Entre ahir i avui el diari el Punt ha publicat una sèrie d’entrevistes a diferents corresponsals de premsa establerts a Catalunya. El col•lectiu es ampli (una vintena de periodistes), de diferents països, tant de premsa general com esportiva, dels dos sexes, etc. Davant d’un grup així cal esperar, també, que les opinions siguin molt diverses. Ara bé, jo n’extrac una conclusió clara: La majoria no acaben de comprendre la manera de ser dels catalans”. I a l’hora de definir catalans, no diria allò de “català és tot aquell que viu i treballa a Catalunya”, com es va dir duran l’època del president Pujol, sinó que “catalans som els nascuts a Catalunya i que tenim com a primera llengua la nostra, el català”. Evidentment a aquests catalans els hauria de buscar, preferentment a la Catalunya rural més que a la urbana, més a ciutats petites i mitjanes que a les grans.
A continuació us donaré una mostra del que es diu de nosaltres (no patiu, només serà una mostra)
-“No estic orgullós de no saber català, però el castellà és prioritari”. Armand Chauvel, francès.
-“És molt difícil d’explicar que hi ha un nacionalisme d’esquerres”. Julia Macher, alemanya.
-“El millor de Catalunya és la diversitat cultural que té”. Jorge Rangel, brasiler.
-“A Catalunya hi ha un antiespanyolisme molt visceral”. Héctor Zampaglione, francès.
-“No entenc per què els catalans volen ser independents”. Henk van den Boom, holandès.
-“Alguns catalans opten pel victimisme”. Anuschka Seifert, alemanya.
-“La manera de viure el bilingüisme és un model de convivència i saviesa”. Kim Bradley, nord-americana.
-“El millor de Catalunya és la seguretat publica i la sanitat”. Marina Dimitrova, búlgara.
-“Entenc més un model d’estat federal que l’independentisme”. Roberta Bosco, italiana.
-“S’ha de motiva que s’aprengui el català, però no com una obligació”. Fina Íñiguez, brasilera.
-“No existeix la identitat espanyola”. Kristina Nastopkaite, lituana.
Com es pot comprovar, opinions per a tots els gustos que no difereixen tant de les opinions de ciutadans de parla castellana. Estic segur que si les mateixes preguntes s’haguessin fet a ciutadans de Madrid, Andalusia, o de les dues Castelles, les respostes no haguessin estat tan diferents.
L’explicació penso que està a que, quan es ve a viure i a treballar a Barcelona, quasi ningú coneix que existeix una identitat, un idioma, una cultura, propis i diferenciats de la resta d’Espanya. Pensen que Catalunya (i sobre tot Barcelona, on arriben la immensa majoria), és una província més d’Espanya. Alguns se’n adonen aviat. Possiblement per que als seus països d’origen també hi ha comunitats amb característiques semblants a la catalana. D’altres no ho acabaran de veure mai encara que hi visquin molts d’anys. I més que veureu, comprendreu... Ja que als seus països, el nacionalisme centralista s’exerceix amb força i apaga qualsevol veu que vulgui reivindicar una identitat pròpia dintre del seu país.
Per acabar només dues experiències personals. El meu contacte diari amb el públic em dóna la possibilitat de poder relacionar-me amb gent molt diversa i vinguda de molts de llocs. De vegades els hi he preguntat si a l’arribar a Catalunya eren conscients de que teníem un idioma propi (ja no una cultura i uns costums) La majoria m’han respost que no, que els va sorprendre molt.
La segona experiència es remunta a la meva infantesa. El meu pare va ser immigrant a França durant molts anys. Una part d’aquest els vàrem acompanyar ma mare i jo mateix. A Barcelona hi havia un mestre del meu poble. Llavors l’anomenàvem D. Germán. Sovint passàvem per Barcelona a veure’l, ja de tornada al poble. Us estic parlant de la dècada dels anys 60. Recordo que uns dia ens digué: “Quan a França os preguntin d’on sou, cal que respongueu que de Catalunya; allí ja sabent diferenciar un català de la resta d’espanyols...”
3 comentaris:
si vols, afejeixo el meu cas, un anglès vingut a Tortosa a l'any 1989. Ja havia estat a Salou de vacances pero realment no era conscient de que els catalans parlaven "un altre llengua"; m'ho havien dit pero no registrava al meu cap com seria, ni que seria tan "diferent" que el castella. Pensava que seria una manera de dialecte igualment comprensible si estudiara castellà.
I crec que aixi és per molts de anglesos, queda molta feina per fer si voleu/m que a) se sap que es Catalunya, i b) a més a més que aqui es parla el català.
Als meus nebots d'alli, els he regalat diccionaris en català i samarettes del Barça, per a començar!
És un bon començament Brian. Crec com tu que el Barça es un bon representant de la nostra identitat i sentiments. I a tu t’honra moltíssim haver arribat a una terra i haver-te integrat fins al punt d’escriure el nostre idioma.
Mira, jo tinc dos cosins a França fill d’un excombatent republicà de la lleva del biberó. Cal dir que tenen un nivell cultural alt. Tots dos educats a França, com és natural, un és arquitecte i l’altre farmacèutic. No han perdut mai les seves arrels, ni l’idioma dels seus pares (la seva mare era del Port de la Selva) les seves dones son franceses sense cap tipus d’antecedents catalans. Una treballava a l’administració local i l’altra, com el seu marit, és farmacèutica. Amb totes dues parlem català. Els farmacèutics viuen per voluntat pròpia al Portús, per estar més en contacte amb el nostre idioma. Mon oncle està enterrat al cementiri d’allí per que així ho va expressar, molt a prop de la tomba de Rovira i Virgili. El seu fill està estudiant filologia catalana a la Universitat de Girona, després d’haver rebut també educació francesa.
Gràcies, i el cas que expliques també és interessant, pero queda MOLTA feina que fer. De vegades quan veig les campanyes instituicionals per promocionar Catalunya a l'exterior, acabo creient que funcionen, pero la realitat (que veig quan viatjo a Anglaterra) es que poca transcendencia tenen al nivell de "la gent del carrer".
Una proposta que faria jo es que es promocionis els tipics "phrase books" per a turistes pero en català, ja que els llibreries allà van plenes (i la gent els compro) de frases angles-spanish, pero mai es veuen en català.
Publica un comentari a l'entrada