DE FLORS, FRÍGOLA I ALTRES (MALES) HERBES

Entre totes les divisions que es poden fer, a les dones dels polítics sé les pot classificar de dons “florero” i les que no ho són.
Entre la primera espècie s’hi podria incloure a la dona del president Pujol, la Marta Ferrusola (de Pujol, on recordeu?) i no precisament perquè es dediqués a les plantes ornamentals, sinó perquè acompanyava el seu marit allí on calgués i sortia lluint modelet (sempre al costat de Pujol) a qualsevol mena de celebració.
Però cada cop és menys freqüent trobar, afortunadament, les que no ho són. Algunes perquè, senzillament, pensen que la política és per als polítics i no per a les seves dones i en altres casos, com en el de Anna Hernández (esposa del president Montilla) perquè ja es val pel seu compte i també es dedica a la política. Com d’altres moltes dones que, tot aprofitant la llei electoral i les quotes establertes per a les dones, es dediquen a la política.
I a què ve tot això? El que em segui habitualment (entre els qui ha un grapat d’ampostins) ja ho haureu endevinat: sobre la llista de càrrecs de la dona del president Montilla, Anna Hernández, que ha circulat per Internet i que a les Terres de l’Ebre ha tingut un seguiment especial gràcies a la difusió que s’ha fet per Blocsebrencs.
Sense saber-ne amb seguretat quin va ser el seu origen, es podria fer una aposta amb seguretat d’encertar: de CDC! Potser per això Felip Puig (Fuig) l’altre dia va “recitar-la” con si fos la llista de les preposicions pròpies. En total Anna Hernández ostenta 14 càrrecs públics, però avui sabem pel Periódico de Catalunya que Felip “Fuig” en va ocupar de forma simultània, just el número de la Hernández a l’inrevés: 41! Entre els que destaquen el de Conseller de Política Territorial i Obres Públiques i el de president de l’Institut per al Desenvolupament de les Comarques de l’Ebre (l’IDECE) Un organisme depenent d’aquest departament i que s’encarrega, com el seu nom indica del “desenvolupament de les nostres comarques”. Precisament, mentre ocupava aquest càrrec fa protagonitzar la gran fugida del Consejo Nacional del Agua per evitar votar. Així no quedava malament del tot amb el PP d’Aznar, però tampoc va defensar les Terres de l’Ebre. L’excusa va ser una indisposició i des d’aquest territori sé li va recomanar que s’hagués pogut prendre una mica d’aigua amb frígola.
L’Anna Hernández és una persona que surt molt poc. De fet per aquestes contrades, només li recordo que fes de pregonera l’any passat a les festes del Perelló, convidada per la seva alcaldesa Genoveva Margalef que és, precisament, la directora de l’IDECE.
Felip “Fuig” és una mala herba. D’aquelles que caldria exterminar de la política ja que aporta més mal que bé. Algú podria pensar que és normal que li tingui antipatia, ja que sóc d’un altre partit, però és que ni dintre de la seva pròpia federació desperta cap mena d’entusiasme. L’altre partit, la UDC, van discrepar de les seves declaracions i, fins i tot, en el seu propi partir “no van despertar cap mena d’entusiasme”, tal com també informa avui el Periódico de Catalunya.

TROBAT UN ARXIU DE MÉS DE 25.000 FOTOGRAFIES

Després de molts de dies obrint les edicions amb titulars d’enrenous polítics i urbanístics, avui, el Periódico de Catalunya obre la seva edició amb una gran descoberta: 25.000 fotografies fins ara inèdites del fotògraf barceloní Rossend Torras. Però no només és la principal notícia de portada, sinó que dedica les seves primeres pàgines a parlar-ne, així com a mostrar per primer cop al públic en general algunes de les fotografies, segurament les més significatives. Torras va plasmar amb la seva càmera imatges de les repercussions de la guerra (tot un reportatge sobre les esglésies de Barcelona cremades, de tombes de frares profanades, etc. ), però també d’abans i després d’aquesta. Hi ha per exemple una foto on es commemora el dia que va començar la segona república o una on es por veure’s “l’avi” Macià amb més gent o la desfilada de les tropes franquistes per la Barcelona “lliberada” o al primer alcalde que hi va haver després de la guerra braç en l’aire, la salutació típica feixista o com s’ensenyava als nens aquesta forma de saludar, etc.
Però també d’altres escenes molt més quotidianes (com una foto de la Monyos –crec que quasi tots n’hem sentit a parlar-ne alguna vegada-) o d’interior d’un gimnàs o s’exercitaven els homes i les dones (devia de ser anterior a la guerra, es clar!) o salts des del trampolí d’una piscina on es pot veure’s la panoràmica del Tibidabo al fons.
Aquesta troballa ha estat fruït d’una campanya promoguda pel propi Periódico i el MNAC per localitzar, precisament, fotografies d’aquella època entre particulars. Però com passa sovint, l’èxit assolit a sorprès a propis i estranys. Per a mi, la troballa, és tan important com la que es va fer temps enrera a Mèxic descobrint diverses caixes de fotografies de Frank Capa, algunes d’elles sobre la guerra civil espanyola.
Sobre tot, aquelles que fan referència a la crema d’esglésies, majoritàriament per milicians republicans, m’ha fet recordar aquella història que ma mare em va contar tantes i tantes vegades sobre la crema de la de la Galera. Ma mare tenia 4 anys i mig i des de la finestra de la casa on vivien els meus iaios, al carrer Major va veure una gran multitud. Ella va cridar l’atenció de ma iaia i li va dir: “Mira, mare, un enterrament”. Ma iaia al veure les flames que sortien de l’església va esclatar en còlera i va començar a cridar. “Bandits, criminals!”. El veí de davant, d’una de les cases benestants del poble la convidar a callar i amar-se dintre de casa. Quan donaria jo per veure aquelles imatges? O les de com el meu pare, tres anys més gran que ma mare, amb un bastó treia les medalles de llautó de dintre del foc on el milicians cremaven tot l’art religiós de la parròquia. O com es van trobar cara a cara amb aquells homes armats i es van escapar corrents.
I també d’aquelles estampes de la reraguarda de l’exercit franquista que s’hi va estar durant tot el temps que va durar la batalla de l’Ebre i com repartien menjar entre la població famolenca...
És per tot això que crec que l’obra de Rossend Torras és una documentació molt valuosa per saber més coses d’aquella època. O com diu el Periódico, “d’aquells anys negres de la nostra història”.

ZAPATERO DÓNA UN COP DE MA AL BARÇA?

Llegia avui al Periódico de que, gràcies a una esmena presentada per diversos grups (BNG, ERC-ICV-EU, etc.), finalment, els Pressupostos Generals de l’Estat per al 2010, contemplaran un increment del tipus de retenció per aquelles persones estrangers que vinguin a treballar a Espanya i que guanyin més de 600.000 euros a l’any.
Fins ara el tipus de tributació era del 24 % i s’incrementarà fins el 43 % (el tipus màxim de tributació en l’IRPF per a qualsevol ciutadà del país)
Llegia que un tipus tan reduït s’havia establert per a “facilitar” l’arribada de “cervells” d’arreu del món. Es a dir, investigadors, científics, etc. Però a la pràctica qui han estat els grans beneficiats han estat, majoritàriament, els esportistes d’elit, sobre tot els futbolistes que són els qui guanyen més.
Això ja hauria posat en peu de guerra a la Lliga Professional del Futbol Espanyol que hauria anunciat una vaga.
No passa sovint, per no dir mai. Avui, en arribar a casa sobre les 12 del migdia encara he pogut veure l’espai televisiu “Els Matins” de TV3. Hi parlava la Pilar Rahola i estava comentant, precisament, el que havia pensat jo. Els futbolístics més mediàtics, els qui més cobren, normalment, quan signen un contracte volen saber els calers que cobraran “tinco-trinco”, o sigui, lliures d’impostos. Això fa que a la pràctica qui ha de pagar al fisc espanyol siguin els mateixos clubs.
Fins ara venir a jugar a la lliga espanyola sortia força a compte. El jugador cobrava més que a qualsevol lloc i al club no li “costava tant”. A partir d’ara els clubs s’hauran de rascar més la butxaca.
Us imagineu al Madrid d’aquest any si hagués que tingut que pagar un 21 % més de la nòmina de les seves principals estrelles. I dic el Madrid perquè és qui més ha fitxat.
Segurament algun dels jugadors que conformen la seva plantilla no hauria vingut!
El Barça, amb una política ben diferent, no s’hauria vist tan perjudicat.
És per això que si Zapatero és del Barça, potser amb aquesta mesura “ajudarà” el seu equip, al menys, ha que no hi hagi un desequilibri tant gran amb el seu etern (bé, de principis dels 50), el Reial Madrid.

POSAR ORDRE AL PP

Aquesta era la tasca que havia de fer Rajoy a l’executiva d’avui al PP. Vol evitar més incidents públics entre els seus “quadres” i diu que no tolerarà cap acte d’indisciplina més... Evidentment, està per veure.
Sense anar més lluny ja n’ha tingut un. El d’Esperanza Aguirre que no ha acudit a la reunió de la comissió executiva nacional perquè “ho ha volgut” (en paraules textuals de la pròpia Dña. Esperanza)
I mentre Rajoy segueix com estava o sigui, sense atrevir-se a fer més neteja i posar la casa potes en l’aire si cal, per sobre dels seu cap vola una de les gavines mares: la d’Aznar.
Ja fa dies que s’està parlant d’u n possible retorn del qui va ser president del govern a la política activa. MAR (o sigui, Miguel Ángel Rodríguez) que va ser portaveu del seu primer govern, va per aquestes tertúlies televisives demanant el seu retorn. I no és que jo les miri, però llegeixo el que publica la premsa després i me’n assabento.
Aznar tornaria per dos motius molt clars. El primer per posar ordre intern dintre del seu partit i segon, per poder tornar a governar España i treure’ns de la crisi econòmica.
Posem-nos a tremolar! Quan els petits grans dictadors de la dreta espanyola arriben al poder és que les esquerres (el conjunt de les esquerres) alguna cosa no han fet bé.
Quan algú que ens va posar dintre d’una guerra il•legal contra l’Iraq, que va retallar les prestacions socials, etc. vol tornar a governar és que veu que hi té possibilitats reals de poder-ho fer.
I tal com està el clima polític actual, amb un gran desencís per part de bona part de la població, no hi hauria res d’estranyar. L’extrema dreta populista que representa Aznar podria tornar a agafar les regnes d’Espanya. I aquest segon cop encara seria molt pitjor. I no és broma!!