La hipòtesi d'independència per a Catalunya és un magma que ho va envaint tot. No es pot posar una emissora de ràdio o llegir un diari sense que el repte d'Artur Mas hi sigui present; gairebé sempre amb posicions incendiàries de les dues barricades que s'estan formant.
És cert que la cita electoral de novembre escalfa els fogons. Però la primera victòria del president català és que es plantegin una vegada i una altra les conseqüències que tindria la creació d'un Estat català desvinculat d'Espanya. La possibilitat és la primera condició de la realitat. I molta gent, amb intenció o sense, hi està col·laborant.
No veig reflexions serenes per descobrir el perquè hem arribat a aquest punt en què es debat sobre les conseqüències d'aquest acte no contemplat ni a la Constitució espanyola ni en els protocols de l'ONU. ¿Qui són els responsables d'aquesta onada de desentesa amb Espanya? ¿Hi ha algun bàlsam per a posar remei a aquest descontentament i reconduir una relació raonable de Catalunya amb la resta d'Espanya?
Una immensa onada de desafecció recorre Espanya. Aquesta Espanya que ha perdut el seu lloc al món. Que es debat entre la intervenció en forma de rescat i la misèria que viu en uns carrers que no tenen esperança. Una Espanya impotent que es limita a obeir sense dissimular els mandats que vénen d'Alemanya i de la Unió Europea. Una terrible sensació de pèrdua d'autonomia política i de sobirania.
És difícil seguir estimant a qui ha fracassat. Requereix una sobredosi de comprensió. Amor en temps de còlera, on molts fills fugen de la casa del malalt. Ja no troben refugi a la casa infectada.
Sempre hi ha voluntaris per atiar els incendis. Nosaltres tenim José Ignacio Wert, afectat d'una taxa letal de narcisisme polític. Probablement donar via lliure al provocador que porta dins li deu produir enormes satisfaccions en la seva autoestima. Però el mal que està fent en diversos àmbits és notable. Elitista en tot el que fa a educació i cultura, amb un menyspreu per les institucions universitàries i els estudiants sense recursos a qui reclama l'excel·lència com a única fita acadèmica.
Wert hauria estat un inquisidor notable amb la seva obsessió per canviar els sentiments íntims dels súbdits. Fins i tot la Corona, tan implicada a cristianitzar els indis, l'ha renyat per les seves tesis sobre l'espanyolització dels nens catalans. Ni tan sols ha al·ludit a l'extensió de la ciutadania per a una intervenció educativa a Catalunya. Els vol cristianitzar, als nens catalans, ficant-los un nou catecisme patriòtic al cap. Amb defensors de l'espanyolitat d'aquest calibre, Artur Mas s'hauria d'estar quiet i deixar que el ministre de Cultura li faci la feina.
Els exordis ajuden molt l'independentisme català. Són la demostració més precisa d'un fracàs històric en què els que s'omplen la boca amb la paraula Espanya estan dinamitant els seus fonaments. La resta és irresponsabilitat dels dirigents de CiU en un intent de camuflar el seu fracàs en la gestió de la crisi.
No crec que siguem a temps d'una reflexió serena sobre l'Espanya on podem cabre tots els espanyols. Quan l'amor s'esfuma, recuperar-lo requereix molt de talent. Estar en el bàndol de José Ignacio Wert és molt difícil des de la racionalitat. Sumar-se a l'aventura d'Artur Mas pot ser la temptació de molts catalans. A molts espanyols i a milers de catalans, el ministre d'Educació, amb la seva sobreactuació, com a mínim, els impulsa al silenci.
http://ccarnicero.com/
Podeu llegir aquí l'article.
