L’aperitiu va ser abans d’ahir amb la “presentació” del parc de l’Espanya Industrial, a tocar de l’estació se Sants de Barcelona. S’hi podien veure dues imatges: una de principis dels anys 80 i l’altra d’ara mateix. És cert que entre les dues hi havia tot un món. El contrast de veure un parc en el seu màxim esplendor i ara, totalment abandonat, era evident. Jo mateix vaig fer memòria per a recordar com era aquell parc i vaig pensar que estaria be ple d’aigua per a poder tornar les activitats que s’hi feien un altre temps. Els ciutadans de Barcelona no mereixen un parc amb l’estat d’abandonament que té i sí un parc per a poder gaudir-se en família, amb amics o amb la parella...
Però avui ens treu en portada una fot seca de la cruïlla entre la Gran Via i el passeig de Gràcia contrastant amb un jove que practica un esport aquàtic al pantà de Sau que manté un bon nivell d’aigua i parla de que ja fa tres mesos que es van aixecar gaire bé totes les mesures contra la sequera a Catalunya. Però amb això no n’hi ha prou. Així a les pàgines 2 i 3 ens mostra diferents vistes de fonts de la ciutat (Sagrada Família, Ciutadella, etc.) igualment sense que brolli l’aigua. Finalment l’editorial parla de restriccions absurdes...
Amb aquest enfocament, el Periódico no fa més que fomentar la “vella cultura de l’aigua” i un pensa per a que serveix tota la pedagogia que es fa des de les Terres de l’Ebre.
Torno a dir que veure les fonts en aquest estat m produeix pena. A la meva ciutat també hi ha fonts seques, molt més modestes que les de Barcelona, que consumeixen menys aigua i que al passar pel seu costat també em produeixen pena. Les fonts estan per brollar i per ornamentar els parcs i jardins de les nostres ciutats i dels més minúsculs pobles. Ara bé, el que cal es fer-les funcionar amb aigua que no vingui dels nostres rius, pous, pantans... En poques paraules: “Que no pugui ser apta per a consum humà”.
Així cal que l’aigua de les fonts sigui aigua que provingui de les depuradores, una vegada ja ha tingut l’ús domèstic pertinent. I encara millor. L’aigua de pluja, prèviament magatzemada. Per això cal (ja s’ha dit altres cops) un sistema eficient de recollida i emmagatzematge per a la posterior utilització d’aquests tipus d’usos.
Mentre l’àrea metropolitana de Barcelona no sigui sensible als problemes d’escassetat d’aigua i les seves conseqüències (ja les vàrem patir la passada primavera) i que cal recercar mesures alternatives que rectifiquin la manca del fluid element, seguirà ancorada en el segle XX amb els perjudicis que això suposarà per a la pròpia gran urb de Catalunya.
dissabte, 30 d’agost del 2008
divendres, 29 d’agost del 2008
SOLBES I EL FINANÇAMENT
És evident que, en un mes on la vida política desapareix pràcticament de la primera línia de les notícies, el tema estrella ha estat el finançament marcat per l’Estatut.
Per tercer dia consecutiu torno a parlar del tema. Avui ho faré parlant sobre el vice-president segon i Ministre d’Economia Pedro Solbes. Així com, de vegades, he defensat els seus posicionaments i he pensat que la tasca davant del seu ministeri ha estat més que bona (sobre tot en la seva primera etapa de ministre dintre del govern de Felipe González), penso que ara esta fent el paper del “dolent de la pel•lícula” i, potser, està fent unes declaracions que no li caldria fer. Caldrà veure si les seves tesis sobre el finançament de les autonomies són finalment acceptades pel ple del govern de Zapatero o, aquest, davant d’una possible fractura amb alguns dels seus socis (o possibles socis de cara a l’aprovació dels pressupostos generals de l’estat per al 2009), acaba per cedir i acceptar els principis marcats des de Catalunya.
Per dir-ho d’alguna manera, l’actual Ministre d’Economia, podria estar a la “corda fluixa” dintre de poques setmanes. També podria ser una estratègia del propi Solbes per a sortir del govern abans de que les coses vagin pitjor.
I és que no només de finançament viu el ministre, sinó, també, ha de fer front a una crisi econòmica cada cop més accentuada i prendre unes mesures que pel moment no ha pres.
La “penúltima” de Solbes és voler arribar a un acord sobre el finançament amb totes les autonomies espanyoles. La qual cosa em sembla un disbarat de gran magnitud impropi d’un ministre amb l’experiència política de l’actual titular del Ministeri d’Economia.
L’Estatut d’Autonomia de Catalunya és una llei orgànica de rang estatal i d’obligat compliment pel govern d’Espanya! Així de clar i català. Però, recordem-ho, altres estatuts aprovats després del català, van posar als seus textos redactats molt similars (Balears, València, Andalusia...); fins i tot, el valencià posava un afegit de que “si Catalunya obtenia més finançament, ells també!”
Per la qual cosa hi ha d’haver uns paràmetres clars que marquin el camí ha seguir per a l’obtenció d’un finançament òptim. I un d’aquest ha de tenir, sense cap mena de dubte, com a base, la població de la comunitat. I quan es parla de població, sé li ha de sumar a l’autòctona els immigrants arribats en aquests darrers anys i que han permès entre altres coses, fer créixer la natalitat, evitar el tancament d’algunes escoles o frenar la caiguda de població de municipis petits i permetre’ls guanyar població.
Tot això vol dir més creació de serveis i places de professionals (professors, metges, infermers, treballadors socials, etc. –i els seus corresponents femenins-), la qual cosa incrementa notablement la despesa pública... Per tant s’han de buscar noves vies de finançament per atendre aquesta demanda i no desatendre les altres: infrastructures, beques d’estudi, subvencions agràries, despesa corrent, etc.)
Caldrà esperar a veure-les venir, però aquests propers dos mesos seran claus...
Ah! I Solbes afirma no haver incomplert l’Estatut (!) Veig el seu futur amb 2 possibles sortides: dimissió o cessament.
Per tercer dia consecutiu torno a parlar del tema. Avui ho faré parlant sobre el vice-president segon i Ministre d’Economia Pedro Solbes. Així com, de vegades, he defensat els seus posicionaments i he pensat que la tasca davant del seu ministeri ha estat més que bona (sobre tot en la seva primera etapa de ministre dintre del govern de Felipe González), penso que ara esta fent el paper del “dolent de la pel•lícula” i, potser, està fent unes declaracions que no li caldria fer. Caldrà veure si les seves tesis sobre el finançament de les autonomies són finalment acceptades pel ple del govern de Zapatero o, aquest, davant d’una possible fractura amb alguns dels seus socis (o possibles socis de cara a l’aprovació dels pressupostos generals de l’estat per al 2009), acaba per cedir i acceptar els principis marcats des de Catalunya.
Per dir-ho d’alguna manera, l’actual Ministre d’Economia, podria estar a la “corda fluixa” dintre de poques setmanes. També podria ser una estratègia del propi Solbes per a sortir del govern abans de que les coses vagin pitjor.
I és que no només de finançament viu el ministre, sinó, també, ha de fer front a una crisi econòmica cada cop més accentuada i prendre unes mesures que pel moment no ha pres.
La “penúltima” de Solbes és voler arribar a un acord sobre el finançament amb totes les autonomies espanyoles. La qual cosa em sembla un disbarat de gran magnitud impropi d’un ministre amb l’experiència política de l’actual titular del Ministeri d’Economia.
L’Estatut d’Autonomia de Catalunya és una llei orgànica de rang estatal i d’obligat compliment pel govern d’Espanya! Així de clar i català. Però, recordem-ho, altres estatuts aprovats després del català, van posar als seus textos redactats molt similars (Balears, València, Andalusia...); fins i tot, el valencià posava un afegit de que “si Catalunya obtenia més finançament, ells també!”
Per la qual cosa hi ha d’haver uns paràmetres clars que marquin el camí ha seguir per a l’obtenció d’un finançament òptim. I un d’aquest ha de tenir, sense cap mena de dubte, com a base, la població de la comunitat. I quan es parla de població, sé li ha de sumar a l’autòctona els immigrants arribats en aquests darrers anys i que han permès entre altres coses, fer créixer la natalitat, evitar el tancament d’algunes escoles o frenar la caiguda de població de municipis petits i permetre’ls guanyar població.
Tot això vol dir més creació de serveis i places de professionals (professors, metges, infermers, treballadors socials, etc. –i els seus corresponents femenins-), la qual cosa incrementa notablement la despesa pública... Per tant s’han de buscar noves vies de finançament per atendre aquesta demanda i no desatendre les altres: infrastructures, beques d’estudi, subvencions agràries, despesa corrent, etc.)
Caldrà esperar a veure-les venir, però aquests propers dos mesos seran claus...
Ah! I Solbes afirma no haver incomplert l’Estatut (!) Veig el seu futur amb 2 possibles sortides: dimissió o cessament.
dijous, 28 d’agost del 2008
QUÈ? COM? ON? I QUAN?
Son aquelles preguntes existencials que de vegades es fa l’home (i també la dona, que em poden tractar de masclista) No sé si al final de l’escrit hauré donat una resposta a totes elles, però he pensat que, parlant del finançament (i sant tornem-hi amb el finançament) podien ser un títol adient.
Per començar diré que les declaracions de Montilla no em van agradar gens ni mica: “Catalunya tindrà els recursos necessaris per a créixer”. Què? Veig Montilla molt conformista! El 100 % d’1 són 2 i de 100, 200... Però és evident que no és el mateix anar creixent poc a poc que de la manera que ha ce créixer Catalunya per posar-se al nivell on estava fa uns anys i que només per la manca dels recursos que se’ns han escatimat des de Madrid en aquest període, no ho ha fet!
Com? Sobre el tema de com aconseguir els diners necessaris per a fer front al finançament de les autonomies per part del govern central, hi ha un interessant articles al Periódico de Catalunya d’avui signant per l’insigne professor de la UPF Vicenç Navarro sota el títol de “Frau fiscal i despesa pública”. Segons el professor Navarro, el frau fiscal a Espanya és tan gran que només amb la recaptació d’aquests diners es podria fer front al finançament autonòmic. I fa esment d’un informe elaborat pels sindicat de tècnics de l’Agència Tributària (GESTHA), a qui dóna tota la credibilitat. Només un apunt: els empresaris solen declarar entre 5.646 i 6.346 euros menys de mitjana que els assalariats (els qui tenim una nòmina) Y acaba amb una frase lapidària: “Espanya és l’únic país on les empreses i professionals declaren menys que els treballadors” (!)
També carrega contra la supressió de l’Impost sobre el Patrimoni, el qual des de fa anys estava traspassat a les comunitats autònomes i són aquestes les que tenen totes les competències de gestió i inspecció. També en aquest impost hi ha un gran frau, així, explica el professor Navarro que només 727 declarants admeten tenir un patrimoni superior als 10 milions d’euros, quan, segons el Ministeri d’Economia i Hisenda, hi ha 3.299 grans fortunes. Una altra de les critiques del professor Navarro va encaminada als pocs recursos que es destinen a lluitar contra el frau. Aquí, Espanya, també està a la cua dels països de l’OCDE...
On? Es evident. Els diners necessaris per aconseguir el suficient finançament, avui per avui, només poden venir de Madrid via transferències. El dia que es posi en marxa l’Agencia Tributària Catalana, amb capacitat de recaptar tots els impostos, les liquidacions sobre les diferències entre el que necessitem i la “quota de solidaritat” cap a les altres autonomies, es faran des de Catalunya i serem nosaltres qui “donarem els diners sobrants”. A més, això tindrà un altre aspecte beneficiari: la disponibilitat dels recursos serà immediata!
Quan? El més aviat possible. No hi ha d’haver demores. De moment ja hi ha hagut un incompliment de l’Estatut per part del govern central en la data màxima fixada per arribar a un acord. 9 d’agost. És evident que la data per aconseguir el finançament desitjat (no el suficient) ha de ser abans de tancar els pressupostos generals de l’Estat per al 2009. Més enllà seria una derrota sense pal•liatius i caldria identificar els responsables i demanar-los comptes sobre els motius que haurien permès tancar un acord tard i malament, perjudicant una vegada més Catalunya i els seus ciutadans.
Per començar diré que les declaracions de Montilla no em van agradar gens ni mica: “Catalunya tindrà els recursos necessaris per a créixer”. Què? Veig Montilla molt conformista! El 100 % d’1 són 2 i de 100, 200... Però és evident que no és el mateix anar creixent poc a poc que de la manera que ha ce créixer Catalunya per posar-se al nivell on estava fa uns anys i que només per la manca dels recursos que se’ns han escatimat des de Madrid en aquest període, no ho ha fet!
Com? Sobre el tema de com aconseguir els diners necessaris per a fer front al finançament de les autonomies per part del govern central, hi ha un interessant articles al Periódico de Catalunya d’avui signant per l’insigne professor de la UPF Vicenç Navarro sota el títol de “Frau fiscal i despesa pública”. Segons el professor Navarro, el frau fiscal a Espanya és tan gran que només amb la recaptació d’aquests diners es podria fer front al finançament autonòmic. I fa esment d’un informe elaborat pels sindicat de tècnics de l’Agència Tributària (GESTHA), a qui dóna tota la credibilitat. Només un apunt: els empresaris solen declarar entre 5.646 i 6.346 euros menys de mitjana que els assalariats (els qui tenim una nòmina) Y acaba amb una frase lapidària: “Espanya és l’únic país on les empreses i professionals declaren menys que els treballadors” (!)
També carrega contra la supressió de l’Impost sobre el Patrimoni, el qual des de fa anys estava traspassat a les comunitats autònomes i són aquestes les que tenen totes les competències de gestió i inspecció. També en aquest impost hi ha un gran frau, així, explica el professor Navarro que només 727 declarants admeten tenir un patrimoni superior als 10 milions d’euros, quan, segons el Ministeri d’Economia i Hisenda, hi ha 3.299 grans fortunes. Una altra de les critiques del professor Navarro va encaminada als pocs recursos que es destinen a lluitar contra el frau. Aquí, Espanya, també està a la cua dels països de l’OCDE...
On? Es evident. Els diners necessaris per aconseguir el suficient finançament, avui per avui, només poden venir de Madrid via transferències. El dia que es posi en marxa l’Agencia Tributària Catalana, amb capacitat de recaptar tots els impostos, les liquidacions sobre les diferències entre el que necessitem i la “quota de solidaritat” cap a les altres autonomies, es faran des de Catalunya i serem nosaltres qui “donarem els diners sobrants”. A més, això tindrà un altre aspecte beneficiari: la disponibilitat dels recursos serà immediata!
Quan? El més aviat possible. No hi ha d’haver demores. De moment ja hi ha hagut un incompliment de l’Estatut per part del govern central en la data màxima fixada per arribar a un acord. 9 d’agost. És evident que la data per aconseguir el finançament desitjat (no el suficient) ha de ser abans de tancar els pressupostos generals de l’Estat per al 2009. Més enllà seria una derrota sense pal•liatius i caldria identificar els responsables i demanar-los comptes sobre els motius que haurien permès tancar un acord tard i malament, perjudicant una vegada més Catalunya i els seus ciutadans.
dimecres, 27 d’agost del 2008
COM UNA OLLA DE GRILLS
Quan tot pareixia ben encaminat, quan el consens era el denominador comú per a fer front al tema del finançament (fins el PPC hi pareixia estar d’acord!), Celestino Corbacho, el Ministre de Treball del govern central, trenca aquesta bona sintonia dient que “ell votaria els pressupostos de l’estat per al 2009”. Potser sí que Corbacho representa el sector “més PSOE” de dintre dels socialistes de Catalunya, però no per això cal aparcar la bona sintonia i tornar a discutir les estratègies a seguir.
Després de Corbacho va ser Saura, que va pactar no fer acudir al president Rodríguez Zapatero al Congrés dels Diputats per a donar explicacions sobre el finançament que preveu l’Estatut per a Catalunya. Acte segui reconeix que, “pot ser sí” que hauria de haver-ho consultat amb qui representava la màxima autoritat de Catalunya, Carod Rovira, en absència del president Montilla.
Així que torna Montilla de vacances, s’ho torna a trobar com “una olla de grills”. Què cal ara, tornar a començar?
I el carronyer de Mariano Rajoy aprofitant l’avinentesa per erosionar el govern espanyol! Sense fer res de destacable, sobre tot amb Catalunya (més aviat tot el contraria), li estem posant en safata de plata el govern d’Espanya per a dintre de tres anys i mig, sinó abans, perquè tal com estan les coses, possiblement, aquesta legislatura anirem a unes eleccions avançades.
Pareix mentida que els nostres polítics no hagin après de temps passats. El debat de l’Estatut va concloure de forma molt poc satisfactòria, amb pactes unilaterals entre el líder de l’oposició catalana, Arturo Mas i Rodríguez Zapatero, amb una rebaixa de l’Estatut important respecte al ve havia aprovat en sessió plenària i solemne el Parlament de Catalunya i amb la caiguda per sempre més de qui ostentava el càrrec de president de la Generalitat, Pasqual Maragall.
Anem en camí de repetir errors. O el president Montilla fica una mica d’ordre i reiniciem l’estratègia allí on l’havíem deixat abans de les vacances, es a dir, pressionant al govern central per a que afluixi en la seva estratègia de seguir negant a Catalunya “el pa i la sal”, encara que el preu que es tingui que pagar sigui elevat per als socialistes espanyols o, un altre cop i per enèsima vegada, des de Madrid ens tornaran a imposar el “seu finançament”, que no ens acontentarà gens, però que, ben segur, que algun dels nostres polítics encara exclamarà: “Millor això que res”. Però és que no seria res en cap cas. De no haver-se aprovat l’Estatut (o de ser rebutjat pel Tribunal Constitucional), es tornaria a l’Estatut anterior. I el mateix passaria amb el finançament. Si no hi ha un increment substancial que permeti eixugar el deute històric que té Espanya respecte a Catalunya, millor deixar-ho anar a corre tot i no cal tenir més desgast polític i esgotament dels ciutadans!
Aquest estiu, vaig tenir ocasió de parlar amb el primer tinent d’alcalde de l’ajuntament de Perpinyà. Vàrem estar comentant qüestions com la independència dels Països Catalans. Ell es mostrava conforme, però tenia dubtes sobre com es faria i quin resultat s’assoliria. D’aconseguir un grau d’autonomia respecte als estats de França i Espanya, de qui es dependria... I ell deia “De Madrid, ni parlar-ne; a Madrid no saben fer bé les coses, en canvi Paris, té la peguen igual, però ni te’n adones... i és que a París en saben molt de governar!”
Que els nostres polítics no es posin al nivell dels de Madrid!
Després de Corbacho va ser Saura, que va pactar no fer acudir al president Rodríguez Zapatero al Congrés dels Diputats per a donar explicacions sobre el finançament que preveu l’Estatut per a Catalunya. Acte segui reconeix que, “pot ser sí” que hauria de haver-ho consultat amb qui representava la màxima autoritat de Catalunya, Carod Rovira, en absència del president Montilla.
Així que torna Montilla de vacances, s’ho torna a trobar com “una olla de grills”. Què cal ara, tornar a començar?
I el carronyer de Mariano Rajoy aprofitant l’avinentesa per erosionar el govern espanyol! Sense fer res de destacable, sobre tot amb Catalunya (més aviat tot el contraria), li estem posant en safata de plata el govern d’Espanya per a dintre de tres anys i mig, sinó abans, perquè tal com estan les coses, possiblement, aquesta legislatura anirem a unes eleccions avançades.
Pareix mentida que els nostres polítics no hagin après de temps passats. El debat de l’Estatut va concloure de forma molt poc satisfactòria, amb pactes unilaterals entre el líder de l’oposició catalana, Arturo Mas i Rodríguez Zapatero, amb una rebaixa de l’Estatut important respecte al ve havia aprovat en sessió plenària i solemne el Parlament de Catalunya i amb la caiguda per sempre més de qui ostentava el càrrec de president de la Generalitat, Pasqual Maragall.
Anem en camí de repetir errors. O el president Montilla fica una mica d’ordre i reiniciem l’estratègia allí on l’havíem deixat abans de les vacances, es a dir, pressionant al govern central per a que afluixi en la seva estratègia de seguir negant a Catalunya “el pa i la sal”, encara que el preu que es tingui que pagar sigui elevat per als socialistes espanyols o, un altre cop i per enèsima vegada, des de Madrid ens tornaran a imposar el “seu finançament”, que no ens acontentarà gens, però que, ben segur, que algun dels nostres polítics encara exclamarà: “Millor això que res”. Però és que no seria res en cap cas. De no haver-se aprovat l’Estatut (o de ser rebutjat pel Tribunal Constitucional), es tornaria a l’Estatut anterior. I el mateix passaria amb el finançament. Si no hi ha un increment substancial que permeti eixugar el deute històric que té Espanya respecte a Catalunya, millor deixar-ho anar a corre tot i no cal tenir més desgast polític i esgotament dels ciutadans!
Aquest estiu, vaig tenir ocasió de parlar amb el primer tinent d’alcalde de l’ajuntament de Perpinyà. Vàrem estar comentant qüestions com la independència dels Països Catalans. Ell es mostrava conforme, però tenia dubtes sobre com es faria i quin resultat s’assoliria. D’aconseguir un grau d’autonomia respecte als estats de França i Espanya, de qui es dependria... I ell deia “De Madrid, ni parlar-ne; a Madrid no saben fer bé les coses, en canvi Paris, té la peguen igual, però ni te’n adones... i és que a París en saben molt de governar!”
Que els nostres polítics no es posin al nivell dels de Madrid!
Subscriure's a:
Missatges (Atom)