Segurament que la majoria no n’heu sentit a parlar mai. I, a d’altres, com a molt us sonarà. Depuralina és un producte que va ser retirar del mercat el passat més d’abril per un organisme depenent del Ministeri de Salut per “irregularitats legals i possibles efectes adversos”. Jo, que quan vaig sol amb el cotxe solc escoltar la Cadena SER, us puc dir que el solien passar bastant. Es feia simulant una espècie d’entrevista i un expert (que suposo que només era un actor d’aquells que tenen la veu tant greu) explicava que “el cos humà, al llarg dels anys va acumulant quilos de residus que cal eliminar per sentir-te millor i gaudir de més bona salut”.
Recordo que en aquell temps vaig preguntar-me “com era possible que a una cadena de tant prestigi com la SER li podien haver colat el gol d’anunciar un producte no del tot contrastat per les autoritats sanitàries”. És evident que no tota la publicitat que es passa per la televisió i sobre tot per la ràdio és una publicitat verídica, per molt “autocontrol” que hagi per part de les empreses associades.
Divendres passar, per la mateixa SER, vaig sentir novament l’anunci. És veritat que d’una manera molt més humil: simplement es limitava a explicar una mica les bondats del producte (suposo que no té el qualificatiu de medicament), sense fer-ho de la forma que us he explicat abans. Això sí, ara, un dels components és l’aloe vera.
Per cert... Ús heu fixat que l’aloe vera va bé per a quasi tot? Per a la pell amb diferents usos (xampú, gel de bany, tovalloletes de neteja), diferents usos medicinals, etc. Una meravella, tu!
De totes formes, cal dir que avui l’anunci ja no l’he sentit. Voldria saber en certesa si ha tornat a ser retirat (tan podria parlar de l’anunci com del producte) o simplement és perquè duran l’estona que he escoltat la ràdio no l’han passat.
Però cal estar molt atent en aquesta mena de productes miracle. Molts anuncien unes propietats que a l’hora de la veritat no tenen!
dilluns, 29 de setembre del 2008
diumenge, 28 de setembre del 2008
LES ARRELS DE L’IÑAQUI GABILONDO
Segurament, un dels personatges públics més coneguts del país, si fem l’excepció dels que es dediquen al món de l’espectacle, l’esport i la política, és l’Iñaqui Gabilondo (Sant Sebastià –Donostia- 1942), qui va ser director i presentador del programa de la SER “Hoy por hoy”, “magazine” que va portar a ser el programa de ràdio més escoltat d’Espanya i avui director i presentador de les noticies de la nit al canal de televisió “Cuatro”.
I perquè us parlo de l’Iñaqui Gabilondo? Per una senzilla raó: perquè el seu avi matern era d’Horta de Sant Joan, comarca de la Terra Alta, poble conegut per les dues estades que va fer Pablo Picasso. Per això porta de segon cognom Pujol.
Com van anar els fets. La veritat és que a l’Iñaqui Gabilondo, segons es diu, no li agrada massa parlar dels seus orígens, però un dia d’ara fa prop de quatre anys, ho va explicar per la ràdio. I ho va fer a l’acabar de llegir un escrit meu on li parlava de les oliveres mil•lenàries de la partida de l’Arion (Ulldecona), molt a prop del barri de la Miliana i també del Parot (l’olivera mil•lenària d’Horta de Sant Joan) Però jo no em vaig voler quedar aquí i vaig esbrinar més coses pel meu compte.
Va ser així que li vaig preguntar a Salvador Carbó, fill d’Horta, director del Ecomuseu dels Ports, principal impulsor del Centre d’Estudis de la Terra Alta i premi Recercat concedit a l’àmbit de la Capital de la Cultura Catalana d’Amposta l’any 2006.
Evidentment, em va confirmar que l’origen del l’avi matern de l’Iñaqui era Horta de Sant Joan i em va explicar una història un tant sorprenent. Al iaio d’Iñaqui Gabilondo el van enviar a la guerra de Cuba (1898) Quan aquesta va acabar en lloc de retornar a casa, va passar-se dos anys per “aquests móns” sense que ningú sabés per on parava. No és gens difícil d’imaginar que les comunicacions de finals del segle XIX res tenien a veure amb les actuals. El correu no sempre tenia l’eficàcia desitjada i el telègraf no solia estar a l’abast de tothom. Al cap de dos anys de la seva desaparició, un dia, de sobte, aparegué pel poble amb la sorpresa de familiars i de la resta de la població que ja el donaven per mort i enterrat, fins al punt que els seus germans ja s’havien repartit l’herència dels pares sense tenir-lo en compte per a res a l’hora de fer-ne el repartiment. El iaio d’Iñaqui va trobar-se sense casa, ni terres i rebutjat pels seus germans. Per aquest motiu va agafar el camí d’un exili voluntari dintre del país per a començar allí una nova vida lluny del poble que el va veure néixer. El seu destí va ser el País Basc. Amb aquests fets, no és d’estranyar que la família renegui del seu origen català, fins al punt de que no hi té cap tipus de vincle amb Horta de Sant Joan. Salvador mateix, em va dir que algun cop s’havia posat en contacte amb el seu germà i representat per mirar de fer-lo acudir al poble com a pregoner de la festa major o qualsevol altre acte de tipus cultural. L’any passat, vaig llegir a un setmanari d’informació comarca que seria el pregoner de la festa major, però al final ja no vaig sentir a dir res més. Evidentment, al final va declinar l’oferiment. Un cop més, la família Gabilondo Pujol havien refusat “reconciliar-se” amb la pàtria petita de son iaio!
La darrera cosa que em va explicar Salvador és que al poble hi ha dues famílies amb el cognom Pujol i cap de les dues reconeix que l’Iñaqui Gabilondo sigui familiar. Una, perquè evidentment no ho és. I l’altra, perquè els fets que van passar fa més de cent anys, encara avui, els hi déu de produir uns sentiments de culpabilitat i vergonya de com van actuar els seus avantpassats amb un dels seus germans, que ni sent un personatge conegut arreu de l’estat espanyol, el volen acabar acceptant com a un des seus.
(Aquest article ha estat publicat avui a Vinaròs News)
I perquè us parlo de l’Iñaqui Gabilondo? Per una senzilla raó: perquè el seu avi matern era d’Horta de Sant Joan, comarca de la Terra Alta, poble conegut per les dues estades que va fer Pablo Picasso. Per això porta de segon cognom Pujol.
Com van anar els fets. La veritat és que a l’Iñaqui Gabilondo, segons es diu, no li agrada massa parlar dels seus orígens, però un dia d’ara fa prop de quatre anys, ho va explicar per la ràdio. I ho va fer a l’acabar de llegir un escrit meu on li parlava de les oliveres mil•lenàries de la partida de l’Arion (Ulldecona), molt a prop del barri de la Miliana i també del Parot (l’olivera mil•lenària d’Horta de Sant Joan) Però jo no em vaig voler quedar aquí i vaig esbrinar més coses pel meu compte.
Va ser així que li vaig preguntar a Salvador Carbó, fill d’Horta, director del Ecomuseu dels Ports, principal impulsor del Centre d’Estudis de la Terra Alta i premi Recercat concedit a l’àmbit de la Capital de la Cultura Catalana d’Amposta l’any 2006.
Evidentment, em va confirmar que l’origen del l’avi matern de l’Iñaqui era Horta de Sant Joan i em va explicar una història un tant sorprenent. Al iaio d’Iñaqui Gabilondo el van enviar a la guerra de Cuba (1898) Quan aquesta va acabar en lloc de retornar a casa, va passar-se dos anys per “aquests móns” sense que ningú sabés per on parava. No és gens difícil d’imaginar que les comunicacions de finals del segle XIX res tenien a veure amb les actuals. El correu no sempre tenia l’eficàcia desitjada i el telègraf no solia estar a l’abast de tothom. Al cap de dos anys de la seva desaparició, un dia, de sobte, aparegué pel poble amb la sorpresa de familiars i de la resta de la població que ja el donaven per mort i enterrat, fins al punt que els seus germans ja s’havien repartit l’herència dels pares sense tenir-lo en compte per a res a l’hora de fer-ne el repartiment. El iaio d’Iñaqui va trobar-se sense casa, ni terres i rebutjat pels seus germans. Per aquest motiu va agafar el camí d’un exili voluntari dintre del país per a començar allí una nova vida lluny del poble que el va veure néixer. El seu destí va ser el País Basc. Amb aquests fets, no és d’estranyar que la família renegui del seu origen català, fins al punt de que no hi té cap tipus de vincle amb Horta de Sant Joan. Salvador mateix, em va dir que algun cop s’havia posat en contacte amb el seu germà i representat per mirar de fer-lo acudir al poble com a pregoner de la festa major o qualsevol altre acte de tipus cultural. L’any passat, vaig llegir a un setmanari d’informació comarca que seria el pregoner de la festa major, però al final ja no vaig sentir a dir res més. Evidentment, al final va declinar l’oferiment. Un cop més, la família Gabilondo Pujol havien refusat “reconciliar-se” amb la pàtria petita de son iaio!
La darrera cosa que em va explicar Salvador és que al poble hi ha dues famílies amb el cognom Pujol i cap de les dues reconeix que l’Iñaqui Gabilondo sigui familiar. Una, perquè evidentment no ho és. I l’altra, perquè els fets que van passar fa més de cent anys, encara avui, els hi déu de produir uns sentiments de culpabilitat i vergonya de com van actuar els seus avantpassats amb un dels seus germans, que ni sent un personatge conegut arreu de l’estat espanyol, el volen acabar acceptant com a un des seus.
(Aquest article ha estat publicat avui a Vinaròs News)
dissabte, 27 de setembre del 2008
BUSCADOR DE GASOLINERES BARATES
Avui, un amic de Madrid m'ha enviat el següent correu:
Miren este buscador de gasolineras baratas, ¡esta super bien!
La información es fiable, facilitada por el Ministerio de Industria y Energía.
Está muy bien ya que puedes buscar tanto por provincias como por municipios.
Te dice el precio de cada tipo de gasolina que hay en cada una.
Basta con seleccionar el tipo de combustible que uses y te dice los precios de todas las de la localidad que hayas elegido.
http://oficinavirtual.mityc.es/carburantes/index.aspx
Miren este buscador de gasolineras baratas, ¡esta super bien!
La información es fiable, facilitada por el Ministerio de Industria y Energía.
Está muy bien ya que puedes buscar tanto por provincias como por municipios.
Te dice el precio de cada tipo de gasolina que hay en cada una.
Basta con seleccionar el tipo de combustible que uses y te dice los precios de todas las de la localidad que hayas elegido.
http://oficinavirtual.mityc.es/carburantes/index.aspx
NO PUC SENTIR-ME INDIFERENT
Aquest cap de setmana es fa a València el congrés de Partit Socialista del País Valencià-PSOE. Un acord de darrera hora permetrà que l’alcalde de Morella, Ximo Puig pugui dirigir els socialisme valencià, mentre que l’altre aspirant, l’alcalde d’Alacuàs, Jorge Alarte seria el cap de llesta per a les properes eleccions autonòmiques. A més, Alarte compta amb el suport de la direcció de Madrid, encapçalada per la seva secretaria d’organització Leire Pajín.
No és el primer cop que aquí en el meu blog parlo de València ni dels socialisme valencià. I és que sento predilecció i simpatia per uns companys que, normalment els ha tocat ballar amb la més lletja (o sigui amb el PP valencià, poderós on els hagi!) També és veritat que hi he tingut discrepàncies serioses, sobre quan han mostrat certa ambigüitat en un tema tan important per a mi com és el transvasament de l’Ebre cap al Llevant espanyol.
Per aquells que no ho sàpiguen, els primers set anys de la meva vida laboral (no va arribar, però per ben poc), els vaig treballar al País Valencià (ara anomenat Comunitat Valenciana) El primer a Castelló i els restants a Vinaròs. Quan era a Castelló vaig tenir els meus primers contactes amb el món sindical, encara que em vaig afiliar a Tortosa, a Comissions Obreres (1977) I no va ser fins a l’any 1982, ja ha Vinaròs quan vaig “canviar-me” a la UGT, sindicat que sentia molt més proper a les meves idees. Allí vaig fer gran amistat amb qui era el seu secretari general, Rafel Genovès (e.p.r.) i també el primer regidor de serveis socials de l’ajuntament del Baix Maestrat. Més tard va ser expulsat del partit per oposar-se a la continuïtat de qui va ser el primer alcalde socialista de Vinaròs. Bon amic del socialista crític Pablo Castellano, aspirava a tornar a ingressar al partit de la ma d’aquest i fer tota una revolució a l’ajuntament del seu poble.
De Ximo puig, encara que no el conegui personalment, n’he sentit a parlar des de fa molts anys. Morella és una d’aquelles poblacions que està dintre del que jo considero “el nostre territori” que, com he dit molts cops, no només són les Terres de l’Ebre, sinó el Matarranya i el Maestrat (el Baix i el Alt) I per això mateix, també forma part de la Taula del Sénia, una mancomunitat sorgida fa uns anys que treballa per engegar projectes comuns entre els territoris fronterers de tres comunitats: Catalunya, Aragó i València.
Sempre s’ha dit que mentre el PP no millori resultats a Catalunya i Andalusia, tindrà molt difícil fer president a Rajoy o al candidat que es presenti. Amb el País Valencià passa una cosa semblant però a l’inrevés. Si el PSPV no guanya a la seva comunitat, el candidat socialista tindrà molt difícil obtenir una victòria clara en unes generals.
Segurament, el principal motiu que al País Valencià existeixi l’actual hegemonia del PP és la política d’aparador que ha fet el PP: grans infrastructures, macrourbanitzacions, projectes faraònics, etc. I a la gent del carrer, això, enganxa! Però hi ha una altra política: la de les persones i la de resoldre els seu problemes. I aquí queda molt per a fer al socialisme valencià. Espero que de la ma de Ximo Puig es puguin assolir tots els objectius fixats.
Ah! I una darrera cosa. Mantenen la denominació de País Valencià! Llàstima que Joan Lerma fos tant condescendent...
No és el primer cop que aquí en el meu blog parlo de València ni dels socialisme valencià. I és que sento predilecció i simpatia per uns companys que, normalment els ha tocat ballar amb la més lletja (o sigui amb el PP valencià, poderós on els hagi!) També és veritat que hi he tingut discrepàncies serioses, sobre quan han mostrat certa ambigüitat en un tema tan important per a mi com és el transvasament de l’Ebre cap al Llevant espanyol.
Per aquells que no ho sàpiguen, els primers set anys de la meva vida laboral (no va arribar, però per ben poc), els vaig treballar al País Valencià (ara anomenat Comunitat Valenciana) El primer a Castelló i els restants a Vinaròs. Quan era a Castelló vaig tenir els meus primers contactes amb el món sindical, encara que em vaig afiliar a Tortosa, a Comissions Obreres (1977) I no va ser fins a l’any 1982, ja ha Vinaròs quan vaig “canviar-me” a la UGT, sindicat que sentia molt més proper a les meves idees. Allí vaig fer gran amistat amb qui era el seu secretari general, Rafel Genovès (e.p.r.) i també el primer regidor de serveis socials de l’ajuntament del Baix Maestrat. Més tard va ser expulsat del partit per oposar-se a la continuïtat de qui va ser el primer alcalde socialista de Vinaròs. Bon amic del socialista crític Pablo Castellano, aspirava a tornar a ingressar al partit de la ma d’aquest i fer tota una revolució a l’ajuntament del seu poble.
De Ximo puig, encara que no el conegui personalment, n’he sentit a parlar des de fa molts anys. Morella és una d’aquelles poblacions que està dintre del que jo considero “el nostre territori” que, com he dit molts cops, no només són les Terres de l’Ebre, sinó el Matarranya i el Maestrat (el Baix i el Alt) I per això mateix, també forma part de la Taula del Sénia, una mancomunitat sorgida fa uns anys que treballa per engegar projectes comuns entre els territoris fronterers de tres comunitats: Catalunya, Aragó i València.
Sempre s’ha dit que mentre el PP no millori resultats a Catalunya i Andalusia, tindrà molt difícil fer president a Rajoy o al candidat que es presenti. Amb el País Valencià passa una cosa semblant però a l’inrevés. Si el PSPV no guanya a la seva comunitat, el candidat socialista tindrà molt difícil obtenir una victòria clara en unes generals.
Segurament, el principal motiu que al País Valencià existeixi l’actual hegemonia del PP és la política d’aparador que ha fet el PP: grans infrastructures, macrourbanitzacions, projectes faraònics, etc. I a la gent del carrer, això, enganxa! Però hi ha una altra política: la de les persones i la de resoldre els seu problemes. I aquí queda molt per a fer al socialisme valencià. Espero que de la ma de Ximo Puig es puguin assolir tots els objectius fixats.
Ah! I una darrera cosa. Mantenen la denominació de País Valencià! Llàstima que Joan Lerma fos tant condescendent...
Subscriure's a:
Missatges (Atom)