A LA RECERCA DE LA IGUALTAT

Encara que sembli impossible, en plena era de la tecnologia i de les comunicacions, quan ja estem ben entrats als segle XXI (on recordeu de l’efecte 2000 que tenia que afectar els ordinadors de tot el món? Ja han passat quasi 10 anys!) la dona segueix patint moltes discriminacions. Encara que, segons informa el Periódico d’avui, des de fa poc, una menys...
Així és, l’antic ofici de gondoler per la veneciana ciutat dels canals, es veu que fins ara, només estava reservat als homes des de feia 900 anys. Dintre de poc el podrà exercir una noia de 23 anys. Així que als diccionaris caldrà afegir el mot “gondolera” (el corrector me l’ha donat com a falta)
I és que la recerca de la igualtat d’oportunitats entre la dona i l’home ja està duran massa temps. Avui hauria de ser impensable per tothom que una dona no pogués competir amb l’home amb les mateixes condicions sense que el sexe hi tingues res a veure.
Fent memòria retrospectiva m’ha vingut al cap el cas d’aquelles dues noies asturianes que volien treballar a la mina i a qui van vetar de poder-hi “baixar”. He mirat de trobar-ho per Internet i no ho he sabut trobar o bé la notícia té tants d’anys que la Internet, tal com la coneixem avui, encara no estava operativa.
I és que la dona, històricament, ha patit una marginació laboral i social respecte a l’home en molts d’aspectes i camps de la nostra societat. No cal anar a buscar exemples a països desenvolupats on el règims masclistes obliguen a les dones a estar a casa sense poder sortir ni tant sols per anar al metge si no estan acompanyades d’un membre masculí de la família.
Recordo un programa que feien a Catalunya Ràdio ja fa uns anys. Crec que els fets van passar al Pakistan. Contava un metge català que una vegada va anar a aquell país convidat per un company de facultat. En arribar-hi, l’amic el va anar a buscar a l’aeroport. Des d’allí van agafar un autobús de línia que els va conduir ben a prop de la casa on vivia l’amic pakistanès juntament amb la seva família. Al poc de baixar de l’autocar i una vegada ja havien entrat al barri on hi vivia, de sobte, des d’una de les cases, va sortir un nadiu i amb un revòlver va apuntar-hi al cap de l’amic català, mentre que començava una forta discussió amb el seu amic. De sobte, va abaixar l’arma i va girar cua marxant per on havia vingut. L’amic pakistanès li va explicar el motiu d’aquella amenaça i forta discussió. “M’ha preguntat perquè portava estrangers al barri, ja que podien veure a les seves dones...”. I va continuar. “Jo li he dit que si les seves dones s’estiguessin a casa, tal com és la seva obligació, tu no en veuries cap”. Allò va ser el que va fer-lo desistir i abaixar l’arma.
Però no cal anar tant lluny. Fins no fa molts anys l’exercit i la policia no admetien dones i una mica més enllà, als anys 70, la Caixa, tampoc volia dones a la seva plantilla de treballadors.
A l’administració on jo hi treballo, la dona està igual de considerada que l’home, però, a l’hora d’accedir als llocs de màxima responsabilitat encara s’hi poden trobar més homes que dones. També recordo una vegada que va caure al meu poder, ja farà més de quinze anys, els estatuts del “Club de Leones”. En els seus primers articles deia que no admetien dones com a sòcies (un model actual encara conté articles masclistes), com tampoc ho feien a les famoses societats gastronòmiques del País Basc.
Afortunadament les coses van canviant, però de vegades encara una mica a "relentí".

UN PETIT PAS PER A L’HOME... UN GRAN PAS PER A LA VEGUERIA ?

Està per veure. Encara que tothom parli de que, ahir, la Diputació de Tarragona es va començar a descentralitzar i s’avança així a la creació de les vegueries, amb l’obertura d’una seu al Palau Climent de Tortosa aquesta, la Diputació, és un organisme que no té cap mena de competència en temes de ordenació del territori. Això sí, la creació de les Vegueries ha de substituir les diputacions provincials i, possiblement, acabaran per usar les seves infrastructures.
De ser certa aquesta transició des de la Diputació a la Vegueria de l’Ebre, me la imagino com aquelles seqüències gràfiques que es fan a partir de la foto d’un personatge que, poc a poc sé li va desconfigurant el rostre al mateix temps que es va convertint en una altre totalment diferent.
Les diputacions, històricament, han estat una font d’ingressos importants per als ajuntaments via subvencions. També, abans, la xarxa de carretes provincials pertanyia a la Diputació. Encara recordo quan a la Galera hi havia una brigada de “Vias y Obras”. El lloc de concentració de la “quadrilla” només estava tres cases dalt de casa meva. Es reunien allí perquè hi havia un magatzem on tancaven un dels dos camions dels que disposaven. També tenien una furgoneta per a fer el trasllat dels treballadors. Les condicions laborals eren molt bones comparades amb les d’aquells que treballaven al camp (que era la majoria del poble): treball fix, bon salari, jornada laboral de 8 hores de dilluns a divendres, etc. Però (sempre hi ha en però) no entrava aquell que volia, ni tampoc es feia cap tipus de selecció de personal. Simplement calia tenir bona relació amb el caporal de la brigada que era el que “feia i desfeia”. Y sempre li devies el favor... No sé si era veritat o, simplement enveja, els “altres” deien que a la brigada hi treballaven els més ganduls del poble...
Em temo que ara, a les dependències de la Diputació no hi treballen els més ganduls, però si molts” recomanats”. És evident que, com a totes les administracions, i la Diputació no és una excepció, hi ha personal funcionari que han passat una oposició per entrar, però també molt de personal amb contractes laborals. Quants d’aquest han entrat per ser “amics de…”.
Si no ho he sentit malament, a la nova seu de Tortosa hi treballaran unes 20 persones. D’on han sortit? Era gent que estava treballant a Tarragona i ara els han traslladat? Presento que no! Penso que és personal acabat de contractar.
I qui governa actualment la Diputació? CiU i PP. Per primer cop, CiU va trencar un pacte que hi havia amb el PSC des de les primeres municipals per compartir el govern. Digueu-me “mal pensat” però segur que les noves contractacions s’han fet entre personal afí als qui governen.
Quan es creï la vegueria no sé quin color tindrà. No sé si seguirà governada per representants del “tripartit” o quedarà en mans de CiU. Però el personal (que segurament es quedarà treballant) estaran “col•locats" sobre tot per CiU. Bé, igual com va passar amb els consells comarcals...

ZAPATERO I LA PUJADA D'IMPOSTOS

Ahir, a la sessió de control del Senat, Zapatero va respondre al portaveu del PP en el tema de la pujada d’impostos que ens ve dient-li que “la majoria dels ciutadans recolzen la pujada d’impostos”.
No trigarà molts dies (hores, peso jo) que a la premsa digital (de la que ja us parlava ahir) penjarà enquestes d’opinió preguntant “si recolzem la pujada d’impostos que proposa el govern de Zapatero”. De totes formes, pregunto. Quina pujada? Si encara no s’ha concretat.
Només per això, les paraules del portaveu del PP Pio García Escudero, sonen més a demagògia que a res. Com pot dir García Escudero que serà la pujada més gran de la història de la democràcia si encara –com he dit abans- no s’ha concretat com serà?
De totes formes –m’avanço- a les consultes d'opinió per a dir que, aquests, en contra del que diu el President del Govern, seran “en contra” de qualsevol pujada (ja sigui de l’IVA, de la renda o dels impostos especials que graven productes com el tabac, l’alcohol o la gasolina) hi estaran, majoritàriament, en contra! I torno a preguntar-me el que ja vaig dir l’altre dia: Per què es va suprimir l’impost sobre el Patrimoni l’any pasta? Calia suprimir un impost que gravava “als qui més tenien” ? No es diu que es volen pujar els impostos, precisament als que guanyen més? (Aquest dos col•lectius no cal que siguin coincidents al 100 %, però segur que ho són en un gran percentatge)
I es que la majoria dels ciutadans d’aquest país està a favor de tenir els millors serveis possibles (socio-sanitaris, educatius, transport públic, seguretat ciutadana, etc.) però pagant el mínim d’impostos... Els impostos que els pagui el “veí”. O sigui, el concepte de solidaritat amb els més pobres i necessitats, res de res...
I és que les dues coses van ben lligades. Si volem una millor assistència per als nostres avis i disminuïts, pensions més dignes per als jubilats o millors prestacions per als desocupats, cal que els “altres” els qui treballen i guanyen més, facin l’aportació més gran a l’erari públic.
Per acaba voldria “esborrar” un concepte que molt generalitzat: el pensar que perquè una declaració de renda sigui “negativa”, el declarant no paga impostos. El concepte (mal entès), és fals. La declaració de la renda es defineix com una “autoliquidació” (o sigui una liquidació que fa un mateix) Per a fer-la s’han de tenir en compte els guanys obtinguts l’any anterior, però, de vegades, també les despeses.
Així una declaració de renda pot sortir a retornar però haver ingressat prèviament un bon grapat de diners a l’erari públic.

(L’acudit és de Ferreres al Periódico de Catalunya d’avui)

ENQUESTA SOBRE FUNCIONARIS

Els diaris digitals solen portar incorporat una enquesta d’opinió que diàriament es modifica. Alguns d’ells, al sortir també en paper, publiquen al dia següent els resultats.
Ahir el Periódico preguntava: “Els funcionaris han de mantenir el poder adquisitiu?”
El resultat a les 9 de la nit (que és quan es tanca a efectes de publicació per al dia següent encara que el lector pot seguir votant) és un 62 % de “Sí” i un 38 % de “No”. Es evident que per la meva condició de funcionari, el resultat de l’enquesta no em deixa indiferent.
El primer que caldria preguntar és: Els que han votat, ¿han considerat funcionaris a “tot el col·lectiu” o només els qui solem treballar en oficines administratives? –Cal recordar pe als que no dominen tant el tema que, primer, de funcionaris pertanyen a 3 grups diferents: administracions central, autonòmica i local. I segon, tant funcionari és un administratiu que atengui al públic darrera d’un taulell, com un policia, bomber, metge o professor (o les seves correspondències femenines) Obviant els qui han votat que sí, el altres, han tingut en compte aquest particular? Volen que al metge de capçalera a qui acudeixen quan estan malalt o al mestre dels seus fills els hi congelin el sou?
Si responguessin “sí” a les darreres preguntes, els hi diria que, primer, són molt poc solidaris i segon, potser el que tenen és enveja.
Si a mi em preguntessin si vull que els aturats continuïn estant-hi, respondria: “Per suposat que no” i si em preguntessin si vull que es congeli el sou a la resta de treballadors, sigui quina sigui la seva condició, respondria: “Rotundament, no!”.
També per al que no conegui la realitat dels funcionaris, els hi diria que, normalment, l’increment de les seves nòmines ha estat sempre (o quasi sempre) per sota del IPC i no tenim ni clàusula de revisió salarial ni possibilitats de negociar el nostre “conveni” con tenen la majoria dels treballadors d’aquest país. I fa molts anys que “perdem poder adquisitiu”. L’altre dia em va arribar, fins i tot, un programa per a calcular el que “hem deixat de guanyar”.
És cert que tenim unes condicions laborals que son l’enveja de molts, però l’accés al funcionariat està obert a tothom i “només” cal passar unes oposicions.
Finalment recordar el que és obvi: “Només se’n recorden de nosaltres en èpoques de crisi!”. Els anys que hi va haver bonança econòmica, quan veies passar pel carrer un cotxe de gamma alta acabat de matricular, segurament no era d’un “funcionari”. Mentre “alguns” s’omplien les butxaques, els funcionaris seguien cobrant el seu salari base, més els complements de destí i específic i els triennis. I les pagues dobles ho seran dintre de poc, ja que fins ara l’específic no es tenia en compte a l’hora de cobrar les mensualitats de juny i desembre.
Des de fora tot es veu molt bonic i, criticar i donar la culpa als altres, resulta de franc.