Sóc dels que penso que el català, molt probablement, mai ha tingut tan bona salut com ara. No obstant, és evident, queda molt per fer.
No fa gaires setmanes es va fer públic un estudi on es constatava que més del 56 % de la població de Catalunya usa el castellà com a primera llengua. De totes maneres, el resultat hauria estat molt diferent si s’hagués preguntat si parlava o coneixia el català.
El dia 23 serà Sant Jordi, el dia més festiu de Catalunya sense ser festa. El dia del patró, és també el dia dels llibre i de la rosa. No hi ha altre dia a l’any que es venguin tant llibres i roses i el percentatge sobre el total anual de vendes és altíssim.
Entre les novetats editorials, es a dir, dels llibres que s’editen aprofitant la festivitat del patró, n’hi haurà molts escrits en català i, entre aquest, uns quants seran d’autors de l’Ebre.
Però la realitat del dia a dia és molt diferent. La majoria dels catalans de naixement que no tinguérem l’ensenyament en català, encara el llegeixen amb certa dificultat i no el saben escriure.
Malgrat tot, les polítiques lingüístiques que s’han portat a terme des de la Generalitat de Catalunya han estat constants i nombroses. Però no sempre han tingut efectivitat necessària.
Recordo les primeres campanyes de “En català si us plau” o el “Digui, digui” de TV3 o la de la “Norma”. Molt més recent ha estat la de la “claqueta Queta” i “parli’m en català”, dirigida als nous vinguts, sobre tot als immigrants de països de fora d’Espanya.
Les primeres classes en català les vaig rebre a principis dels anys 80 a Santa Bàrbara de la ma del filòleg Màrius Pont. Bàsicament ens deia dues coses. La primera era que “el nostre català oral era força correcte i no calia buscar paraules de fora per més catalanes que paregueren” i, també, evitar els freqüents castellanismes, deguts, sobre tot, a les dècades sense ensenyament en català i la influència, sobre tot, televisiva del castellà.
D’aquella època recordo moltes anècdotes. Quan Màrius ens donava classe, al grup hi havia un senyor que ja estava jubilat. Portava sempre els deures fets i mostrava un gran interès en “continuar les classes de català” interrompudes per la Guerra Civil i quaranta anys de dictadura. Per aquell temps l’únic diccionari en català que hi havia era el “Pompeu Fabra”. No era obligatori comprar-lo, però ell ho va fer. Li va costar 2.500 pessetes de l’època. Un preu força elevat, però a la seva dona, para que no el maldés, li va dir que li havia costat 250.
Per aquell temps tothom volia enraonar “en català”. Bé, de fet ho havíem fet sempre, però volíem posar en pràctica aquelles paraules noves que havies après i que substituïen els castellanismes dels que us en parlava abans. Em van contar una anècdota del malaguanyat locutor de Radio Tortosa, el faldut Jordi Itarte (primer alcalde democràtic de Roquetes) que fent el seu programa de ràdio estava explicant una recepta de cuina. Una vegada elaborat el plat, s’havia de posar a una safata. Però ell ho va acabar posant a una catifa (alfombra) Pel que sembla totes dues paraules les havia après feia poc.
Una altra vegada estava al cinema de Santa Bàrbara i prop de mi hi havia una parella de Godall. Ella era (és) mestra. Estaven parlant d’un tal Domingo. Però com li volien catalanitzar el nom l’anomenaven Diumenge (?) El nom correcte en català és Domènec.
Si bé és cert que la televisió (igual com va fer amb el castellà) ha ajudat molt a la normalització lingüística i avui en dia els que som catalanoparlants hem millorat molt la nostra parla, també és cert que encara, de tant en tant, es veuen errades significatives en matèria lingüística (ja no dic en gramàtica, que aquí tothom posem “la pota”) Una de les darreres que he apreciat va ser en la traducció també d’un nom propi. A Amposta hi ha un carrer anomenar popularment com “el Lligallo” i, oficialment és el carrer Sant Cristòfol. Al rètol, a la porta d’una furgoneta, hi ficava Sant Cristòbal. Una forma “acatalanada” d’un nom castellà.
Malgrat tot, encara hi ha qui pensa que, al menys a Catalunya, el castellà i el català han de “competir” en igualtat de condicions...
No fa gaires setmanes es va fer públic un estudi on es constatava que més del 56 % de la població de Catalunya usa el castellà com a primera llengua. De totes maneres, el resultat hauria estat molt diferent si s’hagués preguntat si parlava o coneixia el català.
El dia 23 serà Sant Jordi, el dia més festiu de Catalunya sense ser festa. El dia del patró, és també el dia dels llibre i de la rosa. No hi ha altre dia a l’any que es venguin tant llibres i roses i el percentatge sobre el total anual de vendes és altíssim.
Entre les novetats editorials, es a dir, dels llibres que s’editen aprofitant la festivitat del patró, n’hi haurà molts escrits en català i, entre aquest, uns quants seran d’autors de l’Ebre.
Però la realitat del dia a dia és molt diferent. La majoria dels catalans de naixement que no tinguérem l’ensenyament en català, encara el llegeixen amb certa dificultat i no el saben escriure.
Malgrat tot, les polítiques lingüístiques que s’han portat a terme des de la Generalitat de Catalunya han estat constants i nombroses. Però no sempre han tingut efectivitat necessària.
Recordo les primeres campanyes de “En català si us plau” o el “Digui, digui” de TV3 o la de la “Norma”. Molt més recent ha estat la de la “claqueta Queta” i “parli’m en català”, dirigida als nous vinguts, sobre tot als immigrants de països de fora d’Espanya.
Les primeres classes en català les vaig rebre a principis dels anys 80 a Santa Bàrbara de la ma del filòleg Màrius Pont. Bàsicament ens deia dues coses. La primera era que “el nostre català oral era força correcte i no calia buscar paraules de fora per més catalanes que paregueren” i, també, evitar els freqüents castellanismes, deguts, sobre tot, a les dècades sense ensenyament en català i la influència, sobre tot, televisiva del castellà.
D’aquella època recordo moltes anècdotes. Quan Màrius ens donava classe, al grup hi havia un senyor que ja estava jubilat. Portava sempre els deures fets i mostrava un gran interès en “continuar les classes de català” interrompudes per la Guerra Civil i quaranta anys de dictadura. Per aquell temps l’únic diccionari en català que hi havia era el “Pompeu Fabra”. No era obligatori comprar-lo, però ell ho va fer. Li va costar 2.500 pessetes de l’època. Un preu força elevat, però a la seva dona, para que no el maldés, li va dir que li havia costat 250.
Per aquell temps tothom volia enraonar “en català”. Bé, de fet ho havíem fet sempre, però volíem posar en pràctica aquelles paraules noves que havies après i que substituïen els castellanismes dels que us en parlava abans. Em van contar una anècdota del malaguanyat locutor de Radio Tortosa, el faldut Jordi Itarte (primer alcalde democràtic de Roquetes) que fent el seu programa de ràdio estava explicant una recepta de cuina. Una vegada elaborat el plat, s’havia de posar a una safata. Però ell ho va acabar posant a una catifa (alfombra) Pel que sembla totes dues paraules les havia après feia poc.
Una altra vegada estava al cinema de Santa Bàrbara i prop de mi hi havia una parella de Godall. Ella era (és) mestra. Estaven parlant d’un tal Domingo. Però com li volien catalanitzar el nom l’anomenaven Diumenge (?) El nom correcte en català és Domènec.
Si bé és cert que la televisió (igual com va fer amb el castellà) ha ajudat molt a la normalització lingüística i avui en dia els que som catalanoparlants hem millorat molt la nostra parla, també és cert que encara, de tant en tant, es veuen errades significatives en matèria lingüística (ja no dic en gramàtica, que aquí tothom posem “la pota”) Una de les darreres que he apreciat va ser en la traducció també d’un nom propi. A Amposta hi ha un carrer anomenar popularment com “el Lligallo” i, oficialment és el carrer Sant Cristòfol. Al rètol, a la porta d’una furgoneta, hi ficava Sant Cristòbal. Una forma “acatalanada” d’un nom castellà.
Malgrat tot, encara hi ha qui pensa que, al menys a Catalunya, el castellà i el català han de “competir” en igualtat de condicions...
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada