RAMON FOLCH
Socioecòleg. Director general d'ERF.
'Pelle erobreren' ('Pelle el conqueridor', 1987) és un film del danès Bille August que relata les peripècies d’un vidu i el seu fill Pelle. A la darreria del segle XIX, fugen de la misèria del camp suec i recalen a l’illa danesa de Bornholm com a primera etapa del seu anhelat viatge al somni americà. Costa d’imaginar, però només cent anys enrere Escandinàvia distava molt de l’espai de progrés que ara és. En un segle, danesos, finlandesos (aleshores integrats a la Rússia tsarista), noruecs (aleshores depenents de Suècia) i els mateixos suecs han passat de la pobresa als més alts nivells de l’estat del benestar. No pas per atzar, sinó perquè s’ho van proposar. Van ser capaços de dotar-se d’un nou imaginari i de projectar el canvi de les seves societats.
També en el segle XIX, la Xina sobreeixia de població rural miserable. Les potències europees establiren als principals ports xinesos legacions, que eren caps de pont d’una encoberta dominació colonial. Mentrestant, grans contingents de xinesos emigraven cap als països del seu entorn asiàtic. I també als Estats Units, atrets per la demanda de mà d’obra no especialment qualificada. Eren gent treballadora, però massa soferta i inculta, fàcilment extorsionable. Substituïren els esclaus negres, sense rebre un tracte gaire millor. N’han quedat expressions reveladores: «treballar com un negre» (com un esclau) o «deixar-se enredar com un xino» (com un ignorant submís). Un segle i mig després, Huawei Technologies o Xiaomi Inc. brillen amb llum pròpia al World Mobile Congress i amenacen de devorar el mercat mundial de les telecomunicacions personals. A un altre nivell, els països africans que proveïren d’esclaus Àsia i Amèrica es fan avui sentir a les Nacions Unides. Aquí també hi ha hagut grans canvis en els respectius imaginaris nacionals, de la mà de les revolucions suniatsenista o maoista a la Xina o dels ideòlegs emancipacionistes a l’Àfrica.
També en el segle XIX, la Xina sobreeixia de població rural miserable. Les potències europees establiren als principals ports xinesos legacions, que eren caps de pont d’una encoberta dominació colonial. Mentrestant, grans contingents de xinesos emigraven cap als països del seu entorn asiàtic. I també als Estats Units, atrets per la demanda de mà d’obra no especialment qualificada. Eren gent treballadora, però massa soferta i inculta, fàcilment extorsionable. Substituïren els esclaus negres, sense rebre un tracte gaire millor. N’han quedat expressions reveladores: «treballar com un negre» (com un esclau) o «deixar-se enredar com un xino» (com un ignorant submís). Un segle i mig després, Huawei Technologies o Xiaomi Inc. brillen amb llum pròpia al World Mobile Congress i amenacen de devorar el mercat mundial de les telecomunicacions personals. A un altre nivell, els països africans que proveïren d’esclaus Àsia i Amèrica es fan avui sentir a les Nacions Unides. Aquí també hi ha hagut grans canvis en els respectius imaginaris nacionals, de la mà de les revolucions suniatsenista o maoista a la Xina o dels ideòlegs emancipacionistes a l’Àfrica.
Les tretze colònies britàniques a Amèrica del Nord s’independitzaren l’any 1776 i constituïren els Estats Units d’Amèrica. Poc després, entre 1811 i 1824, els virregnats espanyols a Amèrica s’independitzaren de la corona i esdevingueren, fragmentats, els diversos estats actuals. La independència dels Estats Units es basà en una revolució que adoptà un imaginari de progrés; la llatinoamericana, en diverses pulsions liderades per aristocràcies criolles que s’empararen del poder espanyol sense a penes subvertir-ne els valors. El resultat salta a la vista: l’imaginari de Benjamin Franklin, Thomas Jefferson o John Adams prefigurà la futura primera potència mundial, mentre que els militars libertadores antiespanyols es tragueren de sobre el domini borbònic, però mantingueren els nous països en un ancien régime que els ha dut on són ara.
La darrera filagarsa de l’imperi espanyol fou Cuba, que no s’independitzà fins al 1898. Vivia instal·lada en un imaginari amortitzat, explotat per metropolitans de casta diversa, entre els quals una colla de catalans. Hi havia grans emprenedors, com el destil·lador Facund Bacardí o el tabaquer Jaume Partagàs, o bé negrers execrables, però la majoria eren botiguers laboriosos i d’horitzons limitats. En efecte, a l’Havana colonial del segle XIX, el catalán de la esquina equivalia al paki barceloní actual, aquest petit supermercat de barri obert a tota hora. En general, eren ben considerats per la ciutadania i, alhora, mirats amb un cert menyspreu per una societat criolla impregnada de mesetaris deliris de grandesa colonial. A la novel·la For Whom the Bell Tolls (1940), Ernest Hemingway es feia ressò d’una cançó popular cubana d’aquella època: «En el fondo de un barranco canta un negro con afán; ¡ay, madre, quien fuera blanco aunque fuese catalán».
La darrera filagarsa de l’imperi espanyol fou Cuba, que no s’independitzà fins al 1898. Vivia instal·lada en un imaginari amortitzat, explotat per metropolitans de casta diversa, entre els quals una colla de catalans. Hi havia grans emprenedors, com el destil·lador Facund Bacardí o el tabaquer Jaume Partagàs, o bé negrers execrables, però la majoria eren botiguers laboriosos i d’horitzons limitats. En efecte, a l’Havana colonial del segle XIX, el catalán de la esquina equivalia al paki barceloní actual, aquest petit supermercat de barri obert a tota hora. En general, eren ben considerats per la ciutadania i, alhora, mirats amb un cert menyspreu per una societat criolla impregnada de mesetaris deliris de grandesa colonial. A la novel·la For Whom the Bell Tolls (1940), Ernest Hemingway es feia ressò d’una cançó popular cubana d’aquella època: «En el fondo de un barranco canta un negro con afán; ¡ay, madre, quien fuera blanco aunque fuese catalán».
Aquesta estrofa hauria horroritzat els noucentistes... Certament, perquè volien dotar Catalunya d’un imaginari clàssic, mediterrani i modern, allunyat tant dels apassionats excessos modernistes com de la taujaneria menestral que irritava l’altiva classe benestant cubana. La pregunta és: ¿quin imaginari volem per a l’emergent Catalunya del segle XXI que desitja encaminar-se cap a la independència? L’exhaust imaginari espanyol ja no serveix ni per a Espanya, si pretén ser un Estat modern, però l’imaginari noucentista tampoc ja no és una opció de futur per a Catalunya. La discussió política, imprescindible, necessita referir-se a un imaginari col·lectiu que, com en els casos acabats d’evocar, doni sentit a la independència i l’ompli d’enroladora esperança. Ferran Mascarell parla de deucentisme (com a alternativa al noucentisme); jo de vincentisme (l’imaginari dels anys 20), que vol dir el mateix. Em sembla una opció indefugible. Si no, a tot estirar faríem una prescindible republiqueta més. L’imaginari col·lectiu marca el rumb de les nacions.
