Un mapa inclòs els últims vuit anys en els manuals de geografia del
batxillerat francès presentava com a “riscos identitaris” les
sensibilitats nacionals diferents de la central en aquell estat
París i Madrid han exhibit sempre una nul·la voluntat de millorar les
relacions transfrontereres, exemplificada pel corredor mediterrani.
El
ministre d'Educació, José Ignacio Wert, no és el primer ni l'únic que
vol diluir la identitat catalana a les escoles, quan insisteix dia sí
dia també a “espanyolitzar” l'ensenyament. Té un exemple clar on
inspirar-se. Al nord, l'Estat francès ja s'ha cuidat fa molt temps
d'introduir un missatge antinacionalista a les aules, potser fent menys
soroll però actuant fins i tot amb més contundència, i durant segles ha
contribuït a instal·lar un seguit de referents en la mentalitat dominant
on tot el que surt de la identitat central francesa està considerat
fora del sistema, de menor rang o, fins i tot, un perill. Això és el que
denuncia el doctor en geografia Joan Becat, responsable del centre de
recerques i estudis catalans a la Universitat de Perpinyà, que defensa
que cal “canviar el nostre marc mental”, començant pel dels dirigents de
les dues bandes de la frontera. Com a prova del procés, Becat posa un
mapa (l'annex, que publicava el manual de geografia de l'editorial
Nathan de París) que va estar en vigor des del 2003 fins al curs passat a
les aules franceses. En concret, a les de primer de batxillerat, per a
alumnes de 17 anys, que “ho han de memoritzar per obtenir el diploma i
l'entrada a la universitat, i que tot sovint el mateix any voten per
primera vegada”, apunta.
No calen gaires explicacions per a la il·lustració. De fet, n'hi ha prou veient-ne l'encapçalament i la llegenda: Des risques de repli identitaire. O sigui, riscos de contestació identitària, o d'aïllacionisme,
segons com es tradueixi. S'observen, això sí, petites diferències de
tractament en les àrees enfosquides. Mentre que es dedueix que en els
casos català i basc el perill ve de l'altre cantó de la frontera i contamina
el territori francès, a Còrsega i la Bretanya el problema és
estrictament intern, mentre que a Alsàcia i la Savoia no s'arriben a
sobrepassar límits estatals, tot i que s'hi podrien trobar perfectament
influències de la vall italiana d'Aosta o de la regió alemanya de
Baden-Württemberg. “Fa feredat, això és el que tenen al cap”, alerta
Becat. “És una presentació cartogràfica molt esbiaixada i manipuladora, i
diu ben clar que les identitats regionals són retrògrades i
perilloses”, denuncia el professor, que lamenta: “Promouen una increïble
intoxicació sistemàtica de la joventut i fomenten la divisió i
l'animadversió.” Ni el mateix Wert ho hauria pogut planificar millor...
La
reflexió de Becat, de fet, va més enllà a partir del mapa, ja que
segons ell el problema de fons és que, al cap i a la fi, ni París ni
Madrid han tingut mai una voluntat real d'entendre la situació catalana,
i el mínim que han fet històricament és obviar-la, si no reprimir-la.
Una mostra explícita: els models de cooperació per als espais
transfronterers, avui simplement inexistents. “Els estats francès i
espanyol presenten una evident incapacitat per tractar-los, i si ens
fiem de les aparences, una gran reticència política a fer-ho”, sosté
l'expert. Una incapacitat que, tot i que admet que “l'efecte frontera
costarà molt d'atenuar”, encara es posa més en evidència en una època en
què les rígides ratlles històriques a Europa s'esborren per a la gent i
les empreses, i els avenços tecnològics minimitzen qualsevol problema
per construir noves infraestructures als Pirineus, veient les que s'han
fet als Alps. “Mai han tingut cap interès de millorar les relacions
entre la Catalunya del nord i la del sud, tenim obstacles naturals i
estatals”, lamenta Becat. I ho exemplifica amb una altra aspiració
històrica irresolta: el corredor mediterrani.
“No ens poden obviar”
A
França, sempre s'han prioritzat més les connexions cap al nord i l'est
que no pas cap al sud. I a Espanya, la situació de Madrid és
“angoixant”, ja que està “doblement marginada”: políticament i
geogràficament. Per això entén els “esforços” per connectar la ciutat a
Europa, en part avalats per França perquè li ha interessat potenciar el
corredor atlàntic fins a París, passant pel País Basc. Tot plegat,
“perjudicant sobretot ciutats com València, i sacrificant el corredor
mediterrani, el més viable econòmicament”. I amb un potencial “tan
increïble que funcionarà de seguida que estigui acabat i marginarà
definitivament Madrid com a ciutat”, opina el geògraf.
Becat, de
fet, conclou la reflexió amb un missatge optimista: “Passi el que passi,
ni Espanya, ni França, ni Europa poden obviar els Països Catalans,
perquè Catalunya té més pes que Portugal, i el doble que Grècia o
Irlanda, és com un país nord-europeu”, apunta. I amb la posada en marxa
de l'alta velocitat transfronterera, prevista definitivament, ara ja sí,
per a la primavera vinent, “Barcelona ja no serà perifèrica sinó que
quedarà a prop del cor, de l'Europa activa”. I és que, s'hi posin com
s'hi posin al sud i al nord, la realitat acaba caient pel seu propi pes.
Por
Joan
Becat tem que el mapa “justifica per endavant possibles intervencions
antidemocràtiques contra aquestes identitats en nom de la permanència
d'un estat centralitzat”.
