Congrés sí que està legitimat a exercir el control ja que ens trobarem davant d’una decisió política. B/ Si el Govern en funcions no acredita i justifica l’interès general o la urgència ens trobem davant d’un acte que extralimita la seva funció i seria nul de ple dret. Si no s’acredita la urgència o l’interès general no té capacitat per adoptar aquestes decisions. Només podria adoptar-les, si és capaç de fer-ho, el Parlament. I si no ho és… doncs no podem decidir.
¿Com pot el Congrés, en un sistema parlamentari, defensar la sobirania popular davant un Govern en funcions que decideix políticament per raons d’urgència o interès general i no se sotmet a l’ineludible control polític de la Cambra o, encara pitjor, adopta decisions polítiques que no responen a criteris d’urgència o interès general? Recorrent al Tribunal Constitucional perquè obligui el Govern a sotmetre’s al control polític o declari nul·les les decisions. Lamentablement, l’actual Govern en funcions està jugant injustament amb els terminis d’aquest procediment perquè, encara que el Congrés dels Diputats decideixi instar finalment el TC i aquest l’obligui a sotmetre’s a control, aquest Govern en funcions ja no existeixi o estiguem en ple procés electoral.
En definitiva, la responsabilitat del Govern davant les Corts és únicamnent i exclusivament política. I per definició un Govern en funcions no pot fer política. Per tant, té raó el Govern quan diu que no ha de ser controlat per aquest Parlament. Només l’excepcionalitat d’una decisió política adoptada per urgència o interès general justificaria que un Govern en funcions faci política i que, llavors, el Parlament controli aquesta decisió. No té raó el Parlament al voler controlar decisions polítiques del Govern en funcions que no s’ajustin a urgència o interès general. En aquest cas s’ha de recórrer al Tribunal Constitucional perquè anul·li la decisió que aquest Govern no pot adoptar.
No crec en absolut que el debat s’hagi de centrar en aquests moments en si el Govern en funcions és o no desobedient en les compareixences que li fixi el Parlament, sinó en el fet que un Govern en funcions no pot, amb caràcter general, decidir. Ni tan sols quan provingui d’una majoria absoluta i estigui massa acostumat que el Parlament no el controli.
