 |
| De Ferreres al diari Ara. |
Franco ho va deixar tot lligat i ben lligat. I certament va ser així. Només cal veure
que després de 43 anys de la seva mort continuem tenint un Borbó com a Rei, el
fill que ell mateix va designar com el seu successor, fins només fa unes
setmanes ens governava el partit hereu d’una bona part dels seus ministres i
encara hi ha qui quan sent parlar del Valle de los Caídos diu allò de ¡no se toca!
Ens van vendre la moto amb els Pactes de la
Moncloa i una modèlica Transició. Però, quin preu se va haver de pagar? Va hagué
de ser molt alt perquè encara avui l’estem pagant. Potser només seran els
interessos, però el cert és que després de tant de temps encara arrestem les
seqüeles d’una Transició que va tancar en fals l’anterior règim dictatorial i dèspota.
No va existir una llei de punt i final en la
que s’hauria pogut renegar de l’anterior règim i passar comptes amb els
ministres i personatges més sanguinaris. Un exemple de ministre seria
Manuel Fraga i de personatge l’anomenat Billy
el Niño que, com sabeu, era un policia torturador que a sobre va ser condecorat
pel seu treball.
Però l’exemple més clar el tenim, sense cap
mena de dubte, en la Constitució. La Constitució Espanyola, la Carta Magna o la
Llei de Lleis, es un compendi normatiu que se va haver de desenvolupar
mitjançant lleis orgàniques. A part de que la seva interpretació resulta complicada
(de no ser així el Tribunal Constitucional sempre resoldria per unanimitat), és
massa rígida, es a dir, massa difícil de modificar.
De fet, si la memòria no me falla, des de la
seva publicació només s’ha reformat dues vegades: per a equiparar el dret successori
de la corona entre homes i dones i quan per mandat de la UE se va haver de
fixar l’estabilitat pressupostària. Es a dir, no endeutar-se més del compte.
I és que per a reformar-la se necessiten al
menys 2/3 dels diputats. O sigui, si el Congrés està format per 350 diputats i
diputades, ha d’obtenir al menys 234 vots favorables. Comprendreu la dificultat
existent per a poder-a retocar. Les dues vegades anteriors va ser perquè les
modificacions que se van fer agradaven a la majoria, o al menys creien que era
necessari.
Però si d’entre tots els partits que han estat
hegemònics durant aquesta etapa hem de buscar culpables, sense cap mena de
dubte qui més culpa té és el PSOE.
 |
| De Ferreres al diari Ara. |
Tal com deia al començament, Franco porta mort
43 anys i sembla que és ara quan l’extrema dreta està més forta que mai i els
tribunals de justícia espanyols els solen tractar amb una benevolència que no
apliquen a d’altres acusats, com per exemple els presos polítics catalans.
Entre 1975 i 2018 sembla que hi hagut un gran buit
que, sí, és veritat que han passat moltes coses, però potser menys
transcendents del que haurien pogut ser. El gran canvi, la gran revolució dels
fills i nets dels vençuts encara no s’ha produït.
Si la fundació Francisco Franco ha fet una
crida a un nou Alzamiento Nacional, jo faig una crida a la mobilització de
totes aquelles persones que, com jo, n’estan tipes de com a evolucionat el
país.
Visca la República!!
