EL PP TRONTOLLA A MADRID

Les baralles polítiques entre els dos màxims líders del PP madrilenys han arribat al seu moment més àlgid.
Si féssim una mica d’història, podríem veure com les discrepàncies entre Esperanza Aguirre, presidenta de la Comunitat de Madrid i Alberto Ruiz-Gallardón, alcalde de la capital d’Espanya, venen de lluny i no es només pel control de Caja Madrid i tot l’entramat d’interessos econòmics i polítics que comporta el control d’aquesta entitat.
De totes formes penso que l’ambició de Dña. Esperanza no te límits. I a l’hora d’analitzar la situació s’ha de tenir en compte. Mentre Ruiz-Gallardón sap que avui per avui liderar el PP nacional i tenir opcions de presidir el govern espanyol li és impossible, ja que la seva posició, sense separar-se molt de la doctrina del PP, és d’un tarannà molt més obert i liberal i no compta amb massa suports, Aguirre, pensa tot el contrari. És una fidel reflex de l’ala més dura i conservadora dels populars i si el passat mes de juny no va presentar-se per a disputar la presidència nacional a Rajoy va ser més per prudència que per una altra cosa. Presentar-se era cremar-se! Els principals barons van manifestar públicament el suport al seu president nacional i Dña. Esperanza sabia que anava cap a una derrota cantada. Però, segurament, Aguirre esperava el seu torn. D. Mariano, tard o d’hora caurà. Ni José Maria Aznar que el va proposar el seu dia li té ja confiança. Una altra derrota electoral (encara que sigui per un estret marge) precipitaria la seva caiguda. Llavors, la guerra per la seva successió serà demolidora i Aguirre sap que aquí té les seves possibilitats.
Sense assegurar res, ja que això ho haurà d’esbrinar la justícia, els llargs tentacles de Dña. Esperanza bé podrien estar darrera de l’escàndol que esquitxa al seu conseller de la Presidència, Justícia i Interior Francisco Granados. Aquest té al seu servei una sèrie de persones que havien estat membres dels cossos i forces de seguretat de l’estat que han fet feines de seguiment i espionatge a determinats alts càrrecs, tant de la Comunitat com de l’Ajuntament. En el cas de Manuel Cobo, vice-alcalde de Madrid, pareix que estaria confirmat. Però també sembla que està al darrera del seguiment a Ignacio González, vice-president de la comunitat.
En bona lògica, Gonzàlez vol saber qui pagava els espies i si se’ls pagava o no amb diner públic. I aquí seria on Dña. Esperanza no podria dir que no sabia res de tot aquest enrenou. A darrera hora d’avui també es parlava d’un altre càrrec espiat, en aquest cas d’Alfredo Prada que també va ser conseller d’Aguirre i que va ser destituït quan va acceptar entrar a l’executiva de Rajoy, després de ser l'únic conseller del govern d'Aguirre que es va mostrar partidari del president nacional.
Però les trames de Francisco Granados van més enllà de l’estrictament polític i hi ha qui el relaciona amb una suposada màfia per controlar la nit madrilenya, es a dir, les sales de festa, discoteques, etc. La mort de joves en mans dels porters d’aquests establiments hauria estat el detonant per a que s’iniciessin les investigacions sobre que hi ha al darrera d’aquests interessos purament econòmics.
Evidentment Dña. Esperanza ho nega tot. Els seus consellers, en roda de premsa d’aquest mateix matí, també. Diuen que tot és un muntatge per derrocar a la presidenta... Però cada hora que passa es van sabent més coses i, segons es diu, la història ja ve de lluny. No explicaré res més, ja que el que pugui explicar en poques hores pot quedar desfasat i per això hi ha els mitjans de comunicació que, com el cas d’Internet, s’actualitzen constantment, com és el cas del diari digital el Plural.
Un altra cosa que es fa per part dels presumptament implicats és apel•lar l’estat de dret. Bé, caldria recordar com Esperanza Aguirre va arribar a la presidència de la comunitat: gràcies al vot de Tamayo i Saez que després es sabria que van estar “comprats” pel PP i de repetir unes eleccions que, llavors sí, guanyava el Partit Popular.
Per tot això, veig incert predir el futur dels càrrecs del PP, sobre tot el d’Esperanza Aguirre. Qui em diu a mi que dintre d’un temps pugui sortir reforçada i aspirar a tot. És la forma d’actuar de la dreta i que la fa diferent a l’esquerra on, un cas així, seria definitivament la tomba política dels implicats en tot l’enrenou. Fins i tot sent, finalment, innocents!

TECLES I PILARS

Escoltava aquest matí a la ràdio, concretament a la Cadena SER en la desconnexió que fan abans de donar les notícies de les 8, que l’ajuntament de Tarragona, a partir d’ara, becarà a per vida totes les nenes que, al néixer, els hi posin el nom de Tecla. També es pot llegir la notícia a Internet, a la pàgina de la Televisió de Catalunya.
Tecla és la patrona de Tarragona i encara que en un altre temps fos un nom prou comú entre les dones tarragonines, en les darreres dècades ha entrat en desús. No entraré a valorar si el nom és més o menys bonic, simplement, i ho deixarem així, ha pasta de moda.
La notícia seguia dient que, la mesura ja ha creat certa controvèrsia. I no es d’estranyar. A mi, per exemple, se m’acudeixen un parell. Primer, el foment d’un nom, en principi, molt vinculat a la religió per tractar-se, com he dit abans, de la patrona de Tarragona. Un altra cosa seria la costum o per motius culturals, però crec que no és el cas.
I si es dóna a les "tecles" perquè no als Magí. Si santa Tecla és la patrona, St. Magí és el patró, per la qual cosa hi ha una discriminació, ja no entre els patrons, que m’importa poc, sinó entre els qui neixen nenes o nens. Si estem dintre d’una societat igualitària on la paritat entre dona i home és l’objectiu en molts de llocs (polítics, directius d’empreses, etc.), la impossibilitat dels mascles a l’hora d’obtenir aquestes beques, seria, per a mi, un tracte discriminatori. O és que algú posarà al seu fill Teclo. Llavors, tindrien dret a l’ajut?
Em van contar ja fa molts d’anys que a Saragossa, a les nenes que naixien el 12 d’octubre, festivitat de la Mare de Déu del Pilar i els hi posaven aquest nom, també l’ajuntament els hi donava una medalla amb la imatge de la seva patrona. Evidentment el nom de Pilar o Pili, no està tant en desús, avui en dia encara en conec unes quantes i no cal que tinguin arrels aragoneses. I suposo que a Saragossa encara deu de ser un dels noms més comuns entre les femelles d’aquella ciutat.
Em van seguir explicant que, un 12 d’octubre, va néixer un mascle i el seu pare, per tal d’obtenir l’obsequi de l’ajuntament li va posar Pilaro! Hi ha noms que poden arribar a marcar a un per tota la vida i, en aquest cas, segurament li va passar.
Quan érem petits, preguntàvem: Saps qui és el “colmo” d’un pianista? Tenir una dona que es digui Tecla i que la toquin tots menys ell!

EL MAPA DE LA CRISI A CATALUNYA

Avalot, la branca jove de la UGT de Catalunya ha creat un mapa de la crisi on s'hi van posant totes les empreses que han pres mesures com ara regulació temporal de treballadors, tancaments parcials, etc.
Pots veure-ho a la pàgina del sindicat.

BENVINGUT, MISTER MARSHALL

Mentre estic escrivint això, a les televisions d’arreu del món estan retransmetent en rigorós directe la presa de possessió del nou mandatari americà, que és quasi com dir el “mandatari del món”. La majoria acomiaden l’era Bush amb sonades crítiques a la seva gestió, sobre tot per la guerra il•legal de l’Iraq on Espanya també i va prendre part per obra i gràcia el govern del PP encapçalat per José Maria Aznar i donen la més acalorada benvinguda la nova era americana. Barack Obama, descendent de negres africans ha aconseguit el que allí diuen el “somni americà”. És el primer negre en arribar a la Casa Blanca i, si no passa res, s’hi estirà durant quatre anys i després, ja es veurà. Un segon mandat serà possible si ha cobert la majoria de les expectatives que en ell ha dipositat el seu poble i també molts dels habitants del nostre planeta Terra. S’ha convertit amb el 44è president dels Estats Units d’Amèrica.
Una de les primeres mesures que prendrà, segons s’ha dit, serà tancar la presó cubana de Guantánamo. Una presó, com la guerra, il•legal, on no es respecten els més elementals drets dels seus presoners: fer-los un judici abans de condemnar-los, deficients instal•lacions, no deixar-los dormir per les nits, etc.
Un altre dels reptes per a Obama és impulsar l’economia productiva. Es diu que quan els Estats Units esternuden, la resta del món occidental està constipat. Si la política econòmica d’Obama i dels seus assessors és l’adequada, el seu país sortirà de la rescissió econòmica i farà de locomotora de tots els altres.
També s’espera del elegit president que canvi de política respecte al pròxim orient. La guerra d’Iraq no ha tingut el final que Bush va preveure. Encara que s’obstini a dir que és la democràcia més jove del planeta, la veritat és que la guerra entre faccions rivals continua. No serà fàcil trobar una bona sortida... I sobre Iran, què dir? O sobre Síria o Israel? Caldrà parlar molt i negociar més. Encara que arribar a un món sense guerres, avui per avui pareix una utopia!


La Pel•lícula “Benvingut Mister Marshall”, va ser rodada l’any 1953 per José Luis García Berlanga. La trama passava en un poblet fictici de nom Villar del Rio. Per aquell poble havia de passar una comitiva d’autoritats americanes (crec que encapçalades per l’ambaixador) i tenien que portar prosperitat al poble. Amb aquesta expectativa hi viuen els seus ciutadans, encapçalats pel seu alcalde (Pepe Isbert) Al final els americans hi passen de llarg i els veïns del llogaret es queden en un pam de nassos.
Dintre de quatre anys serà hora de fer balanços i es veure si el final del cicle Obama serà tal com s’espera o una gran decepció com va ser el final de la pel•lícula.