UNA SITUACIÓ MOLT VERGONYOSA

Avui comença l'any judicial i per això torna a ser notícia. La situació del Consejo General de Poder Judicial, ja passa de castany obscur. La politització d’aquest òrgan judicial i de tota la justícia, en general, fa que es pugui arribar a disbarats com el que passa: què és portin més de 10 mesos sense renovar els càrrecs i que no pugui actuar per manca d’una majoria.

Igual què com passa a la majoria de coses, els jutges, fiscals, etc., tenen dos associacions: una de dretes i una altra d’esquerres. També els hi ha que no estan adscrits a cap d’elles. No sé el perquè, però m’ho penso, la majoria és conservadora i és la que manté bloquejat el Consejo. Simplement em sembla vergonyós. Algú, si hi hagués una mica de seny (els castellans no en tenen de seny) hauria de posar fi a la rocambolesca situació d’una vegada. La pregunta és: qui mana al sector conservador de la judicatura? La resposta és obvia, oi? I això que segons ells, no han trencat mai un plat i que la culpa de tot sempre la tenen els socialistes!

CREMA ROQUETES

M’he assabentat que la setmana passada, a Roquetes, es van cremar diversos cotxes. Primer es pensaven que era obra d’un grup de brètols que n’havien volgut cremar un i el foc s’havia escampat, fortuïtament als altres cotxes. Però com que la cosa no va passar un únic dia, sinó diversos, ja pren magnituds més importants i té desconcertat al govern municipal. He sabut que avui mateix, l’equip de govern: ERC, CiU, PP i independents, tenien una reunió per a tractar del tema. A més, els incendis, es veu que només són a una part del poble. Els veïns com és natural tenen les seves sospites, però ha de ser la policia la que ha d’investigar i ha de trobar els presumptes piròmans.

Recordo que fa uns anys, a Barcelona, i durant un temps, hi van passar casos similars. Després de les oportunes indagacions de la policia es va dir que eren empresaris de parkings que pagaven a joves per a què duguessin a terme els crematoris. Així s’estendria el pànic d’entre els propietaris de vehicles que els solien deixar al carrer i els acabarien deixant a cobert i pagant!

A Roquetes s’ha de descartar, simplement, perquè no hi ha establiments d’aquesta mena.

EL DELTA DE L'EBRE AL DOMINICAL DEL PERIÓDICO

El suplement DOMINICAL del Periódico de Catalunya d’avui 16 de setembre, en la seva pàgina 48 i sota el títol de “Paisatges d’arròs” fa una pinzellada el Delta de l’Ebre amb atenció especial al cicles de l’arròs. Hi intervenen els dos presidents de les principals cooperatives arrosseres: Agustí Castells de Arrossaires del Delta i Francesc Reverté de la Cambra Arrossera del Montsià, encara que no hi surt la foto de cap d’ells. Com a document divulgatiu de l’arròs està bé. Agustí Castells també parla de la necessitat de que el riu Ebre porti sempre un bon cabal per evitar la salinització del Delta i, segons L.M. Marco, autor del text “d’aquesta manera s’entén la rotunda oposició dels veïns d’aquestes comarques limítrofes a la idea del transvasament de l’Ebre”.

Hi trobo a faltar una clara promoció turística. L’article, per als amants de la natura està bé, però, segurament, no profunditza prou. No parla de cultura, ni gastronomia. Per a mi és una manera d’omplir pagines d’un suplement amb unes quantes fotos boniques, això sí. Els autors de les fotos són Iolanda Astor, Miguel Lorenzo i Alejandro Yofre.

ALMANSA, 300 ANYS DESPRÉS

Pa partir d’avui mateix podem començar a llegir les meves col·laboracions a Vinaròs News.

http://news.vinaros.net/v10/

El passat 11 de setembre, a Catalunya, hem celebrat la nostra diada nacional. Aquest any amb un record especial i amb sabor amargant a la boca. I és que aquest 2007 fa 300 anys (25 d’abril) de la batalla d’Almansa (província d’Albacete) Perdre aquella batalla va significar alguna cosa més que una derrota militar. Va ser el principi d’una derrota política sense pal·liatius per als Països Catalans amb la pèrdua de la majoria de les seves llibertats. Les tropes de Felip V (en aquells moments Felip d’Anjou) començaven amb la batalla d’Almansa la derrota militar de València primer i de Catalunya set anys més tard, amb la caiguda de Barcelona l’11 de setembre.
Encara avui no s’han assolit algunes de les llibertats arravatades per la força de les armes, que no per la força de la raó.
Segons diu la història, la unió de Castella i Aragó (Aragó, Catalunya, València i les Illes Balears) era més fictícia que real, ja que Aragó conservava els seu propis furs i un grau d’autonomia considerable.

Però cal mirar sempre cap endavant, cap el futur i, aquest, passa per aconseguir una Espanya federal i que Catalunya assoleixi un grau d’autonomia que la faci equiparar-se al màxim a qualsevol estat dintre d’una Europa unida políticament.
Mentre, fins a que arribi aquest dia, s’ha de seguir lluitant contra les forces centralistes de l’estat espanyol i què, darrerament pareix que surtin de baix de les pedres: com la Real Federación Española de Fútbol que no permet jugar un partit amistós a Catalunya amb l’excusa ximple de que només se’n pot jugar un a l’any!
Avui, 300 anys desprès, un altra Almansa és possible, però a l’inrevés. S’ha de derrotar l’enemic que, en algun cas el tenim ficat dintre de casa (a València és força evident) Però Catalunya no és una terra de violència: la victòria ens la ha de donar la raó, no les armes!