LES CONSULTES SOBIRANISTES DEL CAP DE SETMANA

Ja tocava! Potser algun lector ha trobat a faltar la meva opinió sobre les consultes sobiranistes que es van fer per diverses ciutats i pobles de Catalunya.
Cal dir que jo les he estat observant de lluny, sense prestar-hi l’atenció que, en canvi, si que va fer TV3.
I no els hi vaig prestar massa atenció per diverses coses. Primer perquè no tenien cap mena de validesa i, segon, perquè no es van efectuar a cap ciutat o poble de les Terres de l’Ebre.
Els motius del perquè cap població de les nostres contrades ha realitzat cap referèndum d’autodeterminació, les ignoro, però si que és, per a mi, un fet curiós.
Ja he dit moltes vegades que, de fer-se, votaria “sí”. La idea de ser un estat “independent” dintre de la UE, no és nova per a mi. Crec que el primer cop que ho vaig dir va ser sobre el 1986 quan encara la UE no existia (si el Mercat Comú Europeu)
Però hi ha coses que encara m’han sorprès més. La primera d’elles les picabaralles entre les diverses plataformes convocants. La plataforma de l’Osona, la comarca més implicada, se’n desmarca de la plataforma nacional que va organitzar les altres consultes.
I sobre tot les opinions dels dos partits que, d’alguna manera, estaven a favor de la consulta sobiranista de diumenge: ERC, per un constat i DCD, per l’altre.
Tots dos partits ja han dit que de moment, no és hora de plantejar-se referèndums vinculants. Segurament pels resultats... Si els resultats, en lloc de quedar-se amb un vint-i-tants per cent de participació hagués tingut una participació molt més elevada, la idea de fer una consulta amb “totes les conseqüències” polítiques, segurament hauria estat llençada per qualsevol d’aquests dos partits. Ara, han optat per la prudència.
Una “prudència” en canvi que no ha tingut l’alcalde d’Arenys de Munt que, recordem-ho, va ser el primer municipi de Catalunya que va fer la consulta. Fins i tot reclama el sorgiment d’una força per a poder-se presentar a les properes eleccions. Cal veure si algun dirigent que, encara avui, estigui dintre de ERC o en algun partit “satèl•lit”, no arreplega el gúa i els “llença a la piscina”.
Pel demés, m’han recordat molt qualsevol de les eleccions que es fan dintre del marc legal. Tothom està content amb els resultats! Els qui les han organitzat perquè els resultats que han tret són “extraordinaris”. I els que s’ho han estat mirant a certa distància, perquè els resultats no han arribat ni a sumar els vots que normalment obtenen ERC i CiU plegats. Ni de bon tros!
Segurament veient aquests resultats s’explica l’enquesta que està fent entre ahir i avui el diari el Punt (Considereu que després dels resultats del 13-D ja s’ha de presentar la proposta al Parlament per fer una consulta oficial?) on, majoritàriament, guanya l’opció de “S’hauria d’esperar primer que s’hagin fet totes les consultes” amb un 44,2 %, seguida de “No, seria cremar els vaixells abans de posar-los a l’aigua “, amb un 35,9 % i, finalment l’opció més favorable a fer el referèndum ja amb un 19,8 % (Sí, s’ha d’aprofitar l’empenta que han donat els bons resultats)
Però els resultats no han estat indiferents per al PP. Recordeu les paraules de González Pons, el seu portaveu comparant-les amb altres mesures de pressió com la “vaga de fam”.
Si els resultats seran a la curta o a la llarga tindran repercussió política sobre Catalunya, està per veure’s. Un efecte immediat positiu seria el desbloqueig de l’Estatut per part del TC i, negatiu, si el pronunciament final del TC fos de una retallada significativa. La segona opció, a la llarga, segurament beneficiari uns resultats més elevats i positius en els propers referèndums a celebrar a la propera primavera. (Perquè cal esperar que el TC es pronunciï abans –o no!-)

ESTAFES

D’entrada jo les estafes les dividiria en dos grans grups: les legals (potser estaria millor parlar d’al•legals) i, evidentment, les il•legals.
Entre les legals (o al•legals) s’hi trobarien les que fan moltes empreses amb el consentiment de les administracions o bé per manca de legislació. Dintre d’aquest gran grup estarien les que realitzen les companyies de telefonia i empreses relacionades.
No hi entraré en detalls, perquè una vegada ja en vaig denunciar una aquí mateix i perquè, de bens segur, molts de vosaltres n’haureu patit algun cop.
Però sí que us voldria explicar un cas que li va passar a ma mare (a punt de fer 78 anys) la setmana passada.
Des de fa temps, estava de donada baixa de la companyia de subministrament de telefonia (Telefònica) dels seu domicili anterior, però encara li seguien cobrant el lloguer de l’aparell (un aparell que deuria de tenir més de 25 anys!) Finalment i, després d’haver tingut que trucar dues vegades (amb una es veu que no n’hi a prou) li van donar de baixa l’aparell, no sense preguntar abans si els interessava comprar-lo.
Con les companyies telefòniques hi ha serveis que els cobren per anticipat, un dia li va arribar un xec per un import de 4 euros i pico (l’import d’una mensualitat)
Com que el xec era del Banco Español de Crédito, la meva mare va pensar que seria millor anar-lo a cobrar a la pròpia oficina que el banc té a Amposta (des de fa pocs mesos a l’avinguda de la Ràpita)
Allí li van dir que no li podien pagar perquè ella no era la titular (anava a nom de mon pare) Llavors els hi va ensenyar que el portava signat pel darrera. Finalment li van dir que com anava barrat, calia que l’ingresses a un compte. Davant les dificultats, ma mare, el va estripar allí mateix davant la mirada perplexa dels empleats de l’oficina.
Es clar que podia haver-lo anat a ingressar a una entitat financera on tinguessin compte, però de vegades, per a imports petits, són més altes les comissions que el valor del xec.
Ara anem cap a un d’Il•legal que m’han contat aquest matí. Un senyor de certa edat (fins i tot una mica més gran que ma mare) va conduint amb el seu cotxe. De sobte sent un petit soroll que, en cap moment el fa sospitar res estrany. Al cap d’uns moments, un xicot ben vestit li demana que abaixi el vidre de la finestreta i li diu que, al passar, li ha trencat el retrovisor. El senyor major, s’abaixa del cotxe i segueix al jove que li ensenya, efectivament, un retrovisor exterior trencat. Li diu que per evitar molèsties, com ara tràmits amb la companyia d’assegurances, etc., li pot donar 2.000 euros que, si fa o no fa és el que costa el retrovisor nou. El senyor diu que no porta a sobre els diners i que, de totes formes, vol trucar a la seva companyia. El jove es mostra disposat a marcar-li el número de l’asseguradora i fa que hi està parlant. En un breu instant li passa el mòbil al senyor i, efectivament, de l’altre costat li diuen que la factura d’un retrovisor nou val els 2.000 euros que li demanen. Al final, el xicot (bé, els xicots, que en són dos), molt amablement li diuen que el poden portar a casa per a que els hi doni els diners. Però en arribar a casa hi troben a la filla i el gendre que, en sentir-ho, ràpidament demanen explicacions al jove. Allí, el cost del retrovisor ja no són 2.000 euros sinó 100! Malgrat tot, el gendre que és venedor d’assegurances diu que cal donar part a la companyia. Al cap d’uns moments el jove ja ha desaparegut. De totes formes, el senyor reconeix que, en mirar la cartera per veure l’import que hi portava, el jove ja li havia “estirat” els 70 euros que duia.
Es va donar part al Mossos que, de seguida van dir que donarien avís, ja que aquesta estafa pot repetir-se a d’altres persones.
Jo també us aviso... Només per si de cas.

LAPORTA I SÁNCHEZ LLIBRE

O Sánchez Llibre i Laporta, que “Tanto monta o monta tanto”, com deien els llibres de text quan estudiàvem els Reis Catòlics...
No sé si ho he dit alguna vegada, si ho he fet, us ho torno a recordar: Dos, quan es barallen, sumen 1.200. Si sents (600) a un té raó i si sents (600) a l’altre també.
¿En aquest cas qui té raó, Laporta quan parla de “duel metropolità” i qualifica després “d’infantil” l’actitud de l’Espanyol o Sánchez-Llibre quan qualifica a Laporta “d’impresentable”?
El que em coneixeu i em segui, sabeu que no tinc cap mena de “devoció per Laporta”. Sóc un “culer” reconegut, però no m’agrada ni la política extradeportiva del Barça ni les maneres d’actuar del seu president. Respecto la seva manera de pensar, això sí, cadascú és lliure de pensar el que vulgui, però no aprofitar-se’n del càrrec de president de la primera entitat de Catalunya per a projectar-se políticament i expressar les seves idees.
Si busqueu al diccionari la definició de “metropolità”, us trobareu amb: “Relatiu o pertanyent a la metròpolis”. I què és “metròpolis”. A part de la companyia d’assegurances de José Celma Prieto, metròpolis significa “ciutat principal d’una contrada”. Si el Barça i l’Espanyol són dos equips de Barcelona, no és més cert que Barcelona és la ciutat principal de Catalunya? Llavors, la denominació de “metropolità”, no seria correcta? Hi caven dues possibilitats, que tant parlar de “galàctics”, quan Laporta es referia al duel dels eterns rivals de Barcelona, ho fes de forma despectiva cap a l’Espanyol (no he escoltat les declaracions i per tant, no puc opinar) O bé que Sánchez Llibre estès molt susceptible i es prengués a mal la “definició”. Tant me fa. “Si burro és un, burro és l’altre”.
I és que Sánchez Llibre que, d’entrada ja no sap ni parlar, fa del seu antibarcelonisme bandera (ja ho he dit més vegades) Son dos equips d’una mateixa ciutat i que la rivalitat de tots dos no hauria d’anar més enllà que del terreny esportiu. Primer va ser per Saviola, el jugador argentí pretès per l’Espanyol i que va acabar amb mans del Sevilla. Això és un tema esportiu, el Barça pot fer, legítimament parlant, “el que li roti” i el que cregui més convenient. Si al final Saviola va parar a Sevilla per menys diners que el que donava l’Espanyol, són coses deportives que no tindrien que no tindrien que malmetre les relacions. O és que si l’Espanyol no li pot “tocar la pera” al Barça no ho fa?
La plantada de la directiva de l’Espanyol d’ahir, em pareix INFANTIL. Sí, sí, infantil!!
Quan tot estava preparat, quan només fa uns dies, les directives del Barça i del Madrid (de vegades penso que sóc més antimadridista que, fins i tot, barcelonista) van dinar plegades, resulta que la de l’Espanyol refusa anar a dinar i cal suspendre’l.
I sí, Laporta és un “impresentable”, tal com diu Sánchez Llibre.
Espero i desitjo que els propers presidents (Laporta acaba l’any que ve i Sánchez Llibre està per veure’s...) puguin tenir unes relacions molt més fluïdes i cordials i, en el terreny esportiu seguir com els dos màxims rivals dintre de la mateixa ciutat, tant si els derbis són “metropolitans” o “galàctics”.

ELS PERGAMINS OBLIDATS de Manolo Ripollés

Ahir al vespre vaig tenir el plaer d’assistir a la inauguració de l’exposició de l’artista ampostí Manolo Ripollés (1948) Una exposició itinerant que es va inaugurar el passat febrer al palau episcopal de Tortosa i que posteriorment es va traslladar a la fundació que Josep Niebla (Tetuán 1945) té a la població de Casavells, comarca del Baix Empordà (Girona)
L’exposició es pot veure al Museu del Montsià des de ahir mateix fins el 24 de gener.


Però com jo, hi van haver molts d’ampostins i ampostines que no es va voler perdre l’esdeveniment. Quasi dues-centes persones van assistir a l’acte que va comptar amb la presència de l’alcalde de la ciutat, així com diversos càrrecs públics i artistes locals, la majoria amics de Manolo que va rebre les felicitacions dels assistents tan abans com al finalitzar la inauguració de l’exposició.


L’obra de Manolo em va parèixer magnífica als ulls d’un profà com jo. La perfecció dels seus “pergamins” construïts amb material diversos com trossos de ferro, llauna, paper, etc., la bellesa de les seves retolacions (“Per alguna cosa m’havia de servir fer cal•ligrafia de petit”, va dir l’artista) causen l’admiració del públic quan les mira.


Només em va quedar un dubte. Fins ara sempre m’havien dit que les arts plàstiques “clàssiques” eren la pintura, l’escultura i l’arquitectura. A partir d’aquí sorgeixen el gravat, la fotografia, el cinema (hi podríem incloure els documentals, videocreacions, etc.)... Però l’obra de Manolo Ripollés, al meu entendre no és res de tot això. És diferent! Possiblement entre mig camí de la pintura i l’escultura.
Potser a partir d’ara caldrà buscar-li una denominació i incloure-la com una nova forma d’art.