CULTURA CASTELLERA

Les novetats sempre costen d’implantar. Introduir la cultura castellera a un territori on tradicionalment les aficions han estat els bous i la música, en principi, sembla que no sigui una tasca fàcil. La majoria del públic que assisteix a les demostracions castelleres desconeix quasi tot d’aquest món. Segurament no saben ni identificar el tipus de castell que s’està fent ni la dificultat que comporta la construcció. Però això no només passa entre el públic, sinó també amb els periodistes del territori que, fins ara, no havien cobert cap esdeveniment d’aquest tipus.

Insòlitament, les Terres de l’Ebre mai hi havia hagut una colla castellera fins que a l’Ametlla de Mar Jesús Ferrando va tenir la idea de crear-ne una. Van néixer els Xics Caleros, la primera colla castellera del territori.

Quasi paral·lelament, un grup de joves d’aquí que estaven fent castells a la colla Castellers de la Sagrada Família de Barcelona, van decidir fer-ne una que reunís gent de diverses poblacions del Delta. Al cap de pocs mesos va començar a caminar Xiqüelos i Xiqüeles del Delta que reuneix castellers de: Amposta, la Ràpita, Alcanar, Deltebre, l’Aldea, Vinaròs, la Sénia, la Galera, Ulldecona i Mas de Barberans.

Ara per ara, la principal diferència entre una colla i l’altra és que els Xics Caleros estan batejats i Xiqüelos i Xiqüeles del Delta, no. El bateig és un tràmit perceptiu pel que han de passar totes les colles. Evidentment no hi ha ni capellà ni aigua beneïda, encara que, de vegades, d’aigua si que en corre... Tot depèn de l’època de l’any en la que es realitza el bateig.

A l’acte hi tenen que assistir dues colles que actuen de padrines i que tenen l’obligació d’assessorar a la recent batejada fins que la Coordinadora l’accepti formalment com a colla. Mentre ets una colla en formació.

 

GLOSSARI CASTELLER BÀSIC

Colla castellera: grup de persones que s’ajunten amb la finalitat de fer castells humans.

Casteller: persona que fa castells o membre actiu d’una colla castellera.

Cap de colla: responsable màxim de la colla. El de Xiqüelos i Xiqüeles del Delta és l’Albert Ferré.

Castell: construcció feta per un grup de persones i que pot constar de diverses alçades. Segons la nomenclatura castellera, el nom del castell ve donat pel nombre de membres que composen cada pis i l’alçada del mateix. Així, un quatre de sis (4d6) és una castell de 4 de base per 6 d’altura. Un 3d8, seria 3 de base per 8 d’altura.

Pilar: La construcció castellera més senzilla formada per una sola persona per pis. Segons l’altura serà un pilar de 4, de 5, de 6... (pd4, pd5, pd6...)

Pinya: Grup de persones que subjecten la base del castell.

Tronc: la part central i més important del castell.

Canalla: els infants que formen part de la colla.

Enxaneta: l’infant que corona els castell.

Acotxador/ra: l’infant sobre el qual es fica l’enxaneta.

Aleta: gest d’aixecar el braç que fa l’enxaneta quan corona el castell.  

Carregar: es diu quan un castell es corona.

Descarregar: es diu quan es completa el castell, es a dir, es corona i els seus membres baixen sense caure.

Llenya: quan el castell cau mentre es carrega.

Intent: quan el castell es desfà perquè no es té la seguretat de que es pugui fer.

Bateig: acte de posada de llarg de la colla; aquell dia s’estrena la camisa amb l’escut.

Coordinadora de Colles Castelleres de Catalunya (CCCC): entitat que engloba a totes les colles castelleres catalanes, fins i tot les de la Catalunya Nord i les Illes Balears. Si fa o no fa, equival a una federació esportiva.

A part d’aquest glossari bàsic, la terminologia castellera és molt més àmplia: faixa, mocador, casc, segons, terços, quarts, dosos, folre, manilles, casal casteller, primeres mans, vents, crosses, escaletes, agulla, etc.  

AIGUA, FOC I MÉS O MENYS (segons com es miri)

Seria l'estiu l’estiu de 1979. Vaig haver d’anar a Tortosa i em vaig trobar amb l’Aurelio Villalbí, un antic company d’estudis amb qui havia coincidit a l’institut d’Ulldecona. Em vaig oferir portar-lo al seu poble, Godall. Total, del meu, la Galera, al seu, només hi ha 2,5 Km i es fa en un tres i no res. Abans però, va voler passar per Amposta ja que havia de parlar amb un amic que, com ell, feia la mili a la Creu Roja de Tortosa. La mare del seu company ens va dir que son fill havia anat al bou capllaçat, una de les modalitats taurines més tradicionals de les nostres terres.

Varem localitzar el bou a la part de baix d’Amposta, a la zona coneguda com el pont de Pedra. Allí, la multitud, pretenia posar-lo dintre del canal mentre l’aigua corria a dojo. La majoria de joves, amb poals i altres recipients s’anaven tirant aigua fins quedar ben xops. De sobte me’n adono que una d’aquelles poalades venia directa fins nosaltres. Afortunadament vaig ser ràpid de reflexos i la vaig poder esquivar, però a l’Aurelio, que portava l’uniforme de la Creu Roja, el va agafar de ple.

L’esport de tirar aigua amb poals era molt tradicional la vespra de les festes majors d’Amposta. Fins i tot alguns camions carregaven amb el subministrament de les colles per a poder defensar-se dels atacs que patien des del terrats de les cases o dels propis carrers per on es passava.

Els correfocs també eren força tradicionals a Amposta, sobre tot el dia de la revetlla de Sant Joan, la nit del foc per antonomàsia. Cada anys solia venir alguna colla de diables que, amb els seus petards, omplia de soroll la nit ampostina. Els joves locals es vestien amb roba texana (molt més protectora de les espurnes) i barrets de palla i ballaven al so dels tabals com si d’una dansa ritual india es tractés. Els correfocs, després dels espectacles amb bous, eren uns dels actes amb més participació dels que es feien a Amposta.

Però un dia tot es va acabar... En el cas de l’aigua, sembla ser que es va banyar a la persona inadequada i, aquesta, fent ús de les seves facultats, va prohibir-ho fins la pràctica desaparició. Avui els més joves es compren tota mena de pistoles i rifles d’aigua als basars xinesos que, també xopen però molt menys. En canvi, sobre la desaparició dels correfocs (ja fa molts d’anys que no se’n fan!) no en conec els motius, però imagino que va ser degut a les retallades, molts d’anys abans de que aquestes es convertissin en l’excusa institucional més usada.

El cert és que si et poses a pensar, fàcilment s’arriba a la conclusió de que a Amposta, quan s’ha volgut carregar algun acte, s’ha buscat la més mínima excusa per a eliminar-lo de la programació. No fa gaire, estava xerrant amb un grup de gent que encara surten a prendre la fresca les nits d’estiu. Recordaven amb enyorança aquelles tardes de la festa major quan més de 4.000 persones es reunien a l’ombra dels plataners que hi ha al costat del canal de la dreta. Quina va ser l’excusa de suprimir-ho? Les vaques boixes... Recordeu? A d’altres pobles, com Santa Bàrbara, van substituir el bou per la sípia i es va seguir gent el sopar sense cap problema, però a Amposta el berenar del bou començava a fer-se massa feixuc i calia eliminar-lo de soca-rel. Els anys posteriors, quan el problema de les vaques boixes ja havia passat i quan es demanava a la Regidoria de Festes sobre poder recuperar l’acte, eren tantes les excuses que sonava a discurs preparat amb antelació.

I quin serà el proper acte a desaparèixer de la programació de la festa major? Em temo que la nit del teatre. L’obra d’aquest any va tenir tantes crítiques negatives que em porta a pensar que l’equip de govern té l’excusa perfecta per a eliminar-lo sense gaires contemplacions. De fet la programació teatral que només fa uns anys es feia a la nostra ciutat amb la participació de companyies professionals i amateurs, quasi que també ha desaparegut per complert, si més no, la programació de les companyies professionals.   

Entre l’aigua, el foc i els altres elements que han desaparegut o s’han quedat en la mínima expressió d’allò que van ser, des de fa anys, la festa major ampostina s’està convertint un una festa menor totalment descafeïnada.

Quina enveja tinc en veure les programacions d’altres ciutats i pobles dels nostres voltants. I no en vull anomenar cap per a que no em tractin de protortosí.     

LA SENYERA RETALLADA

La plaça Major de Massanet de Cabrenys. 

Fins després de la mort del dictador i les primeres fases de la feble democràcia, no començaren a tenir consciencia de la nostra veritable identitat catalana.

Fins llavors i tal com volia el règim, Catalunya no deixava de ser una regió d’Espanya, calia sentir-se espanyol allà on anàvem o estàvem i ens identificava l’ensenya nacional i l’himne amb la lletra cursi de José María Pemán. Què hi farem!

Però aviat van començar les primeres reivindicacions sobiranistes: Llibertat, amnistia i Estatut d’Autonomia –era el lema repetit i desitjat constantment-. Encara que per a la majoria de joves d’aquella època, la frase en qüestió era un misteri que no l’acabàvem de comprendre del tot. Llibertat, en certa manera ho teníem clar, era el poder fer el que fins llavors estava prohibit: votar, poder comprar revistes pornogràfiques, afiliar-nos a un sindicat, anar a veure pel·lícules on sortien culs i mamelles o la Trastienda on el cons nu de María José Cantudo es reflexava al mirall... Amnistia? Algú havia escoltat abans la paraula? Jo no. La pronunciàvem perquè intuíem devia de ser una cosa bona, com la majoria de novetats que se’n obrien constantment davant els nostres ulls. Finalment ens preguntàvem que seria l’Estatut d’Autonomia, però quasi ningú encertava  que significava més autogovern per a Catalunya i havia de comportar l’arribada d’una persona gran en tots els sentits: ferm en les seves conviccions, vell i alt. Em refereixo es clar, a Josep Tarradellas, aquell que ara dóna nom a places i avingudes i que passarà a la història per una frase de 3 paraules: Ja sóc aquí!

De sobte, la meva vocació catalanista era tant gran que vaig arribar a portar barretina pel carrer i una pinta a la butxaca amb els colors de la senyera. La senyera, quin altre descobriment! Fins llavors només havia estat una bandera catalana i l’havíem vist en comptades ocasions i quasi que de forma clandestina.  

Tant catalans ens sentíem que, d’haver pogut, ens hauríem deixat a casa o potser millor estripat el nostre DNI on es podia veure la bandera de la unitat pàtria o l’estanquera com li deia el meu amic el vinarosenc Antoni Fabregat. Un altre amic, Conrado Pons deia que la bandera espanyola era la meitat d’una senyera, però que per falta d’espai l’havien deixat així...

Han hagut de passar més de 35 i finalment per descobrir que, efectivament, l’estendard nacional d’Espanya deriva de la nostra entranyable senyera. Qui m’ho havia de dir! I quanta raó tenia el meu amic Conrado, encara que ell no ho sabés.

Em vaig assabentar en llegir un article de Silveri Pérez Zarco publicat a Diari de Tarragona sot el títol de Vuelve el no es esto, no es esto. L’autor explica que una bona part dels símbols que els espanyols consideren o han considerat tan seus, tenen un origen català, com per exemple la bandera Espanyola (un, dos tres, responda otra vez...)

Quan el rei Carles III va encarregar al llavors Ministre de la Marina que busqués un distintiu per identificar els vaixells de l’Armada que fos fàcil de divisar i diferent del que usaven les altres nacions, el ministre, li va mostrar diversos dissenys i, entre tots, el monarca va optar pel que, anys després, es convertiria en la bandera nacional. Només va caler retallar la senyera i engrandir-la una mica per a deixar-la tal com la coneixem: de les quatre barres al barrut, tal com cantava la Trinca...

La gran heroïna espanyola és, sense cap mena de dubte, Agustina d’Aragó, segons el règim, model de valentia, patriotisme i d’altres virtuts (suposo) Nascuda a Barcelona, Agustina Saragossa (nom del tot premonitori) es va casar amb Joan Roca Vilaseca, un militar català nascut a Maçanet de Cabrenys i que va ser destinat a Saragossa durant la guerra del Francès. La resta de la història ja la coneixeu...

La pesseta, avui tan enyorada per molts, va ser la moneda de curs legal a Espanya durant més de 130 anys. El seu creador, allà per l’any 1868, fou Laureà Figuerola, Ministre d’Hisenda durant el regnat d’Isabel II, a partir de la peça catalana; d’aquí el diminutiu de pesseta.

Però l’essència de l’espanyolisme més recalcitrant i que té també més de 100 anys de vida és el Real Madrid. El club amb qui la Marca España va confiar per a que la representés internacionalment, va ser fundat pels germans catalans Padrós i Rubió.

Com tantes i tantes vegades s’ha intentat, el ministre Wert ens vol espanyolitzar, però hem estat nosaltres, els catalans els que, sense que els castellans se’n adonessin, els hem estat catalanitzant-los durant segles, encara que a la pràctica no hagi servit pràcticament de res. Ells s’ho perden!

PASSAT I FUTUR D’AMPOSTA

La implantació d’Antaix a Amposta va ser una promesa electoral. Aquesta afirmació que em va fer un empresari de la Sénia no és més que la corroboració dels rumors que ja havien circulat per Amposta fa uns anys.

Com que no només de grans infraestructures i inauguracions poden viure els polítics, de tant en tant han de prometre la creació de llocs de treball que, entre d’altres coses, serviran per a donar feina a una part dels seus militants i simpatitzants.

Amposta no ha estat mai una població potent industrialment parlant. Les dues grans empreses ampostines han estat Daniel Aguiló Panisello, SA (DAPSA) i PADESA (de la que ja us vaig parlar en el meu article del passat 30 de juny) Però als anys 70, DAPSA va traslladar el seu centre de producció d’Amposta a l’Aldea, quan encara depenia administrativament de Tortosa, en un dels errors més grans comesos per les autoritats de la nostra ciutat.

Si la construcció de polígons industrials no comporta la instal·lació de noves empreses, a part de ser un fracàs, significa un malbaratament de diner públic important. Per tant, s’han d’omplir a qualsevol preu; encara que sigui a costa de traslladar empreses ubicades als casc urbà de la ciutat, tal i com ja va passar amb el polígon de les Tosses.

Amb la creació del polígon de l’Oriola, molt millor situat que el de Tosses, s’havia de mirar de portar-hi indústria i l’alcalde d’aquell moment va donar als propietaris de l’empresa senienca Antaix tota mena de facilitats per a que obrissin una fàbrica de mobles a la nostra ciutat. Primer va portar el nom de Coenia que més tard es va canviar per Antaix, per que ningú s’equivoqués. De totes maneres, el nombre de treballadors mai va ser important i, segons em van dir, una bona part venien de fora. De fet no conec ningú que treballés allí.

Amb l’arribada de la crisi (estafa), la fàbrica d’Antaix d’Amposta va durar poc i la de la Sénia, que va ser capdavantera del sector del moble en aquella població del Montsià interior, va tancar uns mesos més tard.

Els diferents governs d’Amposta sempre s’han interessat en crear ocupació (o al menys així ho han expressat reiteradament) Fa dos anys i mig, amb la inauguració de les galeries comercials de Futuro Ciudad Amposta i, posteriorment del Centre Comercial Carrefour, van anunciar a bombo i platerets que es crearien 1.000 llocs de treball. Finalment, el Carrefour en va crear 47 i si es recompten els que es van crear als locals de les galeries, segur que no s’arribaria, ni de lluny, als 100. Ens va mentir l’equip de govern municipal? Jutgeu-ho vosaltres mateixos.  La situació actual ja la coneixeu: el Carrefour va tancar per a l’1 de maig i els locals de les galeries van començar a tancar als pocs mesos d’obrir-se al veure que el centre comercial no acabava de rutllar.

El gran repte dels futurs governs d’Amposta ha de ser la creació de llocs de treball que puguin absorbir la màxima quantitat de persones que en aquests moments es troben a l’atur. Però per assolir-ho cal fer una acurada planificació. Per a fer de peons, qualsevol persona és bona, perquè no cal fer un aprenentatge previ. És el que es coneix al món laboral com a personal no qualificat. Però per a que una empresa funcioni manquen directius i tècnics que tinguin la preparació necessària per afrontar amb garanties els nous reptes.

La Universitat i els instituts han de ser peces fonamentals en tot aquest engranatge. La Universitat preparant els futurs directius oferint carreres, màsters i postgraus adequats a les ofertes de treball que demandin les empreses i els instituts donant els mòduls formatius necessaris.  

Estic desitjant conèixer el programa de les diferents formacions polítiques de cara les properes municipals, sobre tot el de CiU que són els que han estat al govern de forma ininterrompuda des de l’any 1987, per veure en què ens sorprendran aquesta vegada. Però molt em temo que, com està passant darrerament, el conill encara trigarà molt en sortir del barret de copa.

VINARÒS: QUI T’HA VIST!

A finals de la dècada dels anys 70 i principis dels 80, mentre treballava a la fàbrica de Juan Chaler, vaig conèixer a l'Antoni Fabregat i Miralles, una persona difícil de definir en unes poques paraules. Exestudiant d’Empresarials a la Universitat de València, va ser militant del Moviment Comunista del País Valencià (MCPV); quan va morir Franco va ser dels qui va sortir al carrer a celebrar-ho amb xampany. Mentre treballava a la fusteria, compaginava la seva feina amb el seu hobby: fer de pallasso. També em va explicar conceptes fins llavors desconeguts per a mi, com ara anomenar blaveros als partidaris de que l’estendard que usava l’Ajuntament de València com a bandera oficial i que va ser donada a la ciutat per Jaume I el Conqueridor, es fes extensiva a tot el País Valencià (per a ells, el Regne de València) o búnker barraqueta en referència també als mateixos individus, que no eren d’altres que els hereus del franquisme i que, la majoria dels quals, avui engloben les files del PP. A la bandera espanyola l’anomenava estanquera, ja que, abans, era present a tots els estancs de venda de tabac i efectes timbrats.    

Antoni era un catalanista militant, convençut i manifest. Una vegada em va explicar que el gran filòleg valencià Sanchis Guarner va recórrer el País Valencià transcrivint fonèticament totes les variants dialectals. Sembla ser que quan va arribar a Vinaròs i, en comprovar que el vinarosenc era català, es va emocionar.

A principis dels anys 80, Antoni Fabregat, juntament amb Nati Romeu i d’altres, van recuperar el Carnaval, perdut durant els anys d’ostracisme que va significar la dictadura franquista. L’any següent, l’ajuntament va institucionalitzar el Carnaval ja que el va veure com una oportunitat de celebrar una festa d’hivern i, de passada, recuperar el terreny perdut que li havia pres Benicarló amb l’organització de els falles només 1 o 2 anys abans.

Les primeres eleccions municipals van donar la victòria als socialistes que es van mantenir al davant de l’ajuntament durant diverses legislatures. En l’actualitat, governa el PP.

Quan anava a Vinaros, mai havia tingut la sensació d’entrar a València. Des del meu punt de vista era la continuació del nostre territori, un territori que, com he dit més d’una vegada, no acaba al riu Sénia, sinó que continua al llarg de les comarques germanes del Baix i l’Alt Maestrat i fins i tot la dels Ports.

Fa uns dies vaig tornar a Vinaròs amb moriu de la primera actuació en públic de la Muixeranga.  Alguns dels components d’aquesta tradició fortament arrelada al País Valencià també formen part de la colla castellera Xiqüelos i Xiqüeles del Delta, per tant, cal suposar que la col·laboració entre una colla i l’altra serà habitual a partir d’ara.

Com que eren les festes patronals de Sant Joan i Sant Pere, l’actuació de la Muixeranga va recórrer diversos carrers del centre de la ciutat, començant a la plaça que hi ha entre la seu de l’ajuntament i l’església arxiprestal. En arribar-hi amb la comitiva des del carrer Trabal una cosa em va sorprendre i confondre a la vegada. El que veia era del tot insòlit per a mi: les banderes que adornaven els carrers i les places, sense ser-me desconegudes, no m’acabaven d’encaixar. Només hi havia banderetes espanyoles i blaveres.  L’espanyolització per part del PP ja ha arribat a les portes mateix de Catalunya. Des d’aquí, donar el salt al Principat potser només serà qüestió d’uns pocs anys... Déu no ho vulgui! (de sobte sembla que m’he fet creient)  

PADESA COM EXEMPLE

Els sindicats més representatius del sector d’escorxadors d’aus, han anunciat que abans que caduqui el proper mes de juliol el conveni col·lectiu que tenen signat amb la patronal del sector, faran tres dies de vaga. Són les conseqüències de la darrera reforma laboral aprovada pel govern del PP que comportarà que una gran part dels treballadors perdin la majoria dels seus drets laborals, convertint així a Espanya en un país amb sous y condicions laborals tercermundistes.

La reforma laboral, a part d’abaratir l’acomiadament (la qual cosa significa que els empresaris poden tirar al carrer els treballadors més antics i que són, normalment, els que més cobren, per a reemplaçar-los per més joves amb sous més baixos), també estableix que, quan caduqui un conveni col·lectiu, en lloc de prorrogar-se automàticament com es feia abans, quedi liquidat i el treballador passi a dependre de l’Estatut dels Treballadors que, a la pràctica, ve a ser com una garantia de mínims.

A les nostres, aquesta vaga afectarà a l’empresa PADESA. Originalment, PADESA era una empresa ubicada al terme d’Amposta, concretament a la zona de la torre de la Carrova i la seva activitat la d’escorxador d’aus. Durant els darrers anys s’ha anat nodrint de treballadors estrangers fins conformar una part important de la seva plantilla. Amb la fallida de les empreses del grup Fabra de Tortosa, els propietaris de PADESA van adquirir les instal·lacions de l’antic escorxador de Fabra, a l’entrada Sud de Tortosa. Són dos centres de producció diferents i cada un d’ells té els seu propi conveni col·lectiu.

Tot i l’amenaça que significa la pèrdua del conveni, encara hi ha treballadors que no tenen clar anar a la vaga convocada a nivell nacional pels sindicats majoritaris del sector. Pel que m’han dit, a PADESA Amposta hi ha un bon grapat de treballadors indecisos d’anar a la vaga. Imagino que la majoria dels indecisos formen part del col·lectiu d’immigrants, desconeixedors de la situació que els ve a sobre. Els membres dels diversos comitès d’empresa hauran de fer molta pedagogia per a poder-los convèncer de la necessitat de fer la protesta. De moment els hi ha posat uns exemples molt gràfics. Gràcies al conveni es va aconseguir que l’empresa els hi pagués la roba de treball imprescindible, així com els guants, les tisores, etc. Millores salarials a part, evidentment... Totes aquestes fites aconseguides gràcies a la negociació col·lectiva, se’n poden anar en orris dintre de poc temps.

La situació la he centrat en una empresa concreta, però pot fer-se extensiva a moltes altres empreses que, com PADESA, tenen a punt de caducar el seu conveni. Només els sectors més forts, amb més treballadors, poden arribar a collar la patronal per a que s’avingui a signar un nou conveni que serà, segurament, amb condicions més desfavorables que les actuals.

Tot això em fa pensar que el govern del PP té un filó per aconseguir que Espanya sigui més competitiva i obtenir, de passada, més inversió estrangera que, al crear nous llocs de treball,  ajudarà a reduir l’atur. Us ho explico. Si una bona part dels convenis col·lectius caduquen sense ser renovats i es passa a dependre de l’Estatut dels Treballadors, els salaris s’abaixen sistemàticament i es posen al nivell d’altres països més pobres. Gràcies a això, s’abarateixen els costos de producció i Espanya es converteix en un país atractiu per a captar inversió estrangera (o d’empresaris d’aquí que han invertit fora, com per exemple al Marroc) que sempre busquen el llocs més barats on fabricar per a que el benefici empresarial sigui més elevat. L’efecte més immediat d’aquesta situació és la creació de llocs de treball amb la consegüent reducció del nombre d’aturats.

De cop i volta, Espanya tornarà als nivells dels anys 60 i 70, quan els treballadors a penes gaudien de garanties laborals. Als anys de la industrialització que, poc a poc, va permetre al país situar-se a un nivell proper dels països més desenvolupats. Aquest poc a poc es pot traduir per negociació col·lectiva.

I si tot es tractés d’una maniobra perfectament orquestrada per la patronal amb el consentiment del govern del PP? Jo no ho descarto. 

NOTA FINAL. Per a poder ser operatius, el director de la publicació ens demana amb una antelació d'una setmana els nostres articles. Una vegada escrit i enviat, van sorgir novetats importants que no es poden obviar. Finalment, el passat dijous es va signar el conveni col·lectiu del sector escorxadors a nivell nacional, per tant, la vaga de 3 dies ja no es convocarà.

I AL TERCER DIA TOCA DESCANSAR

Els dies 18 i 19 de maig, Amposta va celebrar la 5a Festa del Mercat a la Plaça amb activitats diverses entre les que es poden destacar l’Ampolino, el cabaret del Grau, la Sarsuela, el Ball de vermut, el cinema mut, però sobre tot, la recreació al carrer de com era el mercat a principis del segle XX. A la plaça de l’ajuntament (encara plaça d’Espanya!) i als seus voltants, s’instal·len tota una sèrie de parades de diverses ambientacions i motius: mentre algunes només són lúdics i recreen els oficis de fa cent anys, d’altres conviden al visitant a consumir els seus productes. Entre aquests, es podien comprar dolços, embotits, formatges o fer un variat escoltant bona música interpretada per grups locals, alguns d’ells formats expressament per a l’ocasió.

L’èxit de la festa és molt gran entre els habitants de la nostra ciutat, però encara queda l’assignatura pendent d’atraure el visitant foraster dels pobles del contorn.

Dit això tinc una pregunta per a fer. Si dilluns dia 20 a Amposta era festa local (dilluns de Pentecosta o de Pasqua granada), perquè no es va allargar la festa a 3 dies? Segons la regidora de Cultura, dilluns era per a descansar i una gran part de la ciutadania accepta aquesta excusa sense posar-hi cap objecció. Però a mi no em serveix. I l’explicació és molt senzilla: fa anys que a l’hora d’establir les festes locals, Amposta inclou el dilluns de Pasqua granada. Però des de que jo recordo, aquest dia mai s’ha celebrat cap acte, la qual cosa sempre he criticat i criticaré. Per a què s’ha de un dia de festa sense festa? Què fa la gent? Els anys que la Pasqua de Pentecosta cau més tard (ja sé sap que segons el calendari cristià va en relació a la Pasqua florida que puja i baixa segons el calendari lunar) i fa bo, van a la platja i poca cosa més. Però aquest any, el temps no acompanyava gaire i, per tant, efectivament, es van quedar a  casa per a descansar.

Voldria comparar el fet de no allargar la festa amb la fira de la Terrissa de la Galera d’Aquest any. El dia primer de maig va caure en dimecres i, tradicionalment (excepte els primers anys), la fira es celebra a partir del dia que es commemora la festa del Treball fins diumenge següent o bé el dies precedents a aquesta data. Però que el primer de maig fos dimecres (el dia que marca la meitat de la setmana), la convertia en dos llargs ponts de 5 dies. Per tant, des de l’organització de la fira es va decidir, inusualment, fer-la de 5 dies.

Tornant a Amposta, el fet més curiós es va produir dilluns. Un fet que, perfectament m’hauria pogut passar desapercebut, però que em va cridar moltíssim l’atenció: el bus urbà.

El funcionament òptim de la línia urbana del bus és una de les moltes assignatures dels diferents governs de CiU d’Amposta. Es va posar en funcionament per una promesa electoral. Després, quan Amposta va passar dels 20.000 habitants, va passa a ser un servei obligatori. Però la incidència de viatgers és escassa; tant, que la major part del trajecte el fa sense cap passatger. Els regidors de torn s’han esforçar (o al menys això diuen) en buscar solucions i millorar el servei, però els resultats han estat nuls.

Amb aquests antecedents, resulta força inversemblant que un dia de festa local, amb tots els establiments tancats (comerç, centres assistencials, dependències administratives, centres educatius, etc.) l’autobús urbà funcionés amb tota normalitat. La meva opinió? Que la direcció de l’empresa responsable que té seu a Tortosa, no es va assabentar que també a Amposta era festa local.

Si al menys haguessin allargat la Festa del Mercat...  

AMPOSTA REAPAREIX AL SETMANARI L’EBRE

L’anterior cap de setmana, me’n vaig adonar que Amposta tornava a tenir pàgina pròpia al setmanari la Veu de l’Ebre, Amposta tenia una pàgina pròpia on es recollien les principals notícies que havien passat durant la darrera setmana.

Recordareu que fa temps que vaig escriure sobre el tema i, llavors, opinava que no era normal que Amposta, capital de la comarca del Montsià, es difuminés dintre d’un genèric Baix Ebre-Montsià, mentre que la Ràpita (Sant Carles de la Ràpita) apareixia amb pàgina pròpia.  

Es evident que aquestes diferències es deuen no a criteris periodístics sinó merament econòmics:  Els ajuntaments respectius hauran de contractar les pagines que vulguin al preu que demanin els propietaris del setmanari. Això o l’ostracisme...

Per tant, es de suposar que, després de molt de temps, l’ajuntament d’Amposta s’ha avingut a pagar el cost d’una pàgina per a que surtin agrupades totes les notícies locals. La qual cosa no vol dir, necessàriament, que siguin les notícies més importants que genera la capital del Montsià.

Posem un exemple. Una de els notícies que surten al darrer número recull la finalització de les obres d’urbanització del carrer Jardí i adjacents; es a dir, alguns dels carrers que hi ha pels voltants de l’antiga clínica arrossera (ara Hospital Comarcal d’Amposta)

Per a mi la notícia no ha estat tan la finalització (sempre que una cosa es comença, normalment s’acaba) com la durada de les mateixes amb el perjudici que això causa als veïns i als usuaris de l’hospital.

Com sempre passa a Amposta (sempre!) les obres estan mal senyalitzades, la qual cosa provoca que, sovint, hagis de donar voltes amb el cotxe per arribar a la teva destinació. I estic parlant per experiència pròpia. Un dia havia de portar mon pare a l’hospital a que es fes una prova. Com viuen al carrer Agustina d’Aragó, vaig haver de baixar pel Miquel Granell fins el carrer Campoamor que es el que et porta a la part del darrere de l’hospital. Però com que no estava senyalitzat i, el tram final estava en obres, vàrem haver de baixar pel carrer de les Escoles, avinguda de la Ràpita allunyant-nos de la nostra destinació, carrer Madrid, Barcelona, Terol (sembla la Volta a Espanya) i, finalment, Gran Capità que és el lateral de l’hospital.

Però els ciutadans semblen tan acostumats a aquest tipus de situacions que ningú es queixa i, si ho fas, ets un anti-ampostí.

Evidentment tenir un lloc diferenciat a la Veu de l’Ebre no solucionarà els greus problemes de circulació que patim a Amposta, perquè encara que la gent ens hem anat acostumant a desplaçar-nos d’un lloc a un altre havent de donar voltes importants, de problemes de circulació, en continuen havent, sobre tot, allà on hi ha una incidència de vehicles més gran.

FER BULLIR L'OLLA

Quan començo a escriure aquest article, fa poques hores que m’he assabentat de que el nombre d’aturats a Espanya ha passat, per primer cop, dels 6 milions (una dada que feia dies que s’anunciava encara que no s’havia fet oficial), això vol dir més d’un 27% de la població activa. A Catalunya no ens va molt millor, ja que la taxa d’aturats és de quasi un 25% i que fa que s’acosti cada cop més al milió d’aturats. A manca de xifres oficials sobre el nostre territori, segur que la situació és molt pareguda al de la resta del país. Només cal mirar el nombre de fàbriques que han hagut de tancar els darrers anys. L’exemple més clar el troben a la Sénia, fa uns anys la població catalana més industrialitzada respecte al nombre d’habitants que té.

El problema de la Sénia és que la seva indústria estava poc diversificada, es a dir, concentrada al mateix sector: el del moble. La població havia viscut quasi que exclusivament de la fabricació i venda de mobles tal i com es podia comprovar quan hi arribaves per la carretera de Santa Bàrbara. Ara, allà on hi havia les botigues només hi ha naus buides amb el cartell de es ven o es lloga. Certament, el sector del moble, en general (quan parlo de la Sénia podria parlar perfectament de Vinaròs i en menor mesura d’Ulldecona i Santa Bàrbara) ha caigut i ha remuntat diverses vegades. Encara recordo quan una de els fàbriques més importants que hi ha hagut, Ibermueble Bellobí, s’anunciava dient que estava present a Barcelona, Madrid i Chicago (USA) Anys després, i fins fa poc, la fàbrica de referència (sempre parlant de la Sénia) va ser Naturantaix, actualment també desapareguda. De Vinaròs recordo MGP, Serret Bonet, Hermanos Serret, etc. i de Benicarló Palau. A Santa Bàrbara, des de feia dècades sempre havia existit una potent indústria del botó que donava feina a un bon nombre de joves del poble i d’altres dels voltants com la Galera, Godall o Masdenverge. El botons primer eren de nacre i més tard de poliester, molt més barats per ajustar-se als nous temps. Però ni així van aconseguir sobreviure. Altres poblacions, com Alcanar o Amposta sempre han viscut més de l’agricultura i la Ràpita de la pesca marítima.

Però tampoc aquets sectors s’han deslliurat de la crisi. Alguns sectors sobreviuen gràcies a les subvencions que arriben de la Unió Europea, com ara l’arròs i l’oli; i d’altres, com els cítrics, a dures penes poden competir amb València i més recentment amb les que s’exporten del Marroc. Aquesta situació ha comportat que moltes famílies, a l’hora de fer bullir l’olla, hagin hagut de retornar a allò que se’n diu economia de supervivència. Però que és l’economia de supervivència? Es tracta de ser autosuficients, es a dir, conrear tot allò que sigui imprescindible per a la manutenció de la família i acudir només a la botiga en els casos estrictament necessaris. Poblacions com Ulldecona, la Sénia i Deltebre ja han posat a disposició d’aquells que ho han demanat terra per a cultivar provinent del banc de terres promogut des dels ajuntaments respectius. De fet, experiències semblants, ja feia temps que es portaven a terme en ciutats com Barcelona amb els anomenats horts urbans. Previsiblement i, mentre duri la crisi, cada cop hi haurà més gent que hagi de mirar cap el sector primari com a solució per a superar la seva malparada economia. Molts tornaran a conrear la terra que tenien els seus avantpassats, però d’altres demandaran petites explotacions per a dur a terme els seus projectes. Estaria bé que cada fossin més els ajuntaments que se sumessin a aquest projecte solidari. La crisi hi ha que superar-la com sigui i aquesta em sembla una bona fórmula, encara que, des del meu punt de vista, cal millorar-la ostensiblement si, a part de fer bullir l’olla es vol donar un pas més i convertir les explotacions en el negoci familiar que aspiri a donar un millor futur per als fills. No ens podem resignar!

LA HISTÒRIA DE SEMPRE

Seu de la Delegació del Govern de Catalunya a Tortosa.

La nova divisió territorial de Catalunya impulsada pel govern de la Generalitat, les Terres de l’Ebre dependran administrativament de la Vegueria de Tarragona o, en el millor dels casos, tindrà la consideració de subvegueria.

Una vegada més, un govern de CiU nega a la regió de l’Ebre la possibilitat de tenir una identitat pròpia i diferenciada de la resta de la demarcació de Tarragona.

La Vegueria de l’Ebre va existir durant un curt període de temps durant el govern de la Generalitat encapçalat per Lluís Companys, ja iniciada la guerra Civil Espanyola. No cal ni dir que, en acabar el conflicte bèl·lic, Franco va suprimir qualsevol forma administrativa que no fos la província.

Va ser com a conseqüència de la lluita contra el transvasament de l’Ebre que, el darrer govern de Jordi Pujol, va concedir a les Terres de l’Ebre un cert status d’autonomia, quedant-se a mig camí de lo que hauria hagut de ser una veritable divisió territorial de Catalunya. Per aquella època, el govern de la Generalitat va crear diferents governs territorials coincidint amb les 4 capitals administratives existents. Només les Terres de l’Ebre van ser la excepció principalment per dos motius: per atendre les reivindicacions territorials que suposava, en part, el moviment de la Plataforma en Defensa de l’Ebre i controlar des del territori el propi moviment. D’un tret es mataven dos pardals.

En arribar Pasqual Maragall a la presidència de la Generalitat, es van establir les bases per a la creació d’una nova divisió territorial de Catalunya, molt més àmplia i realista que els projectes anteriors. A part de la Vegueria de l’Ebre se’n creaven dues més: la de la Catalunya Central, amb capital a Manresa i la dels Pirineus i Vall d’Aran amb la capitalitat per establir.

Però aquesta divisió territorial topava frontalment amb la llei espanyola que, com a molt, acceptava el canvi de denominació de província pel de vegueria, però a la pràctica no hi havia modificacions substancials.

Com a conclusió, es pot afirmar que fins que no existeixi una ferma voluntat política de modificar l’actual mapa territorial català, Barcelona, Tarragona, Girona i Lleida mantindran la categoria de capitals de les diferents demarcacions, se’ls anomeni províncies o vegueries.

Però el cert és que des de les capitals territorials tampoc es facilita gens la descentralització territorial. La por per perdre el control sobre una part del territori que, tradicionalment han considerat seu, fa que, no només els polítics, sinó la majoria d’òrgans administratius, siguin reticents a l’hora de facilitar qualsevol mesura que vagi encaminada a atendre les peticions que es fan des dels diferents estaments territorials.

Posem un exemple. Fa un parell de dècades, el sindicat de la UGT, va unificar el territori de l’Ebre amb el del Camp de Tarragona aconseguit així la unitat sindical a tota la província. Tortosa passava a ser una delegació de Tarragona sense cap poder de decisió i supeditada a la voluntat d’entesa de cada executiva sectorial.

De totes formes hi ha àrees administratives que mai s’han descentralitzat i que, segurament no ho faran en el futur. Estic parlant del Cadastre, d’Hisenda (no confondre amb l’Agència Tributària –estatal-), de Duanes, de l’Agència Tributària Catalana, de Trànsit, de Transports, etc. Per a realitzar tràmits davant d’aquests organismes encara t’has de desplaçar fins a Tarragona, al menys que es puguin fer de forma virtual amb el corresponent certificat electrònic.        

EL SÚPER QUE VA MATAR EL COMERÇ

A l'entrada d'Amposta, tal i com s’arriba des del Montsià interior, arribarem a una plaça: la de la Castellania d’Amposta (primer només era de “la Castellania”, però sembla ser que hi havia gent que ho interpretava de forma incorrecta)  No hi pot haver cap confusió ja que hi oneja una gran bandera d’Amposta (res a veure amb la de la plaça de Colom de Madrid) Però encara hi ha un altre tret diferencial per la qual cosa, el viatge novell, no podrà equivocar-se: segurament és un dels llocs on hi ha més súpers per metre quadrat del món mundial.

Sé que és una norma no fer propaganda de ningú, al menys que et paguin per la publicitat realitzada, però per una vegada, i sense que serveixi de precedent, anem a enumerar-los: el primer que trobarem, a l’esquerra, el Mercadona (recentment inaugurat), a dreta, el Dia, donant la volta a la plaça, el Carrefour i després el Lidl. Una mica abans haurem vist el Caprabo, al costat de Merkal Calzados.   

Segurament molts botiguers d’Amposta es sentirien feliços si s’acabés aquí, però encara hi ha dues grans superfícies més: l’Aldi i l’Eroski, situades a d’altres puts de la ciutat. Personalment em semblen molts de súpers per a una petita ciutat com Amposta amb a penes 20.000 habitants.

Però la història dels súpers ve de lluny. Pràcticament des de la instauració de la democràcia.

El primer súper d’Amposta tenia un nom que, pe si mateix, era tota una declaració d’intencions: la Unió. De fet, més que un súper era una cooperativa de consum creada pels comunistes locals que pretenien així, oferir als seus socis uns productes de qualitat a uns preus més competitius.

Però els de la Unió no eren fabricants i, per tant, havien de recórrer a un majorista per a que els subministrés el gènere. Aquest majorista, propietari dels supermercats Preko, en veure que a Amposta hi podia haver negoci, n’hi van muntar un de petit que ha perdurat amb el nom de Dia fins fa ben poques setmanes. Va ser el principi del fi del comerç tradicional de la nostra ciutat.

Més tard arribaria l’Amica, l’Intermerca, el Plus (que va obrir dues vegades i en va tancar dues més), el Mercadona (en una primera ubicació), el Caprabo (que va arribar a tenir dos centres oberts) i tota la resta que he enumerat anteriorment.

L’obertura de centres comercials era directament proporcional al tancament del petit comerç tradicional i familiar que hi havia a Amposta, alguns d’ells de llarga tradició. I no només això, el Mercat municipal va iniciar un període de declivi que, de no posar-hi remei, a la llarga, podria acabar desapareixent.

Curiosament, sempre s’ha dit que una gran part del viver de vots que té CiU ve, precisament, de les famílies de comerciants. Es increïble veure com, mentre s’ofega el comerç, els comerciants, una legislatura darrere de l’altra donen suport a aquells que han permès la instal·lació desmesurada de súpers a la nostra ciutat.

El penúltim gran invent convergent va ser la nova zona comercial també a tocar de la plaça de la Castellania d’Amposta. Allí s’hi havien d’ubicar firmes com el Decathlon o el Leroy Merlin, a part del Carrefour que va ser l’únic que, finalment va acabar per establir-se.

Des de l’ajuntament es va vendre com una solució per a dinamitzar la resta del comerç local (roba, calçat, objectes de regal, complements, electrodomèstics... ) Es va iniciar una campanya de promoció que a mi em va semblar més una rentada de cara; una manera de voler quedar bé davant els seus votats. Però el fracàs que va significar que no s’establís cap gran marca, així com la crisi que ens afecta, ha fet que, finalment, la solució acabés en desastre. Més o menys tal com ja havia passat amb anterioritat amb la creació de la zona lúdica de Tosses. Però els ampostins erra que erra: van a menjar de la ma de qui, amb l’altra els hi dóna garrotades.

Fa anys vaig proposar que a la plaça de la Castellania s’hi podria col·locar l’estàtua eqüestre d’aquell que durant 23 anys va permetre transformar la ciutat. Ara tinc una altra idea: col·locar una estàtua al comerciant enganyat. I no per la dona precisament...        

NOUS TEMPS, VELLES DISPUTES

 

Sembla ser que, com la moda, hi ha situacions polítiques que es van repetint amb el transcurs del temps. Només fa unes setmanes, La Veu de l’Ebre, el setmanari de referència del territori, titulava a la portada que “la vella guàrdia del PSC vol que Núria Ventura deixe l’escó”. Llegint la notícia a l’interior te’n adonaves que parlava dels antics dirigents territorials que, curiosament, són de Tortosa...

En aquests moments, Núria, exalcaldesa d’Ulldecona, és diputada al Parlament, Primera Secretaria dels socialistes ebrencs i membre de l’executiva nacional del PSC.

Per al càrrec orgànic de Primera Secretaria de la federació, va ser escollida l’any passat en el decurs del congrés territorial en dur enfrontament amb l’altre candidat, Joaquim Paladella, alcalde de Batea, exdiputat al Parlament i un des fundadors de la Unió per la Terra Alta (UPTA)

Paladella comptava amb el suport de l’antiga direcció territorial encapçalada pel senador Joan Sabaté i el que, precisament, deixava el càrrec de Primer Secretari, Antoni Sabaté. Núria Ventura partia com a favorita i els resultats de les votacions dels delegats van confirmar els pronòstics. Després, i com no podia ser d’una altra manera, l’altre candidat es va posar al servei de la nova Primera Secretaria.

Que ha passat ara per a que, l’anomenada vella guàrdia en demani la dimissió? Senzillament perquè Núria Ventura es va atrevir, juntament amb els diputats de la línia més catalanista del PSC, a votar de forma diferent a la resta del grup un manifest llargament negociat i que marcava el camí que s’havia de seguir per a fer el referèndum sobre el dret a decidir dels catalans.

Per a calmar les aigües, a finals de gener hi va haver una jornada de debat a Flix on la Primera Secretaria en va sortir reforçada. Només unes setmanes més tard, es va fer un Consell de Federació al Pinell de Brai presidit pel Primer Secretari Nacional Pere Navarro on, novament, els socialistes de l’Ebre van donar un suport majoritari a Núria. Una de les poques excepcions va ser l’agrupació de Tortosa, la més gran de la federació.  

Amb tots aquests antecedents, cal preguntar-se:

1.- Per què l’agrupació de Tortosa li demana ara la dimissió com a diputada a Núria Ventura?

2.- Per què l’alcalde de Batea va de la ma de l’agrupació de Tortosa?

1.- Les disputes al sí de la federació entre Tortosa i Ulldecona (la segona agrupació en nombre de militants) venen de lluny. Fins i tot d’abans d’afiliar-me al partit allà per la primavera de l’any 1983. En aquell temps el Primer Secretari era Jaume Antich, alcalde d’Ulldecona i diputat al Congrés. Anys abans, la federació de l’Ebre havia promogut un expedient disciplinari a Josep Bayerri, el líder dels socialistes tortosins. Bayerri, que ara milita a l’agrupació de l’Ampolla, va acabà expulsat del partit. L’expulsió de Bayerri va propiciar l’ascens de Lluísmi González i Juanito Chavarria, homes propers a Antich.  

Però González i Chavarria no van tenir mai el carisma suficient per a conquerir l’alcaldia Tortosina, sempre en mans de CiU. A les eleccions de 1999 a molts de pobles d’arreu de Catalunya, s’acorda un pacte de progrés entre el PSC i ICV, gràcies al qual, Joan Sabaté, en aquells temps líder de la formació ecosocialista, accedeix a l’alcaldia de la capital del Baix Ebre. Posteriorment s’afiliaria al PSC i l’any 2003 renovaria el càrrec de màxim edil municipal. Finalment, el 2007 i una vegada ja havien passat els efectes del moviment antitransvasament, Joan Sabaté, seria derrotat per l’actual alcalde Ferran Bel (CiU)

2.- Joan Sabaté sempre ha presumit de que, gràcies a la seva intervenció, Joaquim Paladella va acabar al PSC. Aquest fitxatge li va reportar al PSC molts de vots a la comarca de la Terra Alta. Ara, l’alcalde de Batea pensa que té el deute moral amb l’exalalde de Tortosa.

Darrere de les guerres fratricides sempre hi ha interessos particulars y les desavinences internes mai han portat les naus a bon port.

Farien bé els socialistes ebrencs de reconduir la situació i mirar de llimar les divergències internes. De no se així, la situació només beneficia als seus rivals polítics.  

EL FUTUR DE LES TERRES DE L’EBRE. QUIN FUTUR?

Manifestació a Ascó en contra del "cementiri" nuclear.

Qui em coneix bé, sap que parlar sobre les Terres de l’Ebre em resulta apassionant. De fet no fa tantes setmanes que vaig aprofitar aquesta mateixa columna que em brinda Vinaròs News per a parlar de com es podria dinamitzar el nostre territori de cara el futur: Amb l’horitzó de 2027.

Avui us parlaré d’un documental que es va emetre per TV3 el passat dia 12 i que portava per títol Sègula, el futur de les Terres de l’Ebre. El documental està dirigit per l’ampollero Mario Pons que, a la vegada n’era, juntament amb el seu pare, un dels protagonistes.

Una bona part de la gent que hi sortia formen part del Consell Econòmic i Social de les Terres de l’Ebre, com per exemple el seu president José María Franquet, el president de la Cambra de Comerç de Tortosa José Luis Móra, els sindicalistes Wifredo Miró (UGT) i Josep Casadó (CC.OO), però també hi havia gent diversa que es dedicaven a alguna de les activitats més comuns del nostre territori: els conreus de l’arròs i l’olivera, la pesca i la construcció.

Per a la majoria de la gent del territori, el documental no aporta res de nou, però està bé com a denúncia de la marginació que està patint respecte a d’altres territoris de Catalunya, aquells que tenen més concentració humana.

Alguns dels extraballadors de la Lear (antigament MAI), una fàbrica de capital americà que va feina a centenars de treballadors durant diverses dècades i que va tenir la seva darrera seu a la carrera del Reguers a Roquetes, explicaven les dificultats que tenen a l’hora de trobar una sortida laboral després del tancament de la fàbrica ara fa uns 3 anys. Normalment es parla dels Ero’s que afecten a les empreses dels grans cinturons industrials, però aquí, quan es perden 500 llocs de treball equival a perdre’n diverses desenes de milers de l’àrea metropolitana de Barcelona. I, desgraciadament hi ha hagut moltes fàbriques quan han hagut de fer expedients de regulació d’ocupació: Cristales Guardiola, MEDESA, SAMO, ANTAIX... La llista es faria interminable.

Hi ha qui opina que, al nostre territori, s’ha establert la cultura del no. Es a dir, que ens oposem sistemàticament a tot, fins i tot quan es volen instal·lar indústries i posen com exemple que, al Camp de Tarragona conviuen sense conflictes la industria química amb el gran centre lúdic de referència com és Port Aventura. Deixeu-me que discrepi.

La societat ebrenca s’ha oposat al transvasament de l’Ebre perquè la pèrdua de cabal del riu significa la degradació sistemàtica del seu delta, una zona que, entre d’altres coses, ubica un parc natural. També ens varem oposar a la tèrmica que havia d’instal·lar-se a la Ribera d’Ebre o a la foneria de l’Aldea perquè eren industries altament contaminants. No és cert que ens oposéssim als parcs eòlics, però si a la seva instal·lació de forma indiscriminada i que afecti brutalment el nostre paisatge. Un exemple clar el tenim a la Fatarella, rica en paisatge natural, però envoltada de molinets.  

Per aquell que ho desconegui, el motiu de que la indústria química que hi ha al Camp de Tarragona, acabés per instal·lar-se allí, va ser perquè Barcelona la va rebutjar. Malgrat això Port Aventura no va tenir cap inconvenient en buscar un emplaçament just al seu costat. Però tot sigui dit, el gran complex recreatiu és un caramel comparat amb la resta de coses que tenim al territori: centrals nuclears, tèrmiques i hidràuliques, parcs eòlics i fotovoltaics, etc. Voldria recordar que, abans que es triés el definitiu emplaçament de Port Aventura entre Salou i Vilaseca, també es va parlar de l’Ametlla de Mar. Quins criteris van prevaldre finalment? Evidentment, per això i moltes coses més no estarem mai agraïts a Jordi Pujol.

La gent del nostre territori està molt escamada. A part de tot el que he dit anteriorment, caldria que algú ens donés resposta a les següents preguntes:

-Per què al segle XXI entre Castelló i Tarragona només hi ha una única via fèrria? (Sembla ser que entre Tarragona y Barcelona en volen posar una tercera)

-Per què l’autovia A7 s’atura pel Nord a l’Hospitalet de l’Infant i pel Sud a Cabanes?  

Per a mi, el futur de les Terres de l’Ebre passa per la promoció dels productes agraris de qualitat que tenim (oli, arròs, cítrics, fruita dolça, vi...) I crear una indústria potent a partir d’aquest sector primari. A part d’això, evidentment, tota la industria que pugui arribar serà benvinguda, sempre i quan no sigui una indústria que es vulgui posar aquí perquè hagi estat rebutjada prèviament a d’altres zones.          

ELS CASTELLS, UNA TRADICIÓ FORANA

Un dia de fa quasi 4 anys, mon fill Albert em va dir que s’havia fet casteller. Davant la meva sorpresa em va dir: No m’has dit sempre que tenim que estimar els nostres tradicions?  I jo li vaig respondre: Les que ens son pròpies, no les dels altres territoris de Catalunya.

Quan l’Albert i la Núria van tenir el primer contacte amb els Castellers de la Sagrada Família de Barcelona, la Meritxell, que també és d’Amposta, ja feia uns quants anys que hi estava. Després altres noies d’Amposta anirien recalant a la mateixa colla. Ara mateix en són 8, més un noi de Sant Jaume d’Enveja.

L’afició als castells és enganxosa. A part, es cultiven diversos valors, com ara l’amistat, el treball en equip, el sacrifici, la superació, la constància... Amb tots aquest ingredients, no ens ha de semblar gens estrany que un dia, l’Albert, pensés en portar la tradició castellera a les Terres de l’Ebre. Així va ser com va començar a agafar cos la colla castellera dels Xiqüelos i Xiqüeles del Delta que, després de fer un taller sobre castells a Deltebre a finals del mes de novembre, va reunir joves de les 3 poblacions deltaiques.

El que desconeixien però, és que a l’Ametlla de Mar també s’estava formant una colla castellera i, encara que fos per poc, els portaven un lleuger avantatge. Es podria comparar amb aquella cançó de Mecano que explicava la historia del capità Scott que quan va arribar al Pol Sud es va trobar la bandera noruega que havia plantat poques setmanes abans Roald Amundsen.

Los Xics Caleros, que és com s’anomena la colla de l’Ametlla de Mar, van ser batejats diumenge passat dintre dels actes de les festes majors de la Candelera, la patrona del poble mariner. A l’esdeveniment hi van assistir com a padrins representants de les colles Xiquets del Serrallo (de Tarragona) i Castellers de Vilafranca, així com una nodrida representació dels Xiqüelos i Xiqüeles del Delta que van col·laborar activament fent pinya, que, en l’argot casteller, és el grup de persones que subjecten la base del castell. L’expectació va ser tan gran que pràcticament no hi va faltar cap mitjà de comunicació relacionat amb les nostres comarques.  

De moment, els Xiqüelos i Xiqüeles d’Amposta continuen amb els assajos cada dissabte per la tarda, alternant el Casal d’Amposta i el Maset de Deltebre. La colla ha anat ampliant el nombre de membres, així com les poblacions de procedència. Ara mateix, a part dels iniciadors, hi ha components de Vinaròs (un d’ells, Xavier Fontelles, va ser  cap de colla dels Castellers de Sant Boi), la Ràpita, Tortosa, la Sénia i la Galera. De tant en tant, també hi col·laboren membres de la colles de Barcelona de la Sagrada Família i de la Vila de Gràcia i, diumenge passat, durant el bateig dels Xics Caleros, es van oferir els Xiquets del Serrallo. A part de les colles estrictament castellers també han mostrat el seu interès grups de dolçainers i tabalers.

Perquè a diferència de la resta de colles existents arreu de Catalunya, als Xiqüelos i Xiqüeles del Delta els acompanyarà un grup de dolçainers en lloc dels tradicionals grups de gallers. El color de la camisa que, a l’igual que els equips esportius diferencia unes colles de les altres, serà el blau i l’escut, a hores d’ara encara està per escollir.

Precisament, sobre l’escut, s’ha fet un concurs on, finalment, s’hi van presentar més de 20 propostes, entre les quals, s’escollirà el que identificarà a la colla.

Com es pot comprovar, l’èxit està assegurat abans de començar. Ara només falta debutar (en una data encara per concretar) i la continuïtat que ha de tenir qualsevol tipus d’associació.

Com diu l’eslògan casteller: Força, sacrifici, valor i seny!