Quan començo a escriure aquest article, fa poques hores que m’he
assabentat de que el nombre d’aturats a Espanya ha passat, per primer cop,
dels 6 milions (una dada que feia dies que s’anunciava encara que no
s’havia fet oficial), això vol dir més d’un 27% de la població activa. A
Catalunya no ens va molt millor, ja que la taxa d’aturats és de quasi un
25% i que fa que s’acosti cada cop més al milió d’aturats. A manca de
xifres oficials sobre el nostre territori, segur que la situació és molt
pareguda al de la resta del país. Només cal mirar el nombre de fàbriques
que han hagut de tancar els darrers anys. L’exemple més clar el troben a
la Sénia, fa uns anys la població catalana més industrialitzada respecte
al nombre d’habitants que té.
El problema de la Sénia és que la seva
indústria estava poc diversificada, es a dir, concentrada al mateix
sector: el del moble. La població havia viscut quasi que exclusivament de
la fabricació i venda de mobles tal i com es podia comprovar quan hi
arribaves per la carretera de Santa Bàrbara. Ara, allà on hi havia les
botigues només hi ha naus buides amb el cartell de es ven o es lloga.
Certament, el sector del moble, en general (quan parlo de la Sénia podria
parlar perfectament de Vinaròs i en menor mesura d’Ulldecona i Santa
Bàrbara) ha caigut i ha remuntat diverses vegades. Encara recordo quan una
de els fàbriques més importants que hi ha hagut, Ibermueble Bellobí,
s’anunciava dient que estava present a Barcelona, Madrid i Chicago (USA)
Anys després, i fins fa poc, la fàbrica de referència (sempre parlant de
la Sénia) va ser Naturantaix, actualment també desapareguda. De Vinaròs
recordo MGP, Serret Bonet, Hermanos Serret, etc. i de Benicarló Palau. A
Santa Bàrbara, des de feia dècades sempre havia existit una potent
indústria del botó que donava feina a un bon nombre de joves del poble i
d’altres dels voltants com la Galera, Godall o Masdenverge. El botons
primer eren de nacre i més tard de poliester, molt més barats per
ajustar-se als nous temps. Però ni així van aconseguir sobreviure. Altres
poblacions, com Alcanar o Amposta sempre han viscut més de l’agricultura i
la Ràpita de la pesca marítima.
Però tampoc aquets sectors s’han deslliurat de la crisi. Alguns sectors
sobreviuen gràcies a les subvencions que arriben de la Unió Europea, com
ara l’arròs i l’oli; i d’altres, com els cítrics, a dures penes poden
competir amb València i més recentment amb les que s’exporten del Marroc.
Aquesta situació ha comportat que moltes famílies, a l’hora de fer bullir
l’olla, hagin hagut de retornar a allò que se’n diu economia de
supervivència. Però que és l’economia de supervivència? Es tracta de ser
autosuficients, es a dir, conrear tot allò que sigui imprescindible per a
la manutenció de la família i acudir només a la botiga en els casos
estrictament necessaris. Poblacions com Ulldecona, la Sénia i Deltebre ja
han posat a disposició d’aquells que ho han demanat terra per a cultivar
provinent del banc de terres promogut des dels ajuntaments respectius. De
fet, experiències semblants, ja feia temps que es portaven a terme en
ciutats com Barcelona amb els anomenats horts urbans. Previsiblement i,
mentre duri la crisi, cada cop hi haurà més gent que hagi de mirar cap el
sector primari com a solució per a superar la seva malparada economia.
Molts tornaran a conrear la terra que tenien els seus avantpassats, però
d’altres demandaran petites explotacions per a dur a terme els seus
projectes. Estaria bé que cada fossin més els ajuntaments que se sumessin
a aquest projecte solidari. La crisi hi ha que superar-la com sigui i
aquesta em sembla una bona fórmula, encara que, des del meu punt de vista,
cal millorar-la ostensiblement si, a part de fer bullir l’olla es vol
donar un pas més i convertir les explotacions en el negoci familiar que
aspiri a donar un millor futur per als fills. No ens podem resignar!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada