dijous, 25 d’octubre del 2012

VAGA DE FARMÀCIES SÍ, PERÒ...




Les farmàcies catalanes porten diversos mesos sense cobrar la part que els hi paga el departament de Salut de la Generalitat de Catalunya. Tenen tota la raó del món de queixar-se i de fer vaga (o tancament empresarial si ho preferiu), però vull recordar que molts dels seus usuaris voldrien plorar amb els ulls de la majoria de farmacèutics...
Fins ara, les farmàcies cobraven als pacients de la Seguretat Social (excepte als jubilats i pensionistes) un 40 % del cost del medicament i als que com jo som de MUFACE un 30 %. A partir de l’1 d’octubre el 40 % s’ha incrementat en un 50 o 60 % segons la renda del pacient i els jubilats i pensionistes han passat a pagar (com a norma general) un 10 %. A més de tot això, a Catalunya es paga 1 € per recepta amb un topall de (sinó recordo malament) 60 €/any.
Aquest matí escoltava a un farmacèutic dir que ells no eren recaptadors com ho són alguns funcionaris de la Generalitat. És cert, però recordo que la majoria d’empresaris d’aquest país recapten impostos de l’estat com per exemple l’IVA o molt abans L’ITE (l’Impost sobre el Tràfic d’Empreses)  
Para solucionar problemes com aquest i que podrien tornar-se a produir en un futur proper, com també apuntava aquest matí un farmacèutic, hi calen idees imaginatives (!) La imaginació al poder era el crit dels revoltats francesos del maig del 68. Després de més de 40 anys encara trobem a faltar imaginació per a resoldre moltes de les situacions que es plantegen.
No sé si es fa així o no (perdoneu la meva ignorància), però no seria lògic que davant de la situació que s’ha produït entre els farmacèutics i l’administració de la Generalitat, que els farmacèutics es quedessin a compte el que recapten en concepte de taxes o repagament i que, simplement, es passessin comptes i que és liquidés per la diferència, ja fos el saldo positiu o negatiu.
Dit tot això, cal plantejar-se un altre tema. No sé si la situació dels farmacèutics és tan agònica com volen presentar. Imaginem que sí. Si han estat mesos esperant-se, no podrien haver esperat una mica més i adherir-se a la vaga general convocada per al 14 de novembre? Per què (pregunto) faran vaga les farmàcies el dia 14 de novembre? Ja sé que les vagues generals les fan els treballadors i que haurien de ser els treballadors els que s’adherissin voluntàriament a la vaga del dia 14, però si a sobre comptessin amb la complicitat empresarial, no seria tot molt més fàcil?
Sempre hi ha hagut sectors molt més corporativistes i egoistes que pensen amb el seu propi benefici està per sobre dels interessos de la col·lectivitat. Recordo que fa uns quans anys, les mestres van fer vaga pel seu compte i van demanar comprensió als pares. Però quan es va fer la vaga general (crec recordar que contra Zapatero), com que els mestres ja tenien resoltes les seves reivindicacions, van optar per no seguir-la. Tota una mostra de solidaritat cap als altres treballadors i treballadores.
Estic segur que hi ha gent que s’ho està passant molt més malament que els farmacèutics. Aquí vull incloure aturats de llarga durada però també petits autònoms que no tanquen el seu negoci perquè pitjor és poc que res. La majoria d’aquest segur que tampoc faran vaga i, com passa quasi sempre, només els més conscienciats socialment, aquell dia optaran per no anar a treballar. Ningú els recompensarà el dia que, les respectives empreses, els hi descomptaran de la seva nòmina. Com tampoc mai ningú ha renunciat a les millores que s’han aconseguit com a conseqüència d’una vaga.
Segurament els ciutadans encara no estan prou indignats, em deia l’altre dia una persona molt popera a mi. Potser sí, però, què esperen que passi? On està el seu límit d’aguant.
Com a funcionari, el mes de desembre cobraré una misèria (diguem-ho així) La paga extra que m’haurà volat per reial decret, més la part de MUFACE que tinc prorratejada i que se’m descomptarà igualment i, a sobre el dia de vaga del novembre però que se’m descomptarà de la nòmina del desembre.
Bon Nadal a tots i totes ara que ho puc dir ja que quan arribi, segurament, no diré el mateix.