CATALUNYA INDEPENDENT

Un article publicat al Punt d’ahir i signat per J. Foguert sota el títol de “Independentista busca referent” es referia a una hipotètica independència de Catalunya. Fent referència al diari anglès The Times, s’atrevia a fixar una data: 2020.

L’argument de l’article era trobar les similituds entre el procés d’independència de Kosova de Sèrbia, amb el suport de la Unió Europea i els Estats Units i Catalunya, però també les altres nacionalitats dites “històriques”: el País Basc i Andalusia.

L’article també esmentava experts com Ferran Requejo, Catedràtic de Ciència Política de la Universitat Pompeu Fabra i Maria Ortega, professora de la Universitat de Barcelona que era, precisament, la que recomanava la lectura de l’informe citat amb anterioritat.

Arribat a aquest punt he de referir-me a una qüestió que em se va plantejar a principies de la segona meitat de la dècada dels 80 (1986 o 1987, a tot tardar) Un conciutadà, mestre de professió i amb residència a Aldover em va qüestionar la meva militància política i la meva manera de pensar respecte la Independència de Catalunya. Va ser el primer cop que vaig dir que “jo, concebia la independència del meu país dintre d’una Unió Europea (llavors Mercat Comú Europeu) unida políticament”. Però “no pensava que mai, Espanya, ens concedís un status diferent al de una comunitat autònoma més”. Pareix que el pas del temps m’ha donat la raó (o me la donarà, ja que la “cosa” encara va per llarg”. Ara bé, el que no veig és que Andalusia també vulgui afegir-se a la llista d’estats independents com afirma el The Times, juntament a altres estats d’Europa com Escòcia, Valònia, Flandes u Ossètia del Sud, per posar uns exemples.

HA COMENÇAT LA GUERRA D'ENQUESTES ELECTORALS

A partir d’ara i fins els 2 de març (el cap de setmana anterior a les eleccions generals) els mitjans d’informació general (premsa, ràdio, televisió, etc.) no pararan de donar-nos enquestes sobre la intenció de vot i qui seria el partit guanyador d’efectuar-se per aquelles dates el comicis. En aquest dies ja n’han sortit dues. Una del Mundo (diari afí al PP) i l’altra de la Vanguardia (a l’òrbita de CiU) Les dues enquestes donen resultats semblants i, encara que per poc marge, de fer-se avui les eleccions, guanyaria el PSOE de Zapatero i el PP de Rajoy quedaria en segon lloc. El marge d’error que els dos grans partits de l’Estat quedaran primer i segons (en una posició o l’altra, és nul) O sigui, un dels dos guanyarà i l’altre, a més o menys distància quedarà segon. A partir d’aquí ja venent totes les incògnites: qui guanyi, ho farà per majoria absolut? Caldrà pactar amb altres partits per tenir estabilitat al Congrés dels Diputats? Qui serà aquest partit o partits? Seran els nacionalistes o no? Etc., etc.

No cal ni dir-ho de que a Madrid governin uns o els altres, la diferència serà abismal. El nacionalistes més radicals i independentistes retreuen al PSOE d’haver retallat l’Estatut... i amb el PP, hauríem tingut Estatut? I de tenir-lo amb quines condicions? El que de segur sabem és que han presentat recurs davant el Tribunal Constitucional i que malgrat les pressions de CiU, no el volen retirar. I sobre el Transvasament... El PSOE va derogar la llei del Plan Hidrológido Nacional que havia fet l’anterior govern del PP. I si surt guanyador el PP, tornarà a fer una altra llei que comporti el transvasament de l’Ebre? I sobre els avenços en matèria social... Seguirà en vigor la llei sobre la dependència? O es derogarà (hi ha comunitats governades pel PP que no en volen ni sentir-ne a parlar) I els matrimonis entre persones del mateix sexe... Permetrà l’Església Catòlica tal “immoralitat”?

Tot això no ho reflectiran les enquestes i només ho començarem a saber a partir del 9-M.

Fins llavors hi haurà que anar pensant que ens interessa més votar... Després del 9-M no valdran lamentacions!

(Sempre hi haurà qui no voldria que guanyessin ni els uns ni els altres, però això és impossible, malgrat que els pesi!)

CALIA DONAR UNA RESPOSTA CONTUNDENT

José Blanco (Pepiño per als amics), Secretari d’Organització del PSOE ha donat una contundent resposta a la cúpula de l’Església. Aquest toc d’atenció ha de significar un “ja n’hi ha prou”. De rebel·lar-se en contra del govern legítim d’Espanya, de fer el joc al Partit Popular, de dir mentides... Això que un dels seus manaments (no recordo qui diu: “No mentiràs”) L’Església d’aquest país ha estat, històricament una de les millors tractades del món. Aquí els capellans no treballen i si ho fan és donant religió a les escoles i instituts.

Mon pare va anar 19 anys a França a treballar de temporer a l’arròs i la verema. Diversos cops va coincidir amb clergues treballant de costat a costat. I ho tenien que fer així si volien guanyar-se la vida. I a l’arribar a la nit oficiaven la missa. Això si que era tenir vocació!

Aquí, en el règim de Franco van estar menjant-se la “sopa boba” durant quaranta anys, a més de fer-li el joc al dictador. I quan es va morir, durant bastants més van seguir pràcticament igual. Ara, con el govern els ha tret l’assignació que rebien de l’Estat, s’han rebel·lar. A la declaració de la renda es pot marcar que vols donar un 0,5 %, aproximadament, per al finançament de l’Església Catòlica o a interès social (s’hi inclou altres confessions religioses) Ja no vull entrar si el tracte és discriminatori o no (a mi em sembla que si) però que segueixen estant mol ben tractats, d’això no hi ha dubte, encara que sigui una opció voluntària i per tant, en teoria, només la marquen els creients. Encara que a la pràctica no és així. Hi ha qui es fa un embolic amb això “d’interès social” i, per tradició, sobre tot la gent gran, davant del dubte, marquen a l’Església.

Si sempre he fet campanya a donar l’assignació per a fins d’interès social, a partir d’ara encara més convençut i no tindré remordiments de consciència, no!

TOT RECORDANT EL 2007 (D'UNA ALTRA MANERA...)

Potser no podria ser d’una altra manera. En les meves darreres entrades de l’any passat vaig parlar del 2008. Avui us parlaré del 2007. Potser voldríeu fer un repàs de l’any d’una altra forma. La majoria de mitjans informatius passen els millors moments de l’any en els camps esportiu, polític, de societat, fent un repàs als personatges que ens han deixat, etc. El Plural (diari digital progressista) publica els vídeos dels moments més “còmics” de determinats polítics. Així podem veure quan Aznar recomanava veure vi o li va posar el bolígraf a l’escot de la periodista o sobre quan se li va preguntar a Zapatero sobre el preu del cafè o quan Rajoy va esmentar el seu cosí en el tema del canvi climàtic...