ACTUACIONS IMPRÒPIES

Pubilles d'Amposta 2009.

Tu que ets de Vinaròs, o tu que ets d’Ulldecona, o de la Jana, de Traiguera o d’Alcanar o de Benicarló. Tu que tal vegada has estat mare o pare de pubilla (digueu-li dama si voleu) o esposa o familiar de pregoner de la festa major del teu poble. Què bonic veure com proclamen a ta filla, amb vestit de gala i com li col·loquen la banda que la distingeix com una de les noies més boniques del poble! Quin honor ser el pregoner de la festa major, de fer emocionar als presents fent-los reviure records del passat i explicar-los anècdotes viscudes!

I és que les nits de la proclamació de els pubilles de la festa major, amb ball o sense i el dia del pregó que sempre dóna el tret de sortida als dies més esperats de l’any, són sense cap mena de dubte actes solemnes, d’exaltació de la bellesa, de les costums i tradicions més arrelades a la nostra terra. Res hauria de fer espatllar això, però desgraciadament, no sempre és així.

A Amposta tenim un alcalde que no entén aquesta mena d’actes. Que aprofita qualsevol moment en que disposa d’un micròfon per fer propaganda de la seva gestió, sempre des del seu particular punt de vista, es clar. Però aquest anys les seves actuacions la nit del ball de presentació i proclamació de la reina de la Festa Major i la resta de pubilles i el dia del pregó amb la presència d’autoritats, familiars, amics i poble en general, les seves actuacions van ser impròpies del màxim edil municipal.

Sense nomenar-los, l’alcalde se’n va recordar d’un dels grups de l’oposició (tampoc no ve al cas de qui, és igual) i va carregar durament contra ells, amb la mirada incrèdula del públic assistent.

I és que molts no sabien a que venien aquelles paraules, totalment fora de lloc i, segons sembla, el dia del pregó, hi va haver gent que va optar per marxar i la majoria no van aplaudir la seva intervenció.

Però no puc deixar-vos intrigats per més temps i potser és hora d’explicar els antecedents d’aquelles lamentables conductes.

Des de fa uns tres anys, l’Hospital Comarcal d’Amposta SAM (les sigles volen dir Societat Anònima Municipal, per tant, propietat de l’Ajuntament) té llogat un local d’uns 500 metres quadrats destinat a centre de rehabilitació, quan a l’edifici del propi hospital hi ha sales totalment buides. De forma sobtada, un dels grups de l’oposició se’n assabenta que s’està pagant per aquest local 15.000 euros mensuals (IVA inclòs)

Aprofitant un consell d’administració del propi Hospital, un dels consellers pregunta sobre el particular a l’alcalde que, com no, n’és el president. Als quinze dies, abans de que es reuneixi el consell, el propi alcalde/president, lliura al conseller un document amb paper oficial de l’Hospital però sense segell ni firma on, efectivament, es reconeix que s’està pagant la quantitat citada i els metros són, poc més o menys els que he dit amb anterioritat.

Quan la premsa se’n fa ressò, ràpidament, l’equip de govern convoca una roda de premsa per a desmentir-ho i, de sobte, els 500 metres passen a ser 1.000 i el lloguer a ser-ho amb opció de compra. També s’acusa als consellers dels grups de l’oposició de no assabentar-se’n d’allò que s’explica durant les sessions dels consells d’administració.

Finalment, dos dels grups, collen a l’alcalde i l’exigeixen que a la propera reunió del consell d’administració lliure la corresponent documentació per esbrinar els fets.

En un primer moment semblava que l’alcalde era contrari a fer-ho, però davant l’assessorament d’algú (suposadament del gerent de la societat), al proper consell va entregar als presents còpia de les actes així com el primer contracte i següents annexes que es van signar amb els propietari del local, que és una empresa promotora de la nostra ciutat.

Però el més increïble de tot plegat és que el gerent reconeix al consell que l’annex on els 500 metres passaven a ser-ne 1.000 i que el lloguer es convertia en un lloguer amb opció de compra, no havien passat pel consell d’administració i que l’alcalde i ell mateix tenien plens poders per a poder operar al marge del plenari del consell d’administració. 

Cal dir però, que els 500 metres que s’hi van afegir són d’altell i que a part de ser quantificats amb el mateix preu que la resta, mai han estat ocupats fins ara. Per tant, per a què s’està pagant per un local que no s’usa? I encara més. El contracte finalitza l’any 2017. Si fem números, ràpidament arribarem a la conclusió de que, al final del contracte, s’hauran pagat, aproximadament 1.750.000 euros per un local de 1.000 metres quadrats que, ara mateix, a preu de mercat, costaria uns 400.000.

On va a parar la diferència? Potser per això l’alcalde està neguitós i actua de forma impròpia en uns moments del tot inoportuns.

ELS ÁRIAS-CAMISÓN D’ESPANYA

Segurament el nom de José Eugenio Árias-Camisón no us dirà res. Si us dic que el tal Árias-Camisón és el propietari del rostidor Guadalmina de Marbella, potser alguns començareu a intuir de qui estic parlant...

Bé, la darrera pista. És aquell senyor que es va declarar insubmís quan es va aprovar la llei del tabac  i va dir que al seu establiment deixaria fumar, encara que per aquest fet va rebre més d’una sanció de la Junta d’Andalusia.

Árias-Camisón es declarava contrari al govern socialista i admirador del PP, fins al punt que va oferir dinar gratis als seus amics i clients el dia després del 20-N, amb la seguretat que els homes i dones de Rajoy guanyarien les eleccions generals. Igual li va passar a Salvador Alcaraz del restaurant el Langostino de Oro de Vinaròs que l’estiu de 2011 em va dir que a partir del dia 20 de novembre tot canviaria...    

Ara em pregunto: Què deuen de pensar els qui van confiar cegament que amb l’arribada del PP Espanya milloraria? Segueixen pensant que amb Rajoy estem millor que abans? Les polítiques que s’han aplicat fins ara, en lloc de reactivar l’economia espanyola, el que han fet  és, precisament, l’efecte contrari. Que l’economia espanyola es contregui. Diuen els responsables de l’equip econòmic del govern que, en el futur, totes aquestes mesures donaran els resultats esperats. Però abans, quants restaurants hauran de tancar?

El propietari del rostidor de Marbella tenia la seguretat que una de les primeres mesures que aplicaria el nou govern seria derogar la llei del tabac que prohibia fumar a qualsevol tipus d’establiment públic, com ara els restaurants. Una altra mesura que havia d’afavorir els empresaris era la modificació de la llei de l’IVA en l’apartat de no tenir l’obligació de liquidar les quotes repercutides d’aquest impost fins haver-les cobrat, ja que no sempre es cobra immediatament d’haver fet la venda o la realitzat la prestació de servei. Fins i tot recordo que els populars d’Amposta en van fer bandera a l’hora d’explicar les bondats del programa electoral del seu partit. Res més lluny de la realitat. Després de 10 mesos, el govern de Rajoy encara no ha derogat la llei del tabac (ni ganes tampoc!) i en el tema de les quotes repercutides de l’IVA segueix com abans, es a  dir, les hagin cobrar o no, les han de liquidar el trimestre corresponent.

Imagino que els Árias-Camisón o els Alcaraz deuen d’estar profundament decebuts amb un govern del qui esperaven tot i que no els hi ha reportat res. Però aquest sentiment és generalitzat i avarca a la pràctica totalitat de ciutadania. Son molts els qui els van votar el PP esperant trobar un lloc de treball o que els hi canviés la seva situació econòmica i, en l’actualitat, es troben en una situació molt pitjor i no només en el camp econòmic, sinó també social. La profunda decepció de la societat espanyola és molt gran.

I el pitjor de tot, ningú ens pot garantir que aquesta situació millorarà en un futur no molt llunyà. Les perspectives són, ara com ara, d’una degradació continuada de l’estat del benestar fins al punt de que, potser, dintre de poc, ja no en quedarà cap indici, només el record.  

GRAVACIÓ DEL "CROWDIFUNDIG" PER A FER UN CURTMETRATGE (segona part)

Joan Sambró fundador de l'associació lo Riu i Vicent Campos supervivent de la lleva del biberó. 

Vicent Campos li ensenya una foto de la seva dona a Maria Joan Martí. 

Joan Antonio, president del Centre d'Estudis de la Terra Alta, amb el director del projecte Pau Bertomeu.

CONTRACTE VERBAL

A final de mes em caduca el contracte amb l’actual subministradora de telefonia (tant fixa com mòbil) Com que no estem gens contents pel tracte rebut, hem decidit canviar.
Abans de fer-ho som conscients de que canviarem un puta per un lladre (tal i com diu l’argot popular) Però el que no podíem arribar a pensar és que, abans de signar cap tipus de contracte, ja començaria el nostre particular calvari.
Sabeu, per a que vosaltres també us passa, que normalment reps trucades de diverses companyies amb el propòsit de que et canviïs. Finalment, i com es va apropant el venciment de l’actual contracte amb Vodafone, decidirem escoltar l’oferta de Jazztel.

Primer ens va costar que entenguessin que a casa hi havia dos mòbils i una línia fixa que, evidentment incloïa l’ADSL i volíem que se’ns fes una oferta per tot el conjunt. Quan finalment va parèixer que ho van entendre, va arribar el principal escull per a descartar finalment la companyia.

Vull remarcar que relatant-vos aquests fets he estat molt curt, perquè varem rebre trucades del 34983443307 diversos dies i a qualsevol hora, inclosos dissabtes i a partir de les 9 de la nit.
I per què finalment descartarem la companyia? Perquè volien que els hi donéssim un número de targeta de crèdit per a cobrar-nos 60 euros que, segons ells, era el cost de fer la portabilitat de l’altra companyia. Es varem negar rotundament  facilitar-los cap número de targeta i no perquè tinguéssim sospites de que en volien ensarronar i no eren els que deien ser, sinó perquè, fins i tot donar-los 60 euros sense rebre res a canvi, no ens semblava ni normal ni ètic per part de la companyia.
La meva dona, que va ser qui va portar el pes de les negociacions els exigia un contracte, al menys un correu electrònic on s’establissin unes condicions que, després, poguéssim impugnar en cas de no estar-hi d’acord. Res, immobilisme total per part dels comercials. Finalment ens van dir que era un contracte verbal.
Cóm es pot fer un contracte verbal al segle XXI? Això és més propi del segle XIX que dels temps actuals!
Finalment la meva dona els hi va dir: Vostès em donarien el número de targeta de crèdit? La seva resposta va ser: A vostè o, a Jazztel, sí.
Però Jazztel en cap moment va donar cap garantia de que estaves parlant amb ells i no amb algú que els podia perfectament suplantar la identitat. Això no és una companyia seriosa!
Després de dir-los que ho deixàvem estar, encara ens trucaren una darrera vegada. Sense deixar-los parlar els hi vaig dir que presentaria una denúncia per assetjament.  
De moment sembla que ens han deixat tranquils.