REAL MADRID-0; FC BARCELONA, 3

Foto: El País. 

Ahir pel matí vaig sortir de casa poc abans de que comencés el partit entre el Real Madrid i el FC Barcelona. Sabia que era un bon moment per a passar per la pastisseria i anar a buscar a mons pares, ja que quan se juga un partit així la gent sol quedar-se a casa o concentrar-se davant d’una tele per a veure el partit.

Com sabeu jo ja fa anys que vaig renunciar a veure els partit dels Barça si no són en obert. No col·laboraré amb les desorbitades xifres dels traspassos, els sous, les primes, etc. que envolten el món del futbol.

Amb mons pares i els dolços al cotxe, hem arribat a casa. El partit ja deuria fer uns 20 minuts que anava. Baix de casa tenim un restaurant i el seu propietari i un client estaven fent una cigarreta. Tot dos són del Madrid i a part de ser del Madrid, són de dretes... Tot i que anava escoltant el partit per la ràdio i coneixia el resultat (0-0) he pensat que no els devia d’agradar com jugava el Madrid, perquè sinó no s’entén que no l’estiguessin mirant.

Ja ha casa he posat la TDP, ja sabeu, el programa de Puyal a Catalunya Ràdio. Entre d’altres coses perquè és el que més els hi agrada els meus pares. Sobre la mitja part ens hem posat a dinar i després ja ha vingut el 0-1 de Suárez. Abans del gol s’ha donat una de les jugades curioses del partit. Abans de començar s’havia anunciat que Zidane trauria a Kovazik per mirar d’aturar a Messi. Tan fil per randa ha seguit les ordres del seu entrenador que quan el Barça atacava se’n anat darrere de Messi i ha deixat un enorme passadís per on ha vingut el gol.

Més tard el 0-2 de Messi després de que l’àrbitre no donés per bo un segon gol a Paulinho perquè Carvajal l’ha va tocar amb la ma l’intentar treure la pilota. Quan jugàvem al pati del col·legi sempre dèiem:  Penal i gol és gol. Per a l’àrbitre d’ahir sembla que no és així ja que ha xiulat penal i ha expulsat el defensa blanc.

Aquesta expulsió va servir d’excusa a Marcelo al final del partit per a dir que des d’aquell moment i com el Barça jugava amb superioritat, ja no van poder fer res.  Si hagués estat una expulsió injusta anant 0-0 seria una excusa, però tal com va anar el partit, no. A part l'àrbitre hauria hagut d'expulsar una vegada més a Sergio Ramos per una clara agressió a Luis Suàrez, tot i que es va afanyar per a dir que ell no l'havia tocat, però les imatges i els comentaris (també els de la premsa de Madrid) diuen el contrari.

I el tercer va ser obra d’Aleix Vidal, un jugador que quasi no juga i com aquell que diu, acabava de sortir. El més curiós d'aquest gol va ser que Messi va centrar després de driblar-se a Marcelo que va quedar al terra després de trepitjar-lo, descalç d'un peu, el que li havien trepitjat. Per a no trencar la tradició de les darreres golejades, el darrer gol el va fer  un jugador que no se prodiga en marcar gols o dit d’una altra manera, no és un golejador nat. La temporada 2010-2011 el Barça li va fer 5 al Madrid de Mourinho i el cinquè va ser de Jeffren. En el 2-6 de la temporada 2008-2009, el sisè el va fer Piqué. La temporada 1993-1994 (5-0) l’últim el va fer Ivan Iglesias.

Al final alegria per a la culerada. D’aquelles que costarà oblidar ja que tot i que el Madrid té un partit menys, ara mateix està a 14 punts del Barça i molt lluny de revalidar el títol de lliga.

No vaig tornar a veure al propietari del bar i al seu client (que també és veí), però de segur que no va ser un gran dia per a ells...

Així com tampoc ho va ser per al capellà de Florentino que va tenir la segona mala notícia en dos dies. El dia anterior el TC havia anul·lar la indemnització del Castor que era de 1.350 MEUR.

I jo que me’n alegro!      

LA NOSTRA RIBERA 397

SOLSONA 1

La granota, el bou i la formiga

XAVIER BRU DE SALA

El missatge central de la majoria independentista és de moderació. No és de mobilització sinó de fermesa amb estabilitat

Hi ha dos personatges clau en la victòria independentista. Un heroi, ocult. I un antiheroi, també ocult. L'heroi es diu Albano Dante Fachín, que ha arrossegat gran part del vot dels comuns cap a l'independentisme. L'antiheroi és el jutge Pablo Llarena, de qui es pot assegurar que és un mal analista polític: sense empresonats ni exiliats, l'independentisme hauria perdut.

Si el bloc victoriós tingués en compte el factor Fachín i el factor Llarena, substituiria les ínfules per la humilitat. És d’una manera generosa, si no miop, que la premsa internacional qualifica els comuns de neutrals. Els vots que han perdut Iglesias i Colau han passat a l’independentisme, tot i que potser no s’hi quedaran. Els que queden no ho són gens, i si ho fossin una mica haurien de dissimular, ja que el seu graner de vots està okupat per Ciutadans.

La baixada de la CUP

Per completar les línies mestres que aconsellen a l’independentisme no treure gens de pit, convé fixar-se en la davallada de la CUP. El missatge central de la majoria independentista és de moderació. No és de mobilització sinó de fermesa amb estabilitat. En aquest sentit, el to eufòric i agressiu del president Puigdemont des de Brussel·les està fora de lloc. Si dividim els defensors de la república entre retòrics i decidits, només els de Brussel·les i la CUP estarien al bàndol dels impacients. Puigdemont s’ha reafirmat com a líder de l’independentisme gràcies a una llista que és una OPA al seu partit i una redundància d’Esquerra, però amb el gran símbol presidencial al capdavant. Ara, la majoria no tindrà més remei que votar-lo una altra vegada, però faria santament de no tornar i abstenir-se de prendre possessió. De cap manera, si no té garanties de no ser detingut, que no les tindrà.

El famós minotaure de Vicens Vives s’ha convertit en bou per obra i màgia de les urnes catalanes. Curiosa estampa hispànica: un bou amb les banderilles de l’estelada clavades al llom que encara va de miura. La humiliació l’enfurisma i el torna més agressiu, molt menys procliu a la negociació i d’entrada més perillós. L’independentisme ha posat una altra pica a Flandes però està molt lluny de guanyar.

Perdrà sens dubte si cau en l’error d’inflar-se com la granota de la faula, que anava agafant més i més aire per ser més gran que el bou fins que va explotar. En comptes de l’envaniment fatu i triomfalista de la granota, l’independentisme ha d’imitar la formiga de La Fontaine, que omple el graner subterrani treballant sense descans i amb discreció durant el bon temps, convençuda que quan baixi la tensió, i per tant la participació, arrasarà a les urnes. Formiga, formigueta, no granota inflada ni cigala que canta encantada d’haver-se conegut. Si pretén que Europa obligui Espanya a negociar, és a dir, a substituir el bastó per la pastanaga com fan totes les potències intel·ligents, el de la formiga és el camí.

Probablement, Junqueras està més ben predisposat a entendre-ho que Puigdemont. La victòria independentista de l’1-O va resultar pírrica per imperícia del president i el seu sanedrí. La del 21-D també pot ser-ho si els represaliats s’entesten a exercir el poder en comptes d’assumir la nova condició de símbols. Segons les llistes de diputats al Parlament, JuntsxCat i Esquerra són com dues gotes d’aigua, més idèntiques encara, si els presos, els exiliats i els imputats renuncien a la seva acta de diputat. Fins i tot en aquest cas, i passada l’etapa de restitució honorífica de Puigdemont a la presidència, l’independentisme haurà de comptar amb una majoria moderada, i per tant insuficient, de 66 diputats com a màxim, suposant que 66 no sigui massa suposar.

Un nou pacte amb la CUP exigiria insuflar aire republicà a la granota. La minoria efectiva de govern serà doncs molt justa. Això exigirà acords diversos, brodat fi, sempre des d’una esquerra benpensant, sense posar mai en dubte el retorn a l’ordre i amb les restes de Convergència no en un centre de reciclatge, sinó a la sitja dels residus nuclears.

La retòrica, al camp de la retòrica. Les decisions, al de la realitat. Si l’independentisme paeix aquesta victòria amb un sinònim d’intel·ligència que es diu humilitat, els problemes de Rajoy i de l’estat major de l’Estat s’agreujaran. Albert Rivera pot exercir el paper de líder de l’oposició i nou salvador d’Espanya, i això l’aproximaria a Pedro Sánchez, ni que fos per prendre-li la cartera reformista. El seny, ni que sigui català o europeu, aconsella a Espanya llimar-se les astes, assumir-se com a bou i començar a llaurar el camp de les pastanagues.