A finals de la dècada dels anys 70 i principis dels 80, mentre treballava a la fàbrica de Juan Chaler, vaig conèixer a l'Antoni Fabregat i Miralles, una persona difícil de
definir en unes poques paraules. Exestudiant d’Empresarials a la Universitat de
València, va ser militant del Moviment Comunista del País Valencià (MCPV); quan
va morir Franco va ser dels qui va sortir al carrer a celebrar-ho amb xampany.
Mentre treballava a la fusteria, compaginava la seva feina amb el seu hobby:
fer de pallasso. També em va explicar conceptes fins llavors desconeguts per a
mi, com ara anomenar blaveros als partidaris de que l’estendard que
usava l’Ajuntament de València com a bandera oficial i que va ser donada a la
ciutat per Jaume I el Conqueridor, es fes extensiva a tot el País
Valencià (per a ells, el Regne de València) o búnker barraqueta
en referència també als mateixos individus, que no eren d’altres que els hereus
del franquisme i que, la majoria dels quals, avui engloben les files del PP. A
la bandera espanyola l’anomenava estanquera, ja que, abans, era present
a tots els estancs de venda de tabac i efectes timbrats.
Antoni era un
catalanista militant, convençut i manifest. Una vegada em va explicar que el
gran filòleg valencià Sanchis Guarner va recórrer el País Valencià transcrivint
fonèticament totes les variants dialectals. Sembla ser que quan va arribar a
Vinaròs i, en comprovar que el vinarosenc era català, es va emocionar.
A principis dels anys 80, Antoni Fabregat,
juntament amb Nati Romeu i d’altres, van recuperar el Carnaval, perdut
durant els anys d’ostracisme que va significar la dictadura franquista. L’any
següent, l’ajuntament va institucionalitzar el Carnaval ja que el va
veure com una oportunitat de celebrar una festa d’hivern i, de passada,
recuperar el terreny perdut que li havia pres Benicarló amb l’organització de
els falles només 1 o 2 anys abans.
Les primeres eleccions municipals van donar la
victòria als socialistes que es van mantenir al davant de l’ajuntament durant
diverses legislatures. En l’actualitat, governa el PP.
Quan anava a Vinaros, mai havia tingut la
sensació d’entrar a València. Des del meu punt de vista era la continuació del
nostre territori, un territori que, com he dit més d’una vegada, no acaba al
riu Sénia, sinó que continua al llarg de les comarques germanes del Baix i
l’Alt Maestrat i fins i tot la dels Ports.
Fa uns dies vaig tornar a Vinaròs amb moriu de
la primera actuació en públic de la Muixeranga. Alguns dels components
d’aquesta tradició fortament arrelada al País Valencià també formen part
de la colla castellera Xiqüelos i Xiqüeles del Delta, per tant, cal
suposar que la col·laboració entre una colla i l’altra serà habitual a partir
d’ara.
Com que eren les festes patronals de Sant Joan
i Sant Pere, l’actuació de la Muixeranga va recórrer diversos carrers del
centre de la ciutat, començant a la plaça que hi ha entre la seu de
l’ajuntament i l’església arxiprestal. En arribar-hi amb la comitiva des del
carrer Trabal una cosa em va sorprendre i confondre a la vegada. El que
veia era del tot insòlit per a mi: les banderes que adornaven els carrers i les
places, sense ser-me desconegudes, no m’acabaven d’encaixar. Només hi havia
banderetes espanyoles i blaveres. L’espanyolització per part del
PP ja ha arribat a les portes mateix de Catalunya. Des d’aquí, donar el salt al
Principat potser només serà qüestió d’uns pocs anys... Déu no ho vulgui! (de
sobte sembla que m’he fet creient)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada