MOLT PER FER

Sóc dels que penso que el català, molt probablement, mai ha tingut tan bona salut com ara. No obstant, és evident, queda molt per fer.
No fa gaires setmanes es va fer públic un estudi on es constatava que més del 56 % de la població de Catalunya usa el castellà com a primera llengua. De totes maneres, el resultat hauria estat molt diferent si s’hagués preguntat si parlava o coneixia el català.
El dia 23 serà Sant Jordi, el dia més festiu de Catalunya sense ser festa. El dia del patró, és també el dia dels llibre i de la rosa. No hi ha altre dia a l’any que es venguin tant llibres i roses i el percentatge sobre el total anual de vendes és altíssim.
Entre les novetats editorials, es a dir, dels llibres que s’editen aprofitant la festivitat del patró, n’hi haurà molts escrits en català i, entre aquest, uns quants seran d’autors de l’Ebre.
Però la realitat del dia a dia és molt diferent. La majoria dels catalans de naixement que no tinguérem l’ensenyament en català, encara el llegeixen amb certa dificultat i no el saben escriure.
Malgrat tot, les polítiques lingüístiques que s’han portat a terme des de la Generalitat de Catalunya han estat constants i nombroses. Però no sempre han tingut efectivitat necessària.
Recordo les primeres campanyes de “En català si us plau” o el “Digui, digui” de TV3 o la de la “Norma”. Molt més recent ha estat la de la “claqueta Queta” i “parli’m en català”, dirigida als nous vinguts, sobre tot als immigrants de països de fora d’Espanya.
Les primeres classes en català les vaig rebre a principis dels anys 80 a Santa Bàrbara de la ma del filòleg Màrius Pont. Bàsicament ens deia dues coses. La primera era que “el nostre català oral era força correcte i no calia buscar paraules de fora per més catalanes que paregueren” i, també, evitar els freqüents castellanismes, deguts, sobre tot, a les dècades sense ensenyament en català i la influència, sobre tot, televisiva del castellà.
D’aquella època recordo moltes anècdotes. Quan Màrius ens donava classe, al grup hi havia un senyor que ja estava jubilat. Portava sempre els deures fets i mostrava un gran interès en “continuar les classes de català” interrompudes per la Guerra Civil i quaranta anys de dictadura. Per aquell temps l’únic diccionari en català que hi havia era el “Pompeu Fabra”. No era obligatori comprar-lo, però ell ho va fer. Li va costar 2.500 pessetes de l’època. Un preu força elevat, però a la seva dona, para que no el maldés, li va dir que li havia costat 250.
Per aquell temps tothom volia enraonar “en català”. Bé, de fet ho havíem fet sempre, però volíem posar en pràctica aquelles paraules noves que havies après i que substituïen els castellanismes dels que us en parlava abans. Em van contar una anècdota del malaguanyat locutor de Radio Tortosa, el faldut Jordi Itarte (primer alcalde democràtic de Roquetes) que fent el seu programa de ràdio estava explicant una recepta de cuina. Una vegada elaborat el plat, s’havia de posar a una safata. Però ell ho va acabar posant a una catifa (alfombra) Pel que sembla totes dues paraules les havia après feia poc.
Una altra vegada estava al cinema de Santa Bàrbara i prop de mi hi havia una parella de Godall. Ella era (és) mestra. Estaven parlant d’un tal Domingo. Però com li volien catalanitzar el nom l’anomenaven Diumenge (?) El nom correcte en català és Domènec.
Si bé és cert que la televisió (igual com va fer amb el castellà) ha ajudat molt a la normalització lingüística i avui en dia els que som catalanoparlants hem millorat molt la nostra parla, també és cert que encara, de tant en tant, es veuen errades significatives en matèria lingüística (ja no dic en gramàtica, que aquí tothom posem “la pota”) Una de les darreres que he apreciat va ser en la traducció també d’un nom propi. A Amposta hi ha un carrer anomenar popularment com “el Lligallo” i, oficialment és el carrer Sant Cristòfol. Al rètol, a la porta d’una furgoneta, hi ficava Sant Cristòbal. Una forma “acatalanada” d’un nom castellà.
Malgrat tot, encara hi ha qui pensa que, al menys a Catalunya, el castellà i el català han de “competir” en igualtat de condicions...  

LES “ALTRES” ELECCIONS

De tant parlar de les eleccions municipals, principalment centrades en Amposta i la comarca del Montsià, sembla que m’he oblidat de que a bon part de les autonomies de l’Estat també es faran comicis el proper 22.

Una vegada més, PSOE i PP, s’hi juguen molt. Puntualment també d’altres partits, però és evident que els dos grans son els qui més tenen que guanyar o perdre.

Ara per ara tot apunta una àmplia victòria del PP i, con deia l’altre dia un diari, el PSOE només aspira a tenir una “dolça” derrota. Si és que les derrotes poden ser dolces... Però a la fi, les derrotes són derrotes i, sinó, que els hi pregunten als del Madrid.

Aquesta setmana s’han publicat les primeres enquestes. La del CIS, però també d’altres empreses especialitzades. I totes van cap a la mateixa direcció: una derrota sense pal·liatius dels socialistes i una victòria clara del PP a qui no afecta cap de les trames de corrupció en que s’han vist implicats un bon grapat dels seus càrrecs.

I és que a la dreta, a les passades eleccions autonòmiques de Catalunya ja tinguérem la prova amb CiU, no els hi afecta gens ni mica les corrupcions polítiques. Tot al contrari que a l’esquerra que pagaran per una crisi que, a sobre, ha creat la dreta (o és que el capital no és de dretes?)

Cal recordar que en aquestes eleccions no hi participen les comunitats històriques (Catalunya, País Basc, Galícia i Andalusia)

Segons les enquestes esmentades, als feus tradicionalment de la dreta més dreta (o sigui el PP), hi tornaran a guanyar amb un ampli avantatge: València, Madrid, Castella-Lleó, Múrcia, la Rioja... En canvi, a les comunitats on l’esquerra ha governat tradicionalment ( Extremadura i Castella-la Manxa), sé les veuran magres per a retenir el govern. Tot apunta que a Extremadura perdran la majoria absoluta però que poden governar amb suport d’EUA (si no és que passa com a Madrid fa uns anys...) I a Castella-la Manxa, la Maria Dolores de Cospedal, la ma dreta de Rajoy, podria ser-ne la nova presidenta.

Com he dit abans, a Múrcia, Rodríguez Valcarcel també guanyaria amb un avantatge considerable.

Si a tot això li sumem que a la propera primavera els populars poden tornar a governar Espanya, “l’aigua per a tots”, millor dit “el agua para todos”, torna a estar servida.

Avui em deia el meu pare que a principis d’aquest segle (bé diguem-li dècada si voleu) quan els moviment antitransvasament va organitzar manifestacions per diverses ciutats i pobles, ell va anar a la majoria (fins i tot a Barcelona i Madrid), avui, davant el panorama que està veient, on la gent que diuen ser d’esquerres no reaccionen i planten cara a la dreta, des de casa seva (no està per a molt més), aplaudirà quan es torni a plantejar de forma oberta el transvasament de l’Ebre.

Potser no n’hi ha per menys...  

Visiteu aquesta pàgina de l'humorista Leo Bassi.   

EL LIP DUB FINALMENT ES QUEDA EN UN VÍDEO ELECTORAL...

LES MUNICIPALS A AMPOSTA. ELS PRIMERS “PENJATS”

A partir de la passada mitja nit (les 0:00 hores d’avui divendres 6 de maig) els partits polítics que concorren a les eleccions del dia 22 ja poden enganxar cartells, penjar banderoles, etc.

El primer polític “penjat” en qui m’he trobat aquest matí ha estat amb Guillermo Martínez, el cap de llista del PP, al carrer Amèrica, i que es presenta amb l’eslògan: “Centrats en tu”, el mateix lema que avui es pot veure a diaris com el Periódico. Per tant és que usaran, m’imagino, a nivell nacional. Després he vist altres cartells al carrer Sebastià Juan i Arbó, avinguda Catalunya, avinguda de la Ràpita, carrer Sant Josep i carrer Mestre Sunyer.

Quasi que immediatament m’he trobat amb el candidat de Plataforma x Catalunya, Germán Ciscar. El seu lema (“Primer els de casa”), ja és, en si, tota una declaració d’intencions en la línia d’un partit xenòfob com és el d’Anglada. Els seus cartells també hi eren presents a d’altres avingudes i carrers.  

Igual a un partit com a l’altre se’ls hi nota la manca d’experiència a l’hora de penjar els cartells, ja que només en col·loquen un per fanal quan és més pràctic posar-ne dos, un en cada sentit. 

 

Al tercer, a Salvador Queral, el candidat d’ICV-EUA, no l’he vist “penjat”, aquest estava “pegat” a una tanca d’una obra de les que ja no es van arribar a començar en arribar la crisi econòmica, a l’avinguda de la Ràpita. Més avant, al carrer Sant Josep ja l’he trobat “penjat” en una banderola. Igual com va passar a les darreres eleccions autonòmiques, ha estat el primer grup en penjar les banderoles. Posteriorment també n’he vist a l’avinguda de Santa Bàrbara. El lema d’ICV-EUA: “Ningú pot retallar les teves idees”. S’entendrà?

A la plaça de la Pau, els de CiU van penjar el primer cartell a la cartellera que hi ha davant de la casa Sabaté, l’edifici modernista en runes (quina pena!) El lema de CiU: “Confiança en Amposta”. Al seu costat també hi havia cartells del alcaldable d’ICV-EUA.  

I una mica més avall, a l’avinguda de Santa Bàrbara, en una obra també inacabada, m’imagino que propietat de Jordi Talarn, els d’ERC-EA amb el rostre del seu alcaldable Adam Tomàs i el lema “Aire fresc”.