dijous, 21 de desembre del 2017
El que no passarà el 22-D
ENRIC HERNÁNDEZ
Ni les urnes indultaran Puigdemont, ni hi haurà independència unilateral. Ni Catalunya podrà ser governada d'esquena a la meitat dels catalans
Després dels estralls del procés sobiranista, les eleccions eren l’única via transitable, el mal menor. El president va tenir una oportunitat d’or per dissoldre el Parlament just després de l’1-O: encara recents els hematomes pels cops policials i ferida en el seu orgull la massa independentista, la victòria electoral hauria sigut inapel·lable. Carles Puigdemont també hauria pogut firmar el decret en l’últim moment, evitant que el 155 prengués cos; els seus no el van deixar. Sempre és tard per plorar sobre la llet vessada.
Desdibuixar la suspensió de l’autonomia catalana amb una immediata crida a les urnes va ser un tret d’astúcia per part de Mariano Rajoy, ja que la instauració d’un llarg protectorat a Catalunya plantejava seriosos problemes d’execució i no s’hauria considerat democràtica, ni als ulls dels catalans ni als de la comunitat internacional. Llàstima que la subtilesa del moviment no es veiés corresposta per l’acció de la fiscalia, que va facilitar l’empresonament de mig Govern. Ni pels que a cavall del 155 van rescatar les obres de Sixena dipositades al Museu de Lleida com si fossin un botí de guerra. Ni per una Junta Electoral que persegueix paraules, llaços i colors amb ardor digne de causa més democràtica.
Tenim, amb tot, males notícies per als utòpics: amb les eleccions d’aquest dijous, sigui quin sigui l’escrutini definitiu, no n’hi haurà prou per resoldre l’anomenat problema català. Tan profundes són les arrels del conflicte, i tan purs els recels mutus, que el 22 de desembre encara estarà tot per fer.
Perquè no, no és cert que per restituir el president n’hi hagi prou amb votar el president. Les urnes no amnistien de les responsabilitats penals, que només competeixen als tribunals. Puigdemont haurà de triar entre la presó i l’estranyament; la bandera de la seva investidura, efectista, és només un emotiu esquer electoral.
Tampoc és veritat que una victòria electoral, fins i tot amb una majoria absoluta independentista, catapulti Oriol Junqueras d’Estremera al Palau de la Generalitat. El líder d’ERC potser podrà aconseguir l’acta de diputat, però amb un judici a les portes per greus delictes la presidència queda lluny del seu abast.
I no, un eventual Govern independentista no podrà «fer República», tret que aquesta sigui una metàfora buida. Els límits de la unilateralitat, tantes vegades negats, són des del fiasco de la DUI una realitat irrefutable. O la CUP abdica de la seva pulsió rupturista, o el sobiranisme no podrà formar govern.
Una altra quimera irrealitzable és que el triomf d’un partit constitucionalista, o fins i tot una derrota per la mínima del moviment independentista, aixequi l’acta de defunció del procés. Catalunya no pot ni ha de ser governada d’esquena a la meitat de la població que avui somia amb la secessió, de la mateixa manera que mai va haver de ser administrada menyspreant l’altra meitat. Curar la ferida oberta entre els catalans exigirà dels nostres polítics altura de mires, renúncies i molta, moltíssima empatia. En cas contrari, l’enquistament del conflicte acabarà per devastar Catalunya.
Ni les urnes indultaran Puigdemont, ni hi haurà independència unilateral. Ni Catalunya podrà ser governada d'esquena a la meitat dels catalans
Desdibuixar la suspensió de l’autonomia catalana amb una immediata crida a les urnes va ser un tret d’astúcia per part de Mariano Rajoy, ja que la instauració d’un llarg protectorat a Catalunya plantejava seriosos problemes d’execució i no s’hauria considerat democràtica, ni als ulls dels catalans ni als de la comunitat internacional. Llàstima que la subtilesa del moviment no es veiés corresposta per l’acció de la fiscalia, que va facilitar l’empresonament de mig Govern. Ni pels que a cavall del 155 van rescatar les obres de Sixena dipositades al Museu de Lleida com si fossin un botí de guerra. Ni per una Junta Electoral que persegueix paraules, llaços i colors amb ardor digne de causa més democràtica.
Tenim, amb tot, males notícies per als utòpics: amb les eleccions d’aquest dijous, sigui quin sigui l’escrutini definitiu, no n’hi haurà prou per resoldre l’anomenat problema català. Tan profundes són les arrels del conflicte, i tan purs els recels mutus, que el 22 de desembre encara estarà tot per fer.
Perquè no, no és cert que per restituir el president n’hi hagi prou amb votar el president. Les urnes no amnistien de les responsabilitats penals, que només competeixen als tribunals. Puigdemont haurà de triar entre la presó i l’estranyament; la bandera de la seva investidura, efectista, és només un emotiu esquer electoral.
Tampoc és veritat que una victòria electoral, fins i tot amb una majoria absoluta independentista, catapulti Oriol Junqueras d’Estremera al Palau de la Generalitat. El líder d’ERC potser podrà aconseguir l’acta de diputat, però amb un judici a les portes per greus delictes la presidència queda lluny del seu abast.
I no, un eventual Govern independentista no podrà «fer República», tret que aquesta sigui una metàfora buida. Els límits de la unilateralitat, tantes vegades negats, són des del fiasco de la DUI una realitat irrefutable. O la CUP abdica de la seva pulsió rupturista, o el sobiranisme no podrà formar govern.
Una altra quimera irrealitzable és que el triomf d’un partit constitucionalista, o fins i tot una derrota per la mínima del moviment independentista, aixequi l’acta de defunció del procés. Catalunya no pot ni ha de ser governada d’esquena a la meitat de la població que avui somia amb la secessió, de la mateixa manera que mai va haver de ser administrada menyspreant l’altra meitat. Curar la ferida oberta entre els catalans exigirà dels nostres polítics altura de mires, renúncies i molta, moltíssima empatia. En cas contrari, l’enquistament del conflicte acabarà per devastar Catalunya.
dimecres, 20 de desembre del 2017
L’ANÀLISI DEL DEBAT DE TV3
De Faro a Diari de Tarragona. |
Dues novetats destacables: la presència de
Marta Rovira, a qui havien mantingut mig amagada fins dilluns i el canvi d’actitud
del director de la cadena televisiva, segurament perquè no és el mateix
confrontar amb un de soll que amb tota una colla. Dilluns Vicenç Sanchis va
estar bé i fins i tot me va agradar a l’hora de moderar el debat.
Per cert, una tercera novetat. El vaig seguir.
Ja sabeu (més que res perquè sempre ho dic) que no acostumo a seguir els debats
ja que m’avorreixen força. Després de cada debat intueixo que pocs canvien d’opinió,
ja que cada polític que intervé, més que buscar vots dels indecisos miren d’acontentar
a la seva pròpia parròquia.
-Iceta
va estar molt bé –me va dir una militant del PSC
convençuda després del debat de la Sexta-.
Com que quasi no vaig veure el debat de la
Sexta i quan el vaig veure Iceta no va intervenir, no puc dir si va estar bé o
no. Dilluns el vaig veure en la seva línia intentant allunyar-se d’uns i dels
altres, però me sembla que va acabar per no convèncer a quasi ningú.
El debat va acabar com havia començat: amb la
incertesa de si es podrà formar govern. De moment quasi tothom amaga les seves
cartes i posats a amagar ni tant sols van parlar del seu programa.
-Te’n
has adonat que l’únic que parla del seu programa és Carles Riera? –me va fer veure la meva dona-.
Efectivament qui menys sé va immutar i no va
entrar en cap moment a la confrontació que si que hi va haver entre la resta de
candidats (o representants dels diferents partits si voleu) va ser el candidat
de les CUP.
Josep Turull, com a representant de la
candidatura del President Puigdemont volia portar l’aigua al seu terreny:
-A veure
senyor Domènech si en parlarà de pantans... Encara no s’han assabentat que
aquestes eleccions van de democràcia, llibertat i de recuperar la dignitat –van
ser algunes de les frases que va dir durant les dues hores de debat que hi va
haver-.
Va quedar clar que tant Turull com a Marta
Rovira sé sentien més còmodes parlant de la situació de Catalunya dels darrers
mesos (a partir de l’1 d’octubre) que no sobre com serà Catalunya a partir de
divendres vinent. Tocant la fibra sensible dels catalans, saben que tenen una
mina i l’explotaran fins el final. Per a què entrar en altres terrenys si saben
que no hi tenen res a guanyar.
L’ase de la majoria dels cops que hi va haver al
llarg del debat va ser l’Arrimadas. Les enquestes electorals publicades fins
ara li donen uns bons resultats i això fa temor. Temor a ells i a mi. ¿Quantes
vegades he preguntat si us imaginàveu a l’Arrimadas de presidenta de Catalunya?
Al menys dues. Si finalment l’Arrimadas arribés a la presidència de la
Generalitat seria el gran fracàs de l’independentisme.
Me va semblar que el godallenc va dir algunes coses sense sentit. Sé li preguntava
una cosa i sortia amb una altra. Però com que la resta dels contrincants ja coneixen
sobradament qui és Garcia Albiol, deixaven que digués sense fer-li gaire cas.
Potser també per que sé li auguren uns pèssims resultats i tampoc calia buscar
el cos a cos amb ell.
A la substituta de Junqueras li manca bagatge.
Ho va intentar, però no va convèncer ni als seus. Va voler jugar la carta de
que tenia el seu company a la presó, però no va tenir un bon debat.
El candidat socialista va voler ser tan
equidistant i marcar terreny sobre la resta que al final, sense voler-ho, va
rebre de tots, majoritàriament de Turull quan li va recriminar que parlés del
dèficit fiscal. Mentre els independentistes afirmen tenir un dèficit fiscal d’un
17.000 milions d’euros, Iceta, aportant un document de Mas-Colell, parlava d’uns
3... Llavors Turull, a part de dir-li que representava la cara bondadosa dels
tres representants de Rajoy, li va dir:
-El
senyor Rajoy estarà content amb vostè pel paper que li està fent...
Finalment, Xavier Domènec va intentar posar
una mica de seny, tot i que dubto que se’n sortís. Va voler convertir-se amb l’interlocutor
de la Catalunya social, aquella que més problemes té, però tan Turull com la
Rovira l’intentaven portar tota l’estona al seu terreny.
Per acabar una anècdota. No sé com funciona
això dels espais electorals, però a la mitja part del debat, allà on quasi ningú
canvia de canal, hi va haver dos anuncis diferents de Junts per Catalunya (un
al començament i un altre al final), un d’ERC i un altre del PSC. Vosaltres
mateixos...
Etiquetes:
Arrimadas,
Carles Riera,
Catalunya,
debats,
eleccions,
Garcia Albiol,
independència,
Jordi Turull,
La Sexta,
Marta Rovira,
Miquel Iceta,
política,
polítics,
TV3,
Xavier Domènech
Subscriure's a:
Missatges (Atom)