Estic totalment d’acord amb l’opinió que expressa avui Manel Zaera en una carta que li publica el diari el Punt. És cert que cada dia els diversos mitjans de comunicació, tant els escrits com les televisions, parlen de la sequera i de “l’opció del dia” per portar l’aigua a Barcelona.
CiU ja fa molt de temps que insisteix amb l’alternativa del riu francès Roine. Ahir, el diari el Periódico de Catalunya, portava a les seves primeres pàgines un ampli article on feia referència a aquest tema. Segons el diari, l’any 1997, en ple govern de Pujol, l’empresa Aigües del Ter-Llobregat (ATLL), amb col•laboració amb Bas Rhône Languedoc (BRI), que és l’empresa que té la concessió de l’aigua del Roine, un projecte per portar-la fins a Barcelona. Projecte que finalment quedaria amb un “no res” i que ara “dorm” dintre d’un calaix de taula en algun despatx d’un alt directiu d’aquestes dues empreses i potser, fins i tot d’algun polític de CiU. Així, no és d’estranyar la insistència de la federació nacionalista catalana.
Sempre he pensat (i he dit) que CiU es mou per interessos econòmics i de poder. Al seu entorn, giren un entramat d’empreses de diversos sectors que controlen bona part del món econòmic de Catalunya. La construcció de la infrastructura que permetria l’arribada de l’aigua a Barcelona des del Roine, de ben segur, que una bona part del pastís seria per aquestes empreses. I es clar, finalment també repercutiria, en forma de finançament, les arques de la federació. I ja sabem que el diner dóna poder i que el poder s’ha d’exercir des de lobbys, també, evidentment del polític. Però aquest projecte s’ha trobat en obstacles. Per la part francesa els ecologistes francesos (a veure si ús pensàveu que allí no n’hi havia!) i del propi govern francès que, basant-se amb informes emesos pel seu “Centre Nacional de Recerca Científica”, van aconsellar desestimar-lo per estar “sobredimensionat”. Alguna cosa així com passava amb el Pla Hidrològic Nacional!
I aquí a Espanya l’oposició l’ha trobat, sobre tot, amb el govern de Zapatero. El número 2 del partit, José Blanco (Pepiño, per als amics) deia textualment. “No és la solució, ni per la sequera que pateix Catalunya ni per al seu proveïment futur”. I continuava: “Hem manifestat que el transvasament entre conques no és la solució per garantir l’aigua, més enllà d’un moment conjuntural” Finalment, el propi Zapatero deia al Congrés el primer dia del debat d’investidura, responent a Duran i Lleida: “Podem estudiar el tema, però no s’ha de confondre la gent dient que aquesta és la solució al problema, perquè no ho és”. De fet, l’opció del transvasament del Roine no ha figurat mai als plans del govern, fins i tot, s’han elaborat diversos estudis que analitzarien els pros i els contres de l’opció de transvasar aigua de França.
Però, com he dit, CiU, fa anys que hi insisteix. En la darrera legislatura no ha parat de presentar mocions i esmenes i fer preguntes sobre l’aigua del Roine i sempre va obtenir la mateixa resposta: Un no clar!
Mentre, la solució d’avui és, la interconnexió de xarxes entre les aigües del Consorci d’aigües de Tarragona i les del AT-LL. Serà la definitiva? Pareix que sí, què aquesta vegada va de bo. Se li pot dir un transvasament a Barcelona? Jo entenc que sí. Si el de Tarragona és un “mini” transvasament (suposo que per la seva distància, encara que també ho podria ser per la quantitat d’aigua que pot arribar a transvasar -4 m3/sg.-), hem d’entendre que si, finalment, es du aigua a Barcelona serà un transvasament amb tota regla. Ara es diu que només es portarà l’aigua que el Camp de Tarragona no aprofita, però quan s’obre l’aixeta...
Per acabar voldria pensar que només serà una cosa “puntual” degut a la sequera i atenent a les paraules de Zapatero que reproduïa abans i, també, per les dimensions del tub... Però si hem de ser realistes, feia molt temps que es veia venir i s’intuïa. La pròpia Plataforma en Defensa de l’Ebre va fer un acte de protesta a Hospitalet de l’Infant quan s’estava construint la torre per “empènyer” l’aigua més enllà d’on la porta el minitransvasament. També era una de les opcions de CiU. Així, els dos governs, el català i el espanyol, pretenent tenir callada la gent de CiU. Molt em temo que n’hi haurà un altra que no callarà! La qüestió es saber si hi seran tants com abans o no i si la seva crida tan efectiva...
dissabte, 12 d’abril del 2008
NOU GOVERN: UNA DE FREDA, UNA DE TÈBIA I UNA DE CALENTA
Després de l’elecció de Rodríguez Zapatero com a President de l’Estat Espanyol, tal i com era previsible, també, com estava previst, ha anunciat el que serà el seu nou govern. Hi ha hagut de tot, cares noves, cares velles, cares que han canviat de cartera. Una mica com una macedònia de fruites... Entre les cares velles i la notícia que qualifico com a freda, és, sense mena de dubte, el nomenament de l’andalusa Magdalena Álvarez. Un nomenament que no ha estat gens ben rebut des de Catalunya degut a la seva gestió (dolenta) respecte a l’arribada de l’AVE a Barcelona i també en la xarxa de rodalies de RENFE. Així no és d’estranyar que hagi rebut crítiques de tothom! Però també es demostra la força de Manuel Chaves que, de tots, ha estat l’únic que ha sabut influir en Zapatero i aconseguir que Álvarez repetís com a ministra.
La tèbia és el nomenament de Carme Chacón com a nova Ministra de Defensa. Sobta veure una dona i catalana al front d’una institució com és l’Exercit on, fins fa poc era exclusiu dels homes i que la dona no hi juga ni un paper de secundari. Però la defensa d’un estat no passa només per l’exercit. Em ve més al cap la imatge de la nova ministra reunint-se amb els seus homòlegs europeus en una cimera de l’OTAN, que donant ordres als caps militars espanyols. S’havia demanat un nou ministeri per a qui va encapçalar la candidatura socialista de Barcelona. S’havia dit que el de la Vivenda la convertia més en un “florero”, pel poc pes que tenia, que una veritable ministra amb un lloc de responsabilitat i gestió dintre del govern. Però Ministra de Defensa...
I la calenta ha estat el nomenament de Celestino Corbacho com a nou Ministre de Treball (i amb competències en immigració) ens substitució de Jesús Caldera. Corbacho és un home amb molt de pes dintre del PSC i molt proper al President de la Generalitat. Un home que ha pogut demostrar la seva vàlua al davant del govern municipal de l’Hospitalet de Llobregat (el poble més gran d’Espanya sense ser capital de província) i també de la Diputació de Barcelona (l’única que funciona bé al Principat, segons paraules del meu fill gran) Això també ha permès accedir a l’alcaldia, encara no un any després de haver-se celebrat les darreres municipals d’una dona: Núria Marín. Aquest segon ministeri per al PSC és la mostra d’agraïment de Zapatero pel bons resultats a Catalunya. També cal assenyalar que, per primera vegada ens els governs socialistes, hi haurà una cartera ministerial per al Partit Socialista d’Euskadi i va a parar a mans d’una dona: Cristina Garmendia.
De moltes de les cares noves, encara res coneixem, però els hem de desitjar (a tot el govern) encerts en la seva nova o vella tasca i que es compleixin les expectatives que més d’11 milions d’espanyols van posar amb el PSOE el passat 9 de març. Si no defraudessin ningú, jo ja em donaria per satisfet!!
La tèbia és el nomenament de Carme Chacón com a nova Ministra de Defensa. Sobta veure una dona i catalana al front d’una institució com és l’Exercit on, fins fa poc era exclusiu dels homes i que la dona no hi juga ni un paper de secundari. Però la defensa d’un estat no passa només per l’exercit. Em ve més al cap la imatge de la nova ministra reunint-se amb els seus homòlegs europeus en una cimera de l’OTAN, que donant ordres als caps militars espanyols. S’havia demanat un nou ministeri per a qui va encapçalar la candidatura socialista de Barcelona. S’havia dit que el de la Vivenda la convertia més en un “florero”, pel poc pes que tenia, que una veritable ministra amb un lloc de responsabilitat i gestió dintre del govern. Però Ministra de Defensa...
I la calenta ha estat el nomenament de Celestino Corbacho com a nou Ministre de Treball (i amb competències en immigració) ens substitució de Jesús Caldera. Corbacho és un home amb molt de pes dintre del PSC i molt proper al President de la Generalitat. Un home que ha pogut demostrar la seva vàlua al davant del govern municipal de l’Hospitalet de Llobregat (el poble més gran d’Espanya sense ser capital de província) i també de la Diputació de Barcelona (l’única que funciona bé al Principat, segons paraules del meu fill gran) Això també ha permès accedir a l’alcaldia, encara no un any després de haver-se celebrat les darreres municipals d’una dona: Núria Marín. Aquest segon ministeri per al PSC és la mostra d’agraïment de Zapatero pel bons resultats a Catalunya. També cal assenyalar que, per primera vegada ens els governs socialistes, hi haurà una cartera ministerial per al Partit Socialista d’Euskadi i va a parar a mans d’una dona: Cristina Garmendia.
De moltes de les cares noves, encara res coneixem, però els hem de desitjar (a tot el govern) encerts en la seva nova o vella tasca i que es compleixin les expectatives que més d’11 milions d’espanyols van posar amb el PSOE el passat 9 de març. Si no defraudessin ningú, jo ja em donaria per satisfet!!
divendres, 11 d’abril del 2008
ITÀLIA, L'ETERN ENRENOU
Sempre he pensat que la vida política italiana és el més paregut a un guirigall. Des de que me’n puc recorda, no hi hagut mai una estabilitat política que hagi durat més d’un parell d’anys. Itàlia pareix que estigui en campanya electoral permanent. A uns comicis en succeeixen uns altes al pocs mesos.
Aquests diumenge i dilluns, el “novell” Walter” Veltroni, exalcalde de Roma i candidat del centre-esquerra i el veterà Silvio Berlusconi, el “mangante” dels mitjans de comunicació (he dit “mangante”, perdó, volia dir “magnate”, no sé en que estaria pensant) s’enfronten per la presidència de la República Italiana, de la que és president un venerable vellet anomenat Giorgio Napolitano (Nàpols, d’on sinó, 29 de juny de 1925)
El favorit és Berlusconi, el que va succeir a Giuseppe Farina al Milan (que, per cert, té negocis agraris per aquestes contrades i va ser president en l’època que jugava l’actual entrenador del Barça Franck Rijkaard i Mario van Basten) Un personatge acusat de quasi tots els delictes dels que es pot acusar a un: tràfic d’influències, malversació de fons públics, suborn, calumnies, etc. Però aquí està i malgrat tot, surt com a favorit... Al•lucinant!!
Si dilluns surt guanyador, segurament no ho sobrem fins dimarts, sentiré vergonya aliena i donaré gràcies de no haver nascut a un país com aquell. Encara que si em donessin a triar entre Berlusconi i Aznar, en tindria un tip per poder escollir un dels dos i l’elecció no seria per quedar-me’l, sinó més bé per fer tot el contrari.
Sempre s’ha dit que Roma és la ciutat eterna. Itàlia, la de l’etern enrenou!
Aquests diumenge i dilluns, el “novell” Walter” Veltroni, exalcalde de Roma i candidat del centre-esquerra i el veterà Silvio Berlusconi, el “mangante” dels mitjans de comunicació (he dit “mangante”, perdó, volia dir “magnate”, no sé en que estaria pensant) s’enfronten per la presidència de la República Italiana, de la que és president un venerable vellet anomenat Giorgio Napolitano (Nàpols, d’on sinó, 29 de juny de 1925)
El favorit és Berlusconi, el que va succeir a Giuseppe Farina al Milan (que, per cert, té negocis agraris per aquestes contrades i va ser president en l’època que jugava l’actual entrenador del Barça Franck Rijkaard i Mario van Basten) Un personatge acusat de quasi tots els delictes dels que es pot acusar a un: tràfic d’influències, malversació de fons públics, suborn, calumnies, etc. Però aquí està i malgrat tot, surt com a favorit... Al•lucinant!!
Si dilluns surt guanyador, segurament no ho sobrem fins dimarts, sentiré vergonya aliena i donaré gràcies de no haver nascut a un país com aquell. Encara que si em donessin a triar entre Berlusconi i Aznar, en tindria un tip per poder escollir un dels dos i l’elecció no seria per quedar-me’l, sinó més bé per fer tot el contrari.
Sempre s’ha dit que Roma és la ciutat eterna. Itàlia, la de l’etern enrenou!
EL SIGNIFICAT DEL VOT D'INVESTIDURA
Estic convençut que si Zapatero tingués majoria absoluta al Congrés dels Diputats, hauria tingut molts més suports que en aquests dos dies d’investidura. I és que els altres grups parlamentaris, sobre tots el més grans, saben que per aprovar lleis durant la legislatura s’haurà de pactar i el vot d’abstenció d’aquests grups (CiU, PNV, etc.) significa un toc d’atenció i fer-li veure al ja President del Govern que no ho tindrà fàcil. D’haver tret una majoria absoluta, amb tota certesa, alguns d’aquests que s’han abstingut li haurien donat el seu suport com una forma de subordinació cap al PSOE, ja que totes les concessions que els hauria anat fet al llarg dels 4 anys, benvingudes haurien segut...
En canvi, el no és un vot d’oposició frontal, d’aquells grups que des del primer dia volen dir-li a Zapatero que amb molt poc o res podrà comptar amb ells. El PP perquè, evidentment, no pot fer un altra cosa; és l’altre gran partit d’Espanya, el que va disputar la victòria fins a les urnes del 9-M... Encara que a l’hora de la veritat, pareix, estiguin més disposats que la legislatura passada per arribar pactes puntuals ens els grans temes d’Estat. I és que hi ha cops que amb la majoria absoluta (que de ben segur ZP l’obtindrà força vegades), no n’hi ha prou. Per aprovar una llei orgànica (el rang màxim de les lleis) fa falta una majoria còmoda de 2/3 i aquest consens només es pot obtenir amb el suport del primer partit de l’oposició. Esperem del PP que, acceptada la victòria del PSOE en les darreres municipals, no fiqui tants d’entrebancs com la legislatura anterior i permeti modificacions com en el tema de revisar la Constitució o que les llengües oficials de les comunitats autònomes es puguin fer servir amb tota normalitat a les dues cambres.
En canvi el vot negatiu d’ERC és un vot de rabieta, d’aquell que se sap perdedor i que no compta a l’hora d’arribar a acords. Els seus vots per si sols no li donen cap majoria al PSOE. De totes formes, faria bé el partit republicà de no quedar-se aïllat, al menys mentre faci de crossa de Montilla a Catalunya. L’ostracisme polític és un mal company de viatge i ERC caldrà demostrar, amb les seves aportacions, que la política espanyola (encara que a l’hora de la veritat es redueixin a l’àmbit de Catalunya) els interessen més que el que pugui demostrar votant “no” l’investidura de Zapatero.
En canvi, el no és un vot d’oposició frontal, d’aquells grups que des del primer dia volen dir-li a Zapatero que amb molt poc o res podrà comptar amb ells. El PP perquè, evidentment, no pot fer un altra cosa; és l’altre gran partit d’Espanya, el que va disputar la victòria fins a les urnes del 9-M... Encara que a l’hora de la veritat, pareix, estiguin més disposats que la legislatura passada per arribar pactes puntuals ens els grans temes d’Estat. I és que hi ha cops que amb la majoria absoluta (que de ben segur ZP l’obtindrà força vegades), no n’hi ha prou. Per aprovar una llei orgànica (el rang màxim de les lleis) fa falta una majoria còmoda de 2/3 i aquest consens només es pot obtenir amb el suport del primer partit de l’oposició. Esperem del PP que, acceptada la victòria del PSOE en les darreres municipals, no fiqui tants d’entrebancs com la legislatura anterior i permeti modificacions com en el tema de revisar la Constitució o que les llengües oficials de les comunitats autònomes es puguin fer servir amb tota normalitat a les dues cambres.
En canvi el vot negatiu d’ERC és un vot de rabieta, d’aquell que se sap perdedor i que no compta a l’hora d’arribar a acords. Els seus vots per si sols no li donen cap majoria al PSOE. De totes formes, faria bé el partit republicà de no quedar-se aïllat, al menys mentre faci de crossa de Montilla a Catalunya. L’ostracisme polític és un mal company de viatge i ERC caldrà demostrar, amb les seves aportacions, que la política espanyola (encara que a l’hora de la veritat es redueixin a l’àmbit de Catalunya) els interessen més que el que pugui demostrar votant “no” l’investidura de Zapatero.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)