VAGA DE FARMÀCIES SÍ, PERÒ...

Les farmàcies catalanes porten diversos mesos sense cobrar la part que els hi paga el departament de Salut de la Generalitat de Catalunya. Tenen tota la raó del món de queixar-se i de fer vaga (o tancament empresarial si ho preferiu), però vull recordar que molts dels seus usuaris voldrien plorar amb els ulls de la majoria de farmacèutics...

Fins ara, les farmàcies cobraven als pacients de la Seguretat Social (excepte als jubilats i pensionistes) un 40 % del cost del medicament i als que com jo som de MUFACE un 30 %. A partir de l’1 d’octubre el 40 % s’ha incrementat en un 50 o 60 % segons la renda del pacient i els jubilats i pensionistes han passat a pagar (com a norma general) un 10 %. A més de tot això, a Catalunya es paga 1 € per recepta amb un topall de (sinó recordo malament) 60 €/any.

Aquest matí escoltava a un farmacèutic dir que ells no eren recaptadors com ho són alguns funcionaris de la Generalitat. És cert, però recordo que la majoria d’empresaris d’aquest país recapten impostos de l’estat com per exemple l’IVA o molt abans L’ITE (l’Impost sobre el Tràfic d’Empreses)  

Para solucionar problemes com aquest i que podrien tornar-se a produir en un futur proper, com també apuntava aquest matí un farmacèutic, hi calen idees imaginatives (!) La imaginació al poder era el crit dels revoltats francesos del maig del 68. Després de més de 40 anys encara trobem a faltar imaginació per a resoldre moltes de les situacions que es plantegen.

No sé si es fa així o no (perdoneu la meva ignorància), però no seria lògic que davant de la situació que s’ha produït entre els farmacèutics i l’administració de la Generalitat, que els farmacèutics es quedessin a compte el que recapten en concepte de taxes o repagament i que, simplement, es passessin comptes i que és liquidés per la diferència, ja fos el saldo positiu o negatiu.

Dit tot això, cal plantejar-se un altre tema. No sé si la situació dels farmacèutics és tan agònica com volen presentar. Imaginem que sí. Si han estat mesos esperant-se, no podrien haver esperat una mica més i adherir-se a la vaga general convocada per al 14 de novembre? Per què (pregunto) faran vaga les farmàcies el dia 14 de novembre? Ja sé que les vagues generals les fan els treballadors i que haurien de ser els treballadors els que s’adherissin voluntàriament a la vaga del dia 14, però si a sobre comptessin amb la complicitat empresarial, no seria tot molt més fàcil?

Sempre hi ha hagut sectors molt més corporativistes i egoistes que pensen amb el seu propi benefici està per sobre dels interessos de la col·lectivitat. Recordo que fa uns quans anys, les mestres van fer vaga pel seu compte i van demanar comprensió als pares. Però quan es va fer la vaga general (crec recordar que contra Zapatero), com que els mestres ja tenien resoltes les seves reivindicacions, van optar per no seguir-la. Tota una mostra de solidaritat cap als altres treballadors i treballadores.

Estic segur que hi ha gent que s’ho està passant molt més malament que els farmacèutics. Aquí vull incloure aturats de llarga durada però també petits autònoms que no tanquen el seu negoci perquè pitjor és poc que res. La majoria d’aquest segur que tampoc faran vaga i, com passa quasi sempre, només els més conscienciats socialment, aquell dia optaran per no anar a treballar. Ningú els recompensarà el dia que, les respectives empreses, els hi descomptaran de la seva nòmina. Com tampoc mai ningú ha renunciat a les millores que s’han aconseguit com a conseqüència d’una vaga.

Segurament els ciutadans encara no estan prou indignats, em deia l’altre dia una persona molt popera a mi. Potser sí, però, què esperen que passi? On està el seu límit d’aguant.

Com a funcionari, el mes de desembre cobraré una misèria (diguem-ho així) La paga extra que m’haurà volat per reial decret, més la part de MUFACE que tinc prorratejada i que se’m descomptarà igualment i, a sobre el dia de vaga del novembre però que se’m descomptarà de la nòmina del desembre.

Bon Nadal a tots i totes ara que ho puc dir ja que quan arribi, segurament, no diré el mateix.    

LES FOTOS DEL DIA 25-10-2012

Avui em tocava revisió del cotxe. Com podeu veure he hagut d'anar fins a Campredó plovent a bots i barrals. Al pont sobre l'Ebre de l'autovia a Amposta sembla que hi ha hagut un accident i que es donava pas alternatiu als vehicles.
Afortunadament no he vist cap incident més en tot el trajecte d'anar i tornar.

Presupuestos (un article d'Arturo González)

Ayer (ante ayer) se celebró en el Congreso de los Diputados la farsa del debate de los Presupuestos Generales del Estado. Naturalmente no se admitió ni se va a admitir rectificación alguna de los tales presupuestos. ¿Para qué sirve, pues, el debate? Contestación: Para nada. ¿Qué ocurre si no se cumplen?: Nada. ¿Responde alguien por ello?: Nadie. Nunca se han cumplido unos presupuestos, que son como las promesas de fin de año.
El ponente y ministro señor Montoro tuvo la desfachatez de afirmar y sostener que son los presupuestos más sociales de la democracia. Por poco que estén informados, ¿ustedes que creen? Además de una farsa, es una villanía lo manifestado, en una grave afrenta a los españoles humildes o en vías de serlo.
El señor Rubalcaba, al que hay que reconocer su valía de parlamentario, aunque sin el menor y necesario glamour político, defendió la retirada no de él sino de los presupuestos, y, también naturalmente, no le hicieron ni caso. Su participación como portavoz en el debate indica que es inmune al desastre electoral y que piensa continuar mientras el cuerpo aguante, aunque se hunda el PSOE y de paso España. Yo intuyo que al señor Rubalcaba le aterra la idea de retornar a su hogar y ver la televisión en bata y pantuflas como toda ocupación. Es más divertido esto de la política.
Los grandes protagonistas de la tarde fueron los bancos y las pensiones. Por lo visto y oído, sin los bancos no existimos, ni como país ni como personas, sin ellos no somos nada y por eso hay que salvarlos, lo pague quien lo pague, esto es, los ciudadanos. Los ecos de las risas de los banqueros, y cajeros, retumbaban, y los diputados se sentían redentores de la patria. Lo de ayer fue una Oda a los bancos, no precisamente escrita por Neruda.
El otro protagonista fueron las pensiones: Todos los grupos parlamentarios, se ve que compinchados, le preguntaron al señor ministro, señor ministro, señor ministro, de qué se ríe, si iba a actualizar las pensiones, y para todos los conchabados el silencio fue la respuesta. Los ecos de los llantos de los nueve millones de malvivientes pensionistas se estrellaban contra el techo del hemiciclo, al igual que en su día lo hicieron los disparos de Tejero. Luego vienen los escayolistas y lo arreglan.
Yo me preguntaba, de todos esos diputados ¿cuántos se quedarán en el paro y cobrarán la prestación de desempleo, si es que para entonces existe, cuántos no encontrarán otro trabajo por el resto de sus vidas, cuántos no cobrarán pensión al jubilarse o será cutre la que cobren? Ninguno, fue la respuesta, demagógica, que diría el ministro y los diputados todos.
Al mismo tiempo, en los aledaños vallados, la democracia se manifestaba, clamando para hacerse realidad en un nuevo 25-S. La policía y la delegada del Gobierno los tienen tan aterrorizados que no tuvo ni que cargar ni aporrear ni detener de buenos chicos que fueron. Los viandantes y automovilistas del entorno estaban cabreados porque esta ‘manifestación de mierda’ les impedía llegar a tiempo a sus destinos, en un alarde de solidaridad. La democracia para otra ocasión y por otras vías. El resentimiento se extiende en parte aún pequeña del pueblo, pero el abismo con los dirigentes políticos, esas marionetas ridículas, se hace cada vez más amplio. Les da igual, lo importante son los presupuestos y el orden, es decir, la trampa y la represión del miedo infundido. Gloriosos diputados, glorioso Gobierno, gloriosos viandantes, gloriosos ausentes.
———————–
Gota del OLVIDO: El ciclista Lance Armstrong ha sido condenado al olvido. Su nombre será retirado del la historia del ciclismo, y será privado de sus siete Tours de Francia y de sus ganancias económicas.
¿A qué personajes condenaríamos nosotros al olvido? Yo a ZP; Rubalcaba; todos los políticos, menos dos o tres; ¿al Rey?; a María Dolores de Cospedal; El 90 % de periodistas; Todos los banqueros; A todos los condenados por corrupción; Rouco Varela; Por supuesto, todos los miembros de ETA (una vez que hayan cumplido sus penas); A todos los Ministros del Interior habidos; Wert; Gallardón; Los antidisturbios que se ensañan; Cristina Cifuentes; A los policías que maltratan y torturan; Manuel Fraga; Franco; Fernando VII; Todos los reyes de España, salvo Carlos III; Especialmente los Reyes Católicos; Queipo de Llano, Yagüe, Varela, Mola; Tejero; Todos los Papas; Luis Roldán; Los inquisidores; Belén Esteban; José Antonio Primo de Rivera; Jesús Gil; Mourinho; Los dos guardias municipales que le cobraron 600 euros para ellos a un chino para perdonarle una multa y quedaron en telefonearle para cobrarle otros 600 porque el chino no llevaba más en efectivo; Todo el que se ponga una gorra que indique autoridad, aunque sea en un aparcamiento.
Seguramente me olvido de muchos. Pueden completar la lista o quitar los que deseen. A contrario del dicho, el pueblo que no olvida su historia corre el riesgo de repetirla en su parte más innoble.
————————-
Gota ETARRA: El etarra Uribetxebarria Bolinaga, condenado por secuestrar a Ortega Lara durante 532 días, ha salido del hospital y ha regresado a su casa. ¿Alguien sabe algo de Ortega Lara? ¿Qué se ocultará bajo la boina o txapela que cubría la cabeza de Bolinaga, habrá un mínimo milímetro de arrepentimiento, ahora que está cerca de la muerte?

ANÈCDOTES ELECTORALS

Diumenge pel matí vaig publicar les subvencions que cobrarien els partits polítics segons els diputats que traguessin les properes eleccions del 25-N. També per cada vot aconseguit si s’obté un escó, si s’aconsegueix fer grup parlamentari, etc.

A part d’aquestes subvencions, a les eleccions municipals es dóna una subvenció a l’ajuntament segons la participació. Al menys, abans era així. A partir d’aquesta introducció us explicaré dues anècdotes electorals. Cronològicament, de la primera en vaig ser testimoni directa i sobre la segona, m’ho van explicar, però en dono tota la credibilitat dels fets. Sense que serveixi de precedent, posarem, quan calgui, nom i cognom dels protagonistes.

La primera anècdota (la que vaig ser-ne testimoni) va passar a les eleccions municipals de l’any 2003 a Santa Bàrbara. Per aquella època jo vivia allí i era apoderat pel PSC. A l’hora del recompte de vots, el president d’una de les meses va extreure un sobre i, de sobte, a l’obrir-lo, hi van sortir 30 pessetes (una moneda de 5 duros i un duro) La papereta (que en aquest cas és el de menys, o no) era de CiU i portava diversos noms taxats, com per exemple el del seu cap de llista: Josep Bertomeu Canalda (Don Pepe o el farmacèutic, com preferiu)

Ningú va saber interpretar bé que significava allò (imagino no cal ni dir-ho, no ho he tornat a veure mai més) Algú va interpretar que representava les 30 monedes que li van pagar a Judes per trair a Crist, però en aquest cas hi haurien hagut 30 monedes no dues, ja fossin de 1 pesseta o d’un duro. Jo en vaig fer un altra interpretació.

Sempre ha estat costum de CiU, sobre tot als pobles més menuts, anar casa per casa a demanar el vot. Potser llavors per cada vot assolit li revertia a l’ajuntament 30 pessetes (aproximadament) i aquest era un dels arguments que fien servir quan es trobaven amb algun abstencionista: “Mira –li devien de dir- Si vas a votar, pel teu vot ens donaran 30 pessetes i com més subvenció aconseguim, més coses podrem fer per al poble...”. Aquell votat (que recordo, va votar nul), va haver de pensar: “Si és per 30 pessetes, cap problema, jo mateix els hi donaré...”.

L’altra devia de produir-se durant la campanya de les municipals de 1991. A la Galera optava a la reelecció Juan José Talarn (CiU) i té a ell com un dels protagonistes.

Cal situar l’escena a una casa del poble, concretament del carrer Major. L’alcalde i candidat de CiU estava demanant el vot amb tota mena d’explicacions. De sobte, l’altre interlocutor li va dir: “El meu vot té un preu”. Talarn va quedar una mica perplex (imagino que mai s’havia trobat en una situació així) Quan li va preguntar quin era el preu del vot, li va dir l’altre. “5.000 pessetes”. L’alcalde va posar-se la ma a la butxaca, va treure la cartera i del seu interior un bitllet de 5.000 pessetes. “5.000 pel meu vot i 5.000 pel de la meva dona”, va puntualitzar el ciutadà (sé qui era, però en aquest cas ometre el nom) I Talarn va extreure un altre bitllet de 5.000 i li va donar”.

El dia de les eleccions va presentar-se el matrimoni a votar (suposadament per a CiU), però mentre ell ho va poder fer sense cap problema, la seva dona no perquè no estava censada.

Segons em van explicar, la història acaba quan Talarn li va reclamar les 5.000 pessetes del vot frustrat. Tot és possible...