Avui, el Periódico de Catalunya porta una noticia que he considerat que calia comentar. El títol és: “Una fundació del PSOE atribueix a l’Estatut l’ajustat triomf del 9-M”. I subtitula “Alternativas advoca per moderar la política autonòmica del Govern Zapatero” i també: “El PSC assegura, per contra, que la victòria va ser gràcies a Catalunya i Euskadi”.
Sovint conto una acudit tot preguntant: Quan dos es barallen, quan sumen? El resultat és mil dos-cents. Per què? Perquè si sents (600) a un té raó i si sents (600) a l’altre també!
I, efectivament, penso que tan la fundació Alternativas, com el PSC , tenen raó. Però també hi ha una cosa que m’ha vingut al cap de sobte. Recordo que fa quatre anys, el lema de Campanya del PSC deia: “Sí és bo per a Espanya, és bo per a Catalunya”. Crec que amb el resultat d’aquest estudi es demostra que no!
Que l’Estatut va desgastar a molts polítics catalans, és evident. I sinó que li pregunten al President Maragall, si li va passar factura o no. També els resultats electorals globals dels tres partits que conformen el govern d’Entesa actual, no van ser els que esperaven, tot i el bon balanç de la gestió dels tres anys anteriors. Recordo que va estar a un pèl de no obtenir els diputats necessaris per a torna a repetir el tripartit! Amb detriment, es clar de CiU que, sense fer gaire cosa, va veure com s’incrementava el seu nombre d’escons al Parlament i, també, a Ciutadans, els novells a l’hora de configurar el Parlament i que només s’entén la seva presència pel desgast dels partits clàssics. Penso que a les properes eleccions (miro de no dir si seran dintre de d’un any o dos) Ciutadans no obtindrà cap diputat...
Mal que ens pesi a molts, la realitat és que a Espanya, hi ha un gran sector del PSOE que és anti-català. Només dos noms: Rodríguez Ibarra i Bono. Però hi ha una gran part de la militància i encara més dels seus votants, que estan en contra de Catalunya. En aquest sentit, un votant del PSOE i un altre del PP no difereixen tant! Fins i tot arribo a pensar que es sentien més còmodes amb el “pidolaire” Pujol al poder que amb un govern d’esquerres on hi és el partit “germà”, el PSC.
I el PSC té raó. Els resultats electorals són els que són i això no pot discutir-ho ningú. A Euskadi i, sobre tot a Catalunya, els socialistes van treure els millors resultats de la seva història. Mai a Tarragona s’havia tret un quart escó. Ni l’any 82 amb el “canvi” de Felipe González. Però aquí va pesar més la por de tornar a veure al govern el PP, amb el que suposa per a Catalunya (i a Espanya) de pèrdua de llibertats individuals i col•lectives i de veure com s’afavoriria a les autonomies on el PP governava, que no un vot convençut pels bons resultats socialistes en els quatre anys de govern.
Cal entendre així que, bona part dels vots que van anar a parar als socialistes és un vot prestat, de gen que, d’acord, en un moment donat, no se’ls fa estranys votar al PSC, però que en altres eleccions pot anar a parar a altres llistes (i no vull citar cap nom, ja que es podrien incloure quasi tots)
Així que, faria bé Rodríguez Zapatero d’estudiar-ne bé els resultats i mirar que és allò que li interessa més. Encara que la solució al dilema ja la tinc (a l’igual que molts de vosaltres): jugar a la puta i la ramoneta. O sigui, dir que “aprovarà l’Estatut que surti del Parlament de Catalunya”, per a després retallar-lo quan va arribar al Parlament espanyol i tornar a ser retocat pel Tribunal Constitucional Així donarem la raó a Alfonso Guerra, qui va dir que “al final no el reconeixeria ni la mare que el va parir!”
dilluns, 17 de novembre del 2008
diumenge, 16 de novembre del 2008
LA CIMERA DE WASHINGTON
Després d’usar tota la diplomàcia possible i buscar-ne aliats per mig món, finalment el President del Govern espanyol José Luis Rodríguez Zapatero va aconseguir estar-hi. Ell va ocupar el seient núm. 21. Així l’inicial G-20, on, en teoria devien d’estar els 20 països més poderosos del planeta, va incrementar-se en 1 més.
Ningú podrà dir que Zapatero no va acudir a la cimera de Washsington amb els deures fets. Així com es va confirma la seva assistència, es va reunir amb les principals forces socioeconòmiques del país. Primer van ser-ne els principals sindicats (la UGT i CC.OO) Després els principals bancs i caixes. I finalment va rebre el suport del líder de l’oposició i president del PP Mariano Rajoy.
Zapatero podia anar tranquil a la cimera i aportar tots els arguments que n’havia extret de les diferents reunions prèvies.
Recordo que fa uns mesos, quan mig món desenvolupat tenia que injectar mils de milions a les respectives entitats financeres i d’assegurances, Zapatero presumia de tenir un dels millors sistemes bancaris del món. El temps li ha estat donant la raó. El govern d’Espanya ha exercit un gran control d’aquestes entitats a través del Banc d’Espanya.
Poca cosa encara sé sap dels resultats de la cimera que va convocar George Bush. Se n’ha dit que a partir d’ara, els governs (en el cas d’Europa ha de ser la pròpia Unió Europea) exerciran un millor control sobre els mercats.
Al meu parer hi ha molt per controlar. És evident que ha estat el món de les finances el que ha provocat la crisi. Però les multinacionals són les que n’estan traient un millor benefici. Sobre tot les grans petroleres que, sense tenir el monopoli del subministrament de carburant als països on actuen, ningú pot negar que, a la pràctica sigui així. La política de pacte de preus ha estat provada molts de cops. La darrera setmana, el gegant energètic i empresa pública russa Gasprom va interessar-se per la compra d’un 20 % de les accions de la privada espanyola Repsol. Això significaria més poder per a la russa. Aquest és un exemple del control que s’ha d’exercir des dels diferents governs per evitar que el poderosos encara es facin més grans.
Fa uns anys ens van vendre la globalització mundial con el millor que podia passar al comerç. Deien que així les empreses es farien molt més competitives i productives. Crec que ara ja se’n pot fer balanç i aquest és negatiu. Crec que cal tornar a posar mesures proteccionistes al comerç local, garantir-ne la seva estabilitat i fomentar-ne les exportacions. Evidentment el gran comerç, com el petit que encara cada als nostres pobles, ha de ser un comerç especialitzat, de qualitat i competitiu.
No sé si quan parlen de control, aquest exemple és una de les mesures que es vol prendre. Evidentment, no la única. El control de les finances ha de ser, possiblement, el principal objectiu a assolir per aquells que no ho havien fet fins ara.
Una de les coses sobre la cimera que va començar ahir a Washsintong que no s’ha explicat el suficient, és que la reunió d’ahir només va ser l’obertura. Evidentment, tots els estats del G-20 tenen els economistes i tècnics suficients per estudiar tots els antecedents que han provocat la crisi mundial i mirar de posar-ne les mesures correctores que calgui a més de mirar que no es torni a reproduir dintre d’uns pocs lustres. Es veu que la cimera pot durar anys. Tot sigui pel bé dels ciutadans del món!
Ningú podrà dir que Zapatero no va acudir a la cimera de Washsington amb els deures fets. Així com es va confirma la seva assistència, es va reunir amb les principals forces socioeconòmiques del país. Primer van ser-ne els principals sindicats (la UGT i CC.OO) Després els principals bancs i caixes. I finalment va rebre el suport del líder de l’oposició i president del PP Mariano Rajoy.
Zapatero podia anar tranquil a la cimera i aportar tots els arguments que n’havia extret de les diferents reunions prèvies.
Recordo que fa uns mesos, quan mig món desenvolupat tenia que injectar mils de milions a les respectives entitats financeres i d’assegurances, Zapatero presumia de tenir un dels millors sistemes bancaris del món. El temps li ha estat donant la raó. El govern d’Espanya ha exercit un gran control d’aquestes entitats a través del Banc d’Espanya.
Poca cosa encara sé sap dels resultats de la cimera que va convocar George Bush. Se n’ha dit que a partir d’ara, els governs (en el cas d’Europa ha de ser la pròpia Unió Europea) exerciran un millor control sobre els mercats.
Al meu parer hi ha molt per controlar. És evident que ha estat el món de les finances el que ha provocat la crisi. Però les multinacionals són les que n’estan traient un millor benefici. Sobre tot les grans petroleres que, sense tenir el monopoli del subministrament de carburant als països on actuen, ningú pot negar que, a la pràctica sigui així. La política de pacte de preus ha estat provada molts de cops. La darrera setmana, el gegant energètic i empresa pública russa Gasprom va interessar-se per la compra d’un 20 % de les accions de la privada espanyola Repsol. Això significaria més poder per a la russa. Aquest és un exemple del control que s’ha d’exercir des dels diferents governs per evitar que el poderosos encara es facin més grans.
Fa uns anys ens van vendre la globalització mundial con el millor que podia passar al comerç. Deien que així les empreses es farien molt més competitives i productives. Crec que ara ja se’n pot fer balanç i aquest és negatiu. Crec que cal tornar a posar mesures proteccionistes al comerç local, garantir-ne la seva estabilitat i fomentar-ne les exportacions. Evidentment el gran comerç, com el petit que encara cada als nostres pobles, ha de ser un comerç especialitzat, de qualitat i competitiu.
No sé si quan parlen de control, aquest exemple és una de les mesures que es vol prendre. Evidentment, no la única. El control de les finances ha de ser, possiblement, el principal objectiu a assolir per aquells que no ho havien fet fins ara.
Una de les coses sobre la cimera que va començar ahir a Washsintong que no s’ha explicat el suficient, és que la reunió d’ahir només va ser l’obertura. Evidentment, tots els estats del G-20 tenen els economistes i tècnics suficients per estudiar tots els antecedents que han provocat la crisi mundial i mirar de posar-ne les mesures correctores que calgui a més de mirar que no es torni a reproduir dintre d’uns pocs lustres. Es veu que la cimera pot durar anys. Tot sigui pel bé dels ciutadans del món!
PROFÈTIC ARTICLE DE 1998 DE ARTURO PÉREZ-REVERTE
LOS AMOS DEL MUNDO
(Artículo del escritor español Arturo Pérez-Reverte, publicado en 'El
Semanal' el 15 de noviembre de 1998 , y que ahora, diez años después ,
parece una visión de Nostradamus) .
Usted no lo sabe, pero depende de ellos. Usted no los conoce ni se los
cruzará en su vida, pero esos hijos de la gran puta tienen en las
manos, en la agenda electrónica, en la tecla antro del computador, su
futuro y el de sus hijos.
Usted no sabe qué cara tienen, pero son ellos quienes lo van a mandar
al paro en nombre de un tres punto siete, o un índice de probabilidad
del cero coma cero cuatro.
Usted no tiene nada que ver con esos fulanos porque es empleado de una
ferretería o cajera de Pryca, y ellos estudiaron en Harvard e hicieron
un máster en Tokio, o al revés, van por las mañanas a la Bolsa de
Madrid o a la de Wall Street , y dicen en inglés cosas como long-term
capital management , y hablan de fondos de alto riesgo, de acuerdos
multilaterales de inversión y de neoliberalismo económico salvaje,
como quien comenta el partido del domingo.
Usted no los conoce ni en pintura, pero esos conductores suicidas que
circulan a doscientos por hora en un furgón cargado de dinero van a
atropellarlo el día menos pensado, y ni siquiera le quedará el
consuelo de ir en la silla de ruedas con una recortada a volarles los
huevos, porque no tienen rostro público, pese a ser reputados
analistas, tiburones de las finanzas, prestigiosos expertos en el
dinero de otros. Tan expertos que siempre terminan por hacerlo suyo.
Porque siempre ganan ellos, cuando ganan; y nunca pierden ellos,
cuando pierden.
No crean riqueza, sino que especulan. Lanzan al mundo combinaciones
fastuosas de economía financiera que nada tienen que ver con la
economía productiva. Alzan castillos de naipes y los garantizan con
espejismos y con humo, y los poderosos de la Tierra pierden el culo
por darles coba y subirse al carro.
Esto no puede fallar, dicen. Aquí nadie va a perder. El riesgo es
mínimo. Los avalan premios Nóbel de Economía, periodistas financieros
de prestigio, grupos internacionales con siglas de reconocida
solvencia.
Y entonces el presidente del banco transeuropeo tal, y el presidente
de la unión de bancos helvéticos, y el capitoste del banco
latinoamericano, y el consorcio euroasiático, y la madre que los parió
a todos, se embarcan con alegría en la aventura, meten viruta por un
tubo, y luego se sientan a esperar ese pelotazo que los va a forrar
aún más a todos ellos y a sus representados.
Y en cuanto sale bien la primera operación ya están arriesgando más en
la segunda, que el chollo es el chollo, e intereses de un tropecientos
por ciento no se encuentran todos los días. Y aunque ese espejismo
especulador nada tiene que ver con la economía real, con la vida de
cada día de la gente en la calle, todo es euforia, y palmaditas en la
espalda, y hasta entidades bancarias oficiales comprometen sus
reservas de divisas. Y esto, señores, es Jauja.
Y de pronto resulta que no. De pronto resulta que el invento tenía sus
fallos, y que lo de alto riesgo no era una frase sino exactamente eso:
alto riesgo de verdad.
Y entonces todo el tinglado se va a tomar por el saco. Y esos fondos
especiales, peligrosos, que cada vez tienen más peso en la economía
mundial, muestran su lado negro. Y entonces, ¡oh, prodigio!, mientras
que los beneficios eran para los tiburones que controlaban el cotarro
y para los que especulaban con dinero de otros, resulta que las
pérdidas, no.
Las pérdidas, el mordisco financiero, el pago de los errores de esos
pijolandios que juegan con la economía internacional como si jugaran
al Monopoly, recaen directamente sobre las espaldas de todos nosotros.
Entonces resulta que mientras el beneficio era privado, los errores
son colectivos, y las pérdidas hay que socializarlas, acudiendo con
medidas de emergencia y con fondos de salvación para evitar efectos
dominó y chichis de la Bernarda.. Y esa solidaridad, imprescindible
para salvar la estabilidad mundial, la paga con su pellejo, con sus
ahorros, y a veces con su puesto de trabajo, Mariano Pérez Sánchez, de
profesión empleado de comercio, y los millones de infelices Marianos
que a lo largo y ancho del mundo se levantan cada día a las seis de la
mañana para ganarse la vida.
Eso es lo que viene, me temo. Nadie perdonará un duro de la deuda
externa de países pobres, pero nunca faltarán fondos para tapar
agujeros de especuladores y canallas que juegan a la ruleta rusa en
cabeza ajena.
Así que podemos ir amarrándonos los machos. Ése es el panorama que los
amos de la economía mundial nos deparan, con el cuento de tanto
neoliberalismo económico y tanta mierda, de tanta especulación y de
tanta poca vergüenza.
Los Amos del Mundo / Arturo Pérez-Reverte
(Artículo del escritor español Arturo Pérez-Reverte, publicado en 'El
Semanal' el 15 de noviembre de 1998 , y que ahora, diez años después ,
parece una visión de Nostradamus) .
Usted no lo sabe, pero depende de ellos. Usted no los conoce ni se los
cruzará en su vida, pero esos hijos de la gran puta tienen en las
manos, en la agenda electrónica, en la tecla antro del computador, su
futuro y el de sus hijos.
Usted no sabe qué cara tienen, pero son ellos quienes lo van a mandar
al paro en nombre de un tres punto siete, o un índice de probabilidad
del cero coma cero cuatro.
Usted no tiene nada que ver con esos fulanos porque es empleado de una
ferretería o cajera de Pryca, y ellos estudiaron en Harvard e hicieron
un máster en Tokio, o al revés, van por las mañanas a la Bolsa de
Madrid o a la de Wall Street , y dicen en inglés cosas como long-term
capital management , y hablan de fondos de alto riesgo, de acuerdos
multilaterales de inversión y de neoliberalismo económico salvaje,
como quien comenta el partido del domingo.
Usted no los conoce ni en pintura, pero esos conductores suicidas que
circulan a doscientos por hora en un furgón cargado de dinero van a
atropellarlo el día menos pensado, y ni siquiera le quedará el
consuelo de ir en la silla de ruedas con una recortada a volarles los
huevos, porque no tienen rostro público, pese a ser reputados
analistas, tiburones de las finanzas, prestigiosos expertos en el
dinero de otros. Tan expertos que siempre terminan por hacerlo suyo.
Porque siempre ganan ellos, cuando ganan; y nunca pierden ellos,
cuando pierden.
No crean riqueza, sino que especulan. Lanzan al mundo combinaciones
fastuosas de economía financiera que nada tienen que ver con la
economía productiva. Alzan castillos de naipes y los garantizan con
espejismos y con humo, y los poderosos de la Tierra pierden el culo
por darles coba y subirse al carro.
Esto no puede fallar, dicen. Aquí nadie va a perder. El riesgo es
mínimo. Los avalan premios Nóbel de Economía, periodistas financieros
de prestigio, grupos internacionales con siglas de reconocida
solvencia.
Y entonces el presidente del banco transeuropeo tal, y el presidente
de la unión de bancos helvéticos, y el capitoste del banco
latinoamericano, y el consorcio euroasiático, y la madre que los parió
a todos, se embarcan con alegría en la aventura, meten viruta por un
tubo, y luego se sientan a esperar ese pelotazo que los va a forrar
aún más a todos ellos y a sus representados.
Y en cuanto sale bien la primera operación ya están arriesgando más en
la segunda, que el chollo es el chollo, e intereses de un tropecientos
por ciento no se encuentran todos los días. Y aunque ese espejismo
especulador nada tiene que ver con la economía real, con la vida de
cada día de la gente en la calle, todo es euforia, y palmaditas en la
espalda, y hasta entidades bancarias oficiales comprometen sus
reservas de divisas. Y esto, señores, es Jauja.
Y de pronto resulta que no. De pronto resulta que el invento tenía sus
fallos, y que lo de alto riesgo no era una frase sino exactamente eso:
alto riesgo de verdad.
Y entonces todo el tinglado se va a tomar por el saco. Y esos fondos
especiales, peligrosos, que cada vez tienen más peso en la economía
mundial, muestran su lado negro. Y entonces, ¡oh, prodigio!, mientras
que los beneficios eran para los tiburones que controlaban el cotarro
y para los que especulaban con dinero de otros, resulta que las
pérdidas, no.
Las pérdidas, el mordisco financiero, el pago de los errores de esos
pijolandios que juegan con la economía internacional como si jugaran
al Monopoly, recaen directamente sobre las espaldas de todos nosotros.
Entonces resulta que mientras el beneficio era privado, los errores
son colectivos, y las pérdidas hay que socializarlas, acudiendo con
medidas de emergencia y con fondos de salvación para evitar efectos
dominó y chichis de la Bernarda.. Y esa solidaridad, imprescindible
para salvar la estabilidad mundial, la paga con su pellejo, con sus
ahorros, y a veces con su puesto de trabajo, Mariano Pérez Sánchez, de
profesión empleado de comercio, y los millones de infelices Marianos
que a lo largo y ancho del mundo se levantan cada día a las seis de la
mañana para ganarse la vida.
Eso es lo que viene, me temo. Nadie perdonará un duro de la deuda
externa de países pobres, pero nunca faltarán fondos para tapar
agujeros de especuladores y canallas que juegan a la ruleta rusa en
cabeza ajena.
Así que podemos ir amarrándonos los machos. Ése es el panorama que los
amos de la economía mundial nos deparan, con el cuento de tanto
neoliberalismo económico y tanta mierda, de tanta especulación y de
tanta poca vergüenza.
Los Amos del Mundo / Arturo Pérez-Reverte
divendres, 14 de novembre del 2008
ENEMICS PÚBLICS
Quan era adolescent, en plena època del franquisme, el règim va crear “l’enemic públic número 1”. El més buscat. El més temut. Era Eleuterio Sánchez, més conegut amb el sobrenom de el Lute. Es veu que aquests sobre noms o “alias”, són, la majoria de vegades, inventats per la pròpia policia.
El Lute va encadenar nombroses detencions i condemnes. I també sonades fugides. Com aquella vegada que es va escapar d’un tren en marxa aprofitant que havia anat al lavabo. Encara recordo una de les detencions (tal vegada la darrera) que una revista de l’època l’explicava al detall. Va ser a Sevilla, en ple carrer. Per això es va disposar de tot un dispositiu de vigilància. Els policies anaven disfressats de gent corrent: mecànics, taxistes, vianants, etc.
Ara mateix no sabria dir quantes condemnes va acumular.
El diari Público d’avui du fins la portada un altre enemic públic. Aquest molt més d’avui, utilitza unes altres armes i no l’han tancat mai per robar una gallina com li va passar al Lute. Però si (perquè ho diu el diari), puc dir quantes condemnes porta: 5 en una mica més d’un any! El títol que il•lustra la portada és del tot eloqüent: Predicador reindicente. Suposo que el de predicador va perquè treballa de locutor a la COPE, la cadena de la Conferència Episcopal Espanyola, o sigui, la dels bisbes. I el de reincident, sobren més comentaris, ja que ja ho he dit abans. A hores d’ara tothom deu de saber que estic parlant de Federico Jiménez Losantos. Conegut també per la seva posició ultraconsevadora (m’atreviria a dir que està més a la dreta que el propi Partit Popular) i pel seu anticatalanisme, d’ençà que militants de Terra Lliure el van lligar a un arbre i li van pegar un tret a la cama. Llavors era professor a la Universitat Autònoma de Catalunya i fins no feia massa, reconegut militant d’un partit comunista. Crec que de Bandera Roja.
La primera condemna va ser el mar de 2007 per insultar a Carod Rovira i Puigcercós i va haver de pagar 60.000 euros. La segona al febrer de 2008 per insultar aquest cop al jutge Carlos Fanlo (3.000 euros) La tercera al juny per insults a Ruiz-Gallardón (36.000 euros), la quarta a José Antonio Zarzalejos, exdirector de l’ABC, també per insults, el mes de juliol (100.000 euros) i la quinta, aquest mateix mes de novembre per insults a militants d’ERC (60.000 euros) Molts diners li ha de pagar la COPE per poder fer front a totes aquestes quantitats. I molt rendibles els hi ha de sortir per seguir-lo mantenint de locutor i deixar-lo que segueixi insultant a tots els seus enemics! De tot, el que més m’ha cridat l’atenció és que va acusar els militants d’ERC de tenir armes amagades a les seves seus. Després va al•legar que ho digué de forma “metafòrica”. I en el cas del jutge Carlos Fanlo, va fer servir un joc de paraules. Li va dir “deposició judicial”.
Bé, crec que sobra qualsevol tipus de comentari més.
El Lute va encadenar nombroses detencions i condemnes. I també sonades fugides. Com aquella vegada que es va escapar d’un tren en marxa aprofitant que havia anat al lavabo. Encara recordo una de les detencions (tal vegada la darrera) que una revista de l’època l’explicava al detall. Va ser a Sevilla, en ple carrer. Per això es va disposar de tot un dispositiu de vigilància. Els policies anaven disfressats de gent corrent: mecànics, taxistes, vianants, etc.
Ara mateix no sabria dir quantes condemnes va acumular.
El diari Público d’avui du fins la portada un altre enemic públic. Aquest molt més d’avui, utilitza unes altres armes i no l’han tancat mai per robar una gallina com li va passar al Lute. Però si (perquè ho diu el diari), puc dir quantes condemnes porta: 5 en una mica més d’un any! El títol que il•lustra la portada és del tot eloqüent: Predicador reindicente. Suposo que el de predicador va perquè treballa de locutor a la COPE, la cadena de la Conferència Episcopal Espanyola, o sigui, la dels bisbes. I el de reincident, sobren més comentaris, ja que ja ho he dit abans. A hores d’ara tothom deu de saber que estic parlant de Federico Jiménez Losantos. Conegut també per la seva posició ultraconsevadora (m’atreviria a dir que està més a la dreta que el propi Partit Popular) i pel seu anticatalanisme, d’ençà que militants de Terra Lliure el van lligar a un arbre i li van pegar un tret a la cama. Llavors era professor a la Universitat Autònoma de Catalunya i fins no feia massa, reconegut militant d’un partit comunista. Crec que de Bandera Roja.
La primera condemna va ser el mar de 2007 per insultar a Carod Rovira i Puigcercós i va haver de pagar 60.000 euros. La segona al febrer de 2008 per insultar aquest cop al jutge Carlos Fanlo (3.000 euros) La tercera al juny per insults a Ruiz-Gallardón (36.000 euros), la quarta a José Antonio Zarzalejos, exdirector de l’ABC, també per insults, el mes de juliol (100.000 euros) i la quinta, aquest mateix mes de novembre per insults a militants d’ERC (60.000 euros) Molts diners li ha de pagar la COPE per poder fer front a totes aquestes quantitats. I molt rendibles els hi ha de sortir per seguir-lo mantenint de locutor i deixar-lo que segueixi insultant a tots els seus enemics! De tot, el que més m’ha cridat l’atenció és que va acusar els militants d’ERC de tenir armes amagades a les seves seus. Després va al•legar que ho digué de forma “metafòrica”. I en el cas del jutge Carlos Fanlo, va fer servir un joc de paraules. Li va dir “deposició judicial”.
Bé, crec que sobra qualsevol tipus de comentari més.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)