MONTILLA DEMANA PERDÓ

Algú va dir que “Amor és no tenir que dir mai ho sento”. Però cada cop és més evident que entre la ciutadania (m’escapo sempre que puc de dir “votants”) i la classe política hi ha cada cop més “desamor”. Dóna la sensació que entre els ciutadans d’aquest país ja un cert desencís cap a la classe dirigent. Bona part d’aquest desencís és pels casos de corrupció política que van sortint, però també perquè els dirigents no fan allò que esperen els ciutadans quan van a dipositar el seu vot. Més difícil d’entendre són aquells que sempre es queixen de tot però que normalment no van a votar. “Quedar-se a casa”, en democràcia, és una opció més, però al meu parer no la més encertada. Si aquest col•lectiu (per dir-ho d’alguna forma) d’abstencionistes que ronda entre el 25 i el 60 % de la totalitat de l’electorat, depenent de les eleccions (referèndums, municipals, autonòmiques, generals...) anés a votar, segurament els governs no durarien més enllà d’una legislatura, al menys que ho fessin “acceptablement bé”.
Però anem a Montilla. Duran la Convenció Municipalista que va tenir lloc a Barcelona el passat dissabte, el primer secretari del PSC José Montilla, va demanar perdó als ciutadans pels darrers casos de corrupció que han sortit a la llum a Catalunya. És un gest que l’hora, però possiblement, fet dintre d’un acte del propi partit, pareix que estigui fet només per a la gent de casa. Penso que seria bo que es dirigís a tota la ciutadania de Catalunya i demanés públicament perdó a tots els ciutadans i ciutadanes del Principat.
No crec que, aquest gest, li costés gaire de fer al President de la Generalitat. I, possiblement, la ciutadania, ho entendria com un gest de humilitat i de voler fer un punt i apart en “la manera de fer política” que, pareix, han cregut fins ara molts del nostres polítics. I torno recordar que no només parlo d’aquells polítics immersos en casos de corrupció, sinó també d’aquells que usen el poder només per governar de cara els seus sense tenir en compte que la societat és plural i que, de vegades, cal mirar més enllà d’aquelles persones que només estan per a lloar i aplaudir al “rei de taifes de torn”.
La segona autoritat de Catalunya, el President del parlament Ernest Benach, va suggerir fer una llei electoral nova. Una llei electoral de la que es parla sovint, però fins ara mai ningú ha volgut “posar fil a l’agulla”. Segurament perquè després de l’Estatut i el finançament, els partits del govern d’Entesa ja no suportarien un altres “desgast”, que en certesa comportaria la nova llei. Però arribarà el dia que algú tindrà que posar-s’hi.
Molts defensen que la nova llei haurà de tenir un canvi important. Les llistes obertes. Potser sigui una solució o potser no. No n’estic tant segur. Crec que posar “certs elements” dintre de les llistes ha de ser més cosa dels partits (de les direccions dels partits) que tenir que donar l’opció al votant (ara sí) d’escollir entre els que figurin a la llista. Heu entès el que vull dir? Penseu en uns comicis municipals. L’alcalde ha governat amb majoria absoluta, però bona part dels seus ciutadans saben que la seva “fulls de serveis no està immaculada”. Qui s’atrevirà a treure’l de les llistes en les noves eleccions? De seguir-hi anant, el seu electoral el seguirà votant i acabarà repetint, amb tota probabilitat, l’èxit. En canvi, si des de la direcció del partit se’l aparta, s’eradicarà la possibilitat de que continuï fent i desfent sense cap tipus de mirament dintre del seu municipi.

LA CASA BRUNET DE TORTOSA

(Aquest article s'ha publicat avui a Vinaròs News)

Quan el passat 21 d’octubre vaig entrar a la casa Brunet de Tortosa, l’antiga Acadèmia Cots, per escoltar una xerrada organitzada pels Mossos d’Esquadra que tenia per títol “La memòria viva de la història de la policia de Catalunya” i que havia de moderar el meu amic Àngel Magarzo, feia més trenta anys que no hi posava els peus.
La casa Brunet és un edifici neobarroc de l’arquitecte Josep Maria Vaquer construït l’any 1913 i situat al començament del carrer Cervantes, on comença l’eixample de Tortosa.


Evidentment no podia deixar de passar l’oportunitat d’observar les modificacions que sé li havien fet per adaptar-la als nous usos. Avui, la casa Brunet, és la seu de la Cambra de Comerç de Tortosa i durant un temps la seu territorial del Col•legi de Periodistes de Catalunya.
Només traspassar l’entrada, a la dreta, una petita porta dóna accés a les dependències administratives. Antigament, quan jo la freqüentava, era la vivenda particular de la vídua de Salvador Brunet que hi vivia amb els seu nou espòs D. Ramon Cinca Piqué, el director de l’acadèmia. També hi vivien el pare i el germà de D. Ramon i la mestressa de claus.
A l’esquerra, al que avui és el saló d’actes i on es va fer la taula rodona, era una estança amb dos nivells on s’impartien classes d’educació infantil i també es feien pràctiques de mecanografia.
Per l’escala recargolada de marbre amb barana de metall (no en sabria concretar si és bronze), s’accedeix a la planta noble. Recordo que llavors, només creuar la porta, s’hi podia veure, just a l’altre costat, un Sagrat Cor (avui desaparegut) A la dreta, darrera d’una taula convencional, s’hi asseia Joan Curto, un noi una mica més jove que jo que venia material didàctic com ara llapis, gomes d’esborrar, llibretes, etc. i que era nebot d’un dels professors, el Sr. Carles. Quasi al seu darrera hi havia la porta que conduïa als lavabos. També s’hi trobaven la porta d’accés a les dues aules on s’impartien estudies de comptabilitat, càlcul, taquigrafia, etc. I a la part esquerra, l’accés a la biblioteca particular del propietari, de la que solia presumir sovint per la quantitat i qualitat dels seus llibres.
No cal dir que com a planta noble que era, estava guarnida amb una decoració exquisida, més pròpia d’un palauet que d’una acadèmia d’ensenyament.
Però a mi em va impressionar molt l’accés a la planta superior, així com la pròpia planta, el segon pis de l’edifici. Va ser un dia en que, D. Ramon, ens va demanar de pujar-hi per a donar-nos unes nocions bàsiques de dret mercantil. A diferència de la resta de la casa, les escales eren estretes i fosques i el pis de sobre tenia el terra de fusta (no em va aparèixer parquet) Però l’aula, d’una superfície aproximada de quaranta o cinquanta metres quadrats, tenia les parets repletes de quadres penjats. Ens els miràvem a distància, sense tenir la valentia suficient per apropar-nos a veure’ls millor. Sempre m’he imaginat que la majoria devien de portar la firma de Ferran Arasa (Tortosa 1905-Barcelona 1992), un pintor a qui D. Ramon li feia de mecenes.


Però aquell dia, D. Ramon va sorprendre tothom. De un cartera com les que havíem usat de més petits per anar a l’escola, va treure un bon grapat d’accions de la Cros (una companyia especialitzada en fertilitzants i que va tenir fàbriques a la Ràpita i Flix; aquesta darrera encara existeix amb el nom de Ercros) En aquell temps els títols (és una altra forma d’anomenar a l’acció) eren com un diploma i a la part de baix hi havia els cupons que s’anaven retallant a mesura que es duien al banc per a cobrar el dividend. Ens va donar una acció a cadascú de nosaltres per a que la veiéssim de prop i observar-ne tots els detalla. Llavors ens va dir: “Si ens repartíssim entre tots les accions que han passat per dintre d’aquesta cartera, ja no ens faria falta treballar mai més...!”
Però provablement, l’anècdota que més em va cridar l’atenció va ser un dia que el pintor Ferran Arasa va visitar D. Ramon. Anaven xerrant cap aquí i cap allà pel vestíbul de la planta noble de la casa. D’un costat cap a l’altre i, D. Ramon el portava agafat per l’espatlla, una situació que jo havia vist moltes vegades amb diverses persones, i recordo que a mi mateix també m’hi va agafar més d’un cop. El que li anava dient D. Ramon a Arasa a cau d’orella era del tot surrealista: “Miri senyor Arasa, vostè no és un pintor, vostè (ell sempre tractava tothom de “vostè”, fins i tot a nosaltres) és un fabricant de quadres; a aquesta casa no hi torni fins que pinti un súper Arasa”. El pobre pintor tenia que aguantar aquella desconsideració cap a ell amb la millor flema possible i fer-li bona cara, ja que una bona part dels seus ingressos pervenien, precisament, de l’antic propietari de la Casa Brunet.
Al morir D. Ramon sense descendència, tot el seu patrimoni, inclosa la Casa Brunet, van passar a la fundació que portava el seu nom i que estava dirigida pel bisbe i d’altres prohoms de Tortosa.

DE FLORS, FRÍGOLA I ALTRES (MALES) HERBES

Entre totes les divisions que es poden fer, a les dones dels polítics sé les pot classificar de dons “florero” i les que no ho són.
Entre la primera espècie s’hi podria incloure a la dona del president Pujol, la Marta Ferrusola (de Pujol, on recordeu?) i no precisament perquè es dediqués a les plantes ornamentals, sinó perquè acompanyava el seu marit allí on calgués i sortia lluint modelet (sempre al costat de Pujol) a qualsevol mena de celebració.
Però cada cop és menys freqüent trobar, afortunadament, les que no ho són. Algunes perquè, senzillament, pensen que la política és per als polítics i no per a les seves dones i en altres casos, com en el de Anna Hernández (esposa del president Montilla) perquè ja es val pel seu compte i també es dedica a la política. Com d’altres moltes dones que, tot aprofitant la llei electoral i les quotes establertes per a les dones, es dediquen a la política.
I a què ve tot això? El que em segui habitualment (entre els qui ha un grapat d’ampostins) ja ho haureu endevinat: sobre la llista de càrrecs de la dona del president Montilla, Anna Hernández, que ha circulat per Internet i que a les Terres de l’Ebre ha tingut un seguiment especial gràcies a la difusió que s’ha fet per Blocsebrencs.
Sense saber-ne amb seguretat quin va ser el seu origen, es podria fer una aposta amb seguretat d’encertar: de CDC! Potser per això Felip Puig (Fuig) l’altre dia va “recitar-la” con si fos la llista de les preposicions pròpies. En total Anna Hernández ostenta 14 càrrecs públics, però avui sabem pel Periódico de Catalunya que Felip “Fuig” en va ocupar de forma simultània, just el número de la Hernández a l’inrevés: 41! Entre els que destaquen el de Conseller de Política Territorial i Obres Públiques i el de president de l’Institut per al Desenvolupament de les Comarques de l’Ebre (l’IDECE) Un organisme depenent d’aquest departament i que s’encarrega, com el seu nom indica del “desenvolupament de les nostres comarques”. Precisament, mentre ocupava aquest càrrec fa protagonitzar la gran fugida del Consejo Nacional del Agua per evitar votar. Així no quedava malament del tot amb el PP d’Aznar, però tampoc va defensar les Terres de l’Ebre. L’excusa va ser una indisposició i des d’aquest territori sé li va recomanar que s’hagués pogut prendre una mica d’aigua amb frígola.
L’Anna Hernández és una persona que surt molt poc. De fet per aquestes contrades, només li recordo que fes de pregonera l’any passat a les festes del Perelló, convidada per la seva alcaldesa Genoveva Margalef que és, precisament, la directora de l’IDECE.
Felip “Fuig” és una mala herba. D’aquelles que caldria exterminar de la política ja que aporta més mal que bé. Algú podria pensar que és normal que li tingui antipatia, ja que sóc d’un altre partit, però és que ni dintre de la seva pròpia federació desperta cap mena d’entusiasme. L’altre partit, la UDC, van discrepar de les seves declaracions i, fins i tot, en el seu propi partir “no van despertar cap mena d’entusiasme”, tal com també informa avui el Periódico de Catalunya.

TROBAT UN ARXIU DE MÉS DE 25.000 FOTOGRAFIES

Després de molts de dies obrint les edicions amb titulars d’enrenous polítics i urbanístics, avui, el Periódico de Catalunya obre la seva edició amb una gran descoberta: 25.000 fotografies fins ara inèdites del fotògraf barceloní Rossend Torras. Però no només és la principal notícia de portada, sinó que dedica les seves primeres pàgines a parlar-ne, així com a mostrar per primer cop al públic en general algunes de les fotografies, segurament les més significatives. Torras va plasmar amb la seva càmera imatges de les repercussions de la guerra (tot un reportatge sobre les esglésies de Barcelona cremades, de tombes de frares profanades, etc. ), però també d’abans i després d’aquesta. Hi ha per exemple una foto on es commemora el dia que va començar la segona república o una on es por veure’s “l’avi” Macià amb més gent o la desfilada de les tropes franquistes per la Barcelona “lliberada” o al primer alcalde que hi va haver després de la guerra braç en l’aire, la salutació típica feixista o com s’ensenyava als nens aquesta forma de saludar, etc.
Però també d’altres escenes molt més quotidianes (com una foto de la Monyos –crec que quasi tots n’hem sentit a parlar-ne alguna vegada-) o d’interior d’un gimnàs o s’exercitaven els homes i les dones (devia de ser anterior a la guerra, es clar!) o salts des del trampolí d’una piscina on es pot veure’s la panoràmica del Tibidabo al fons.
Aquesta troballa ha estat fruït d’una campanya promoguda pel propi Periódico i el MNAC per localitzar, precisament, fotografies d’aquella època entre particulars. Però com passa sovint, l’èxit assolit a sorprès a propis i estranys. Per a mi, la troballa, és tan important com la que es va fer temps enrera a Mèxic descobrint diverses caixes de fotografies de Frank Capa, algunes d’elles sobre la guerra civil espanyola.
Sobre tot, aquelles que fan referència a la crema d’esglésies, majoritàriament per milicians republicans, m’ha fet recordar aquella història que ma mare em va contar tantes i tantes vegades sobre la crema de la de la Galera. Ma mare tenia 4 anys i mig i des de la finestra de la casa on vivien els meus iaios, al carrer Major va veure una gran multitud. Ella va cridar l’atenció de ma iaia i li va dir: “Mira, mare, un enterrament”. Ma iaia al veure les flames que sortien de l’església va esclatar en còlera i va començar a cridar. “Bandits, criminals!”. El veí de davant, d’una de les cases benestants del poble la convidar a callar i amar-se dintre de casa. Quan donaria jo per veure aquelles imatges? O les de com el meu pare, tres anys més gran que ma mare, amb un bastó treia les medalles de llautó de dintre del foc on el milicians cremaven tot l’art religiós de la parròquia. O com es van trobar cara a cara amb aquells homes armats i es van escapar corrents.
I també d’aquelles estampes de la reraguarda de l’exercit franquista que s’hi va estar durant tot el temps que va durar la batalla de l’Ebre i com repartien menjar entre la població famolenca...
És per tot això que crec que l’obra de Rossend Torras és una documentació molt valuosa per saber més coses d’aquella època. O com diu el Periódico, “d’aquells anys negres de la nostra història”.