A LA RECERCA DE LA IGUALTAT

Encara que sembli impossible, en plena era de la tecnologia i de les comunicacions, quan ja estem ben entrats als segle XXI (on recordeu de l’efecte 2000 que tenia que afectar els ordinadors de tot el món? Ja han passat quasi 10 anys!) la dona segueix patint moltes discriminacions. Encara que, segons informa el Periódico d’avui, des de fa poc, una menys...
Així és, l’antic ofici de gondoler per la veneciana ciutat dels canals, es veu que fins ara, només estava reservat als homes des de feia 900 anys. Dintre de poc el podrà exercir una noia de 23 anys. Així que als diccionaris caldrà afegir el mot “gondolera” (el corrector me l’ha donat com a falta)
I és que la recerca de la igualtat d’oportunitats entre la dona i l’home ja està duran massa temps. Avui hauria de ser impensable per tothom que una dona no pogués competir amb l’home amb les mateixes condicions sense que el sexe hi tingues res a veure.
Fent memòria retrospectiva m’ha vingut al cap el cas d’aquelles dues noies asturianes que volien treballar a la mina i a qui van vetar de poder-hi “baixar”. He mirat de trobar-ho per Internet i no ho he sabut trobar o bé la notícia té tants d’anys que la Internet, tal com la coneixem avui, encara no estava operativa.
I és que la dona, històricament, ha patit una marginació laboral i social respecte a l’home en molts d’aspectes i camps de la nostra societat. No cal anar a buscar exemples a països desenvolupats on el règims masclistes obliguen a les dones a estar a casa sense poder sortir ni tant sols per anar al metge si no estan acompanyades d’un membre masculí de la família.
Recordo un programa que feien a Catalunya Ràdio ja fa uns anys. Crec que els fets van passar al Pakistan. Contava un metge català que una vegada va anar a aquell país convidat per un company de facultat. En arribar-hi, l’amic el va anar a buscar a l’aeroport. Des d’allí van agafar un autobús de línia que els va conduir ben a prop de la casa on vivia l’amic pakistanès juntament amb la seva família. Al poc de baixar de l’autocar i una vegada ja havien entrat al barri on hi vivia, de sobte, des d’una de les cases, va sortir un nadiu i amb un revòlver va apuntar-hi al cap de l’amic català, mentre que començava una forta discussió amb el seu amic. De sobte, va abaixar l’arma i va girar cua marxant per on havia vingut. L’amic pakistanès li va explicar el motiu d’aquella amenaça i forta discussió. “M’ha preguntat perquè portava estrangers al barri, ja que podien veure a les seves dones...”. I va continuar. “Jo li he dit que si les seves dones s’estiguessin a casa, tal com és la seva obligació, tu no en veuries cap”. Allò va ser el que va fer-lo desistir i abaixar l’arma.
Però no cal anar tant lluny. Fins no fa molts anys l’exercit i la policia no admetien dones i una mica més enllà, als anys 70, la Caixa, tampoc volia dones a la seva plantilla de treballadors.
A l’administració on jo hi treballo, la dona està igual de considerada que l’home, però, a l’hora d’accedir als llocs de màxima responsabilitat encara s’hi poden trobar més homes que dones. També recordo una vegada que va caure al meu poder, ja farà més de quinze anys, els estatuts del “Club de Leones”. En els seus primers articles deia que no admetien dones com a sòcies (un model actual encara conté articles masclistes), com tampoc ho feien a les famoses societats gastronòmiques del País Basc.
Afortunadament les coses van canviant, però de vegades encara una mica a "relentí".