dijous, 8 de novembre del 2012

El PSC denuncia opacitat i mala gestió a l’Hospital Comarcal d’Amposta




El director de serveis i recursos de l’Hospital fou beneficiat per un contracte de 30 mil euros pel lloguer d’una grua per a unes obres al propi Hospital
Després d’analitzar la documentació lliurada pel gerent de l’Hospital Comarcal arran de l’escandalos  lloguer de 15 mil euros mensuals del Servei de Rehabilitació del Carrer Amèrica, des del PSC se’ns obren nous interrogants sobre la correcta gestió d’aquesta institució presidida per Manel Ferré, a la vegada alcalde de la ciutat i treballador del propi Hospital. Moltes de les preguntes que vam fer en el seu moment respecte el lloguer continuen avui encara sense resposta i el que és més greu, es continua pagant un lloguer, que en cas de no aturar-se acabarà suposant pagar gaire bé 2 milions d’euros, el 2017, per un local que a preu actual de mercat no val ni la quarta part. Hem de dir però, que gràcies a la pressió exercida des del nostre grup polític hem aconseguit que Manel Ferré inicií un procés de renegociació del lloguer amb el propietari. Ja veurem si realment hi ha voluntat de reconduir aquesta sagnia indecent que ja ha costat més 400.000 euros.
Hem de recordar que l’Hospital Comarcal gestiona un pressupost de 14 milions d’euros anuals, gaire bé el mateix volum econòmic que el del propi Ajuntament que per l’any 2013 serà de 18 milions. A diferència de l’Ajuntament, a l’Hospital no existeix la figura d’Interventor/a ni de Secretari/a, funcionaris habilitats per vetllar per una gestió ajustada a la llei i al rigor pressupostari que mereixen els recursos que són públics. Tot i això, l’Hospital va pagar el 2011, 374.672 euros al Grup SAGESSA en concepte de  “serveis de gestió” que inclou el sou del gerent, el servei de de comptabilitat, de nòmines, d’assessoria jurídica ..., és a dir el mateix que farien els dos funcionaris anteriors per molts menys diners.
Una de les perles que hem trobat examinant la documentació de l’Hospital és la contractació d’una grua a l’empresa MAGFEN CENTRIC SL per 30.000 euros durant 18 mesos en concepte d’unes obres que es van realitzar dintre l’Hospital. Resulta que l’apoderat de l’empresa en qüestió és a la vegada el director de  serveis i recursos de l’Hospital i de SAGESA a la comarca del Montsià.  Aquest fet, a més de ser a totes llums un fet de clar privilegi i favoritisme cap un treballador d’alt rang de l’Hospital incompleix flagrantment el codi ètic del propi de la institució. Des del PSC ens preguntem qui ha estat el responsable de l’adjudicació d’aquest contracte ? I quina relació hi te amb l’apoderat de l’empresa MAGFEN ?
Igualment la majoria de contractes d’obra adjudicats en els darrers anys, per un valor en conjunt de varis milions d’euros,  han estat adjudicats invariablement a la mateixa empresa constructora que a la vegada és la propietària del local on està ubicat el servei de rehabilitació pel qual paguem 180 mil euros l’any (15 mil euros /mes) i també d’altres locals llogats a l’Ajuntament.
Tot plegat, i sense haver acabat d’examinat encara tota la informació ens dona a entendre una gestió opaca, que caldrà continuar estudiant i que possiblement ens done alguna sorpresa més properament.

dimecres, 7 de novembre del 2012

YES WE CAN



El “crit de guerra” d’Obama de fa 4 anys s’ha apagat molt durant la passada campanya, però finalment, el president americà ha aconseguit el seu propòsit de tornar a ser reelegit per un altre mandat.
Als EUA el que compten són els vots electorals, és a dir, la suma del vots que té assignat cada estat en relació a la població. Cada estat dóna els vots a un sol candidat. I Obama ha aconseguit una victòria prou aclaparadora 332 per 206 del seu rival. Encara que és veritat que la diferència no ha estat tan gran com ara fa 4 anys.
De totes formes, el resultat del vot popular, el que diposita cada votant a l’urna, ha estat molt ajustat. Es parla d’empat tècnic.
Fa 4 anys hi va despertar molta més expectació ja que, per primera vegada, un afroamericà teia clares possibilitats d’arribar a la Casa Blanca, tal i con va ser finalment.
Durant els darreres setmanes, sovint, el Periódico, publicava enquestes d’opinió on, sobre una silueta del mapa dels Estats Units, es tenyia de blau els estats favorables a Obama i de roig els favorables a Romney. Una cosa em cridava l’atenció al veure aquest mapa. Majoritàriament, els estats que donaven a costa, els més poblats i rics, es decantaven per Obama, mentre que els de l’interior del país (els més despoblats i pobres) ho feien pel seu rival. És el que jo denominaria l’Amèrica profunda.
Com aquí, que també existeix l’Espanya profunda que és aquella on el cacic de torn encara té molta influència sobre els seus conciutadans i solen votar a la dreta. Mentre que les zones més industrialitzades, normalment més properes a la mar, el vot progressista és molt més habitual.
I no cal anar tan lluny. A Catalunya també passa. A les grans ciutats i a la majoria de les grans poblacions del cinturó de Barcelona, el vot als partits progressistes ha estat la tònica denominant en quasi totes les eleccions, mentre que el món rural ha estat sempre un viver de vots per a CiU.
Encara que darrerament la dreta també ha aconseguit guanyar a les grans capitals i les zones industrials. Primer va ser el PP que va guanyar ciutats com Madrid o comunitats com el País Valencià. En els darrers temps aquest canvi de tendència s’ha produït a casa nostra de la ma de CiU. Fins l’any passat el cap i casal, Barcelona, havia tingut alcaldes socialistes que governaven juntament a d’altres partits de l’esquerra. L’alcalde actual, Trias, és el primer alcalde de CiU que té la ciutat comtal.
Aquesta situació ha estat possible més per demèrits dels socialistes que no èxits assolits per la federació nacionalista.
El 25-N CiU vorejarà la majoria absoluta mentre que els socialistes poden assolir els pitjors resultats de la seva història. Amb un PSC fort, una victòria nacionalista tan aclaparadora seria impensable.   
Trobarem un Obama català i socialista?   

Mapa interactiu dels resultats de les eleccions americanes.  

UNA CARTA A MAS QUE CIRCULA PER INTERNET


Muy Honorable Sr. Artur Mas:

Por favor, no cree una Hacienda Pública catalana. Si no sabe administrar lo que venía ingresando, es obvio que con ese instrumento recaudatorio en la mano, el destino de mi Comunidad Autónoma será incierto.

La culpa no siempre es de Madrid. Me intentaré explicar y de paso ayudar a entender por qué los catalanes hemos quebrado.

1º.- En 2012, el coste anual de los Consells Comarcals en Cataluña, es de 640 millones de euros. 640 millones de euros al año. En cuatro años de supresión de esos Consells Comarcales nos habríamos ahorrado 2.560 millones de euros. Un poco más de la mitad del desvío de 4.804 millones sobre los objetivos de estabilidad fijados por el Gobierno y las CCAA: el 1,3% del PIB. Y solo con una partida.

Los Consells Comarcals tienen las mismas funciones que las Diputaciones Provinciales y se crearon únicamente para colocar a los liberados de cada partido. Fueron creados por CiU y mantenidos por Tripartit y ahora otra vez CiU.
Las Diputaciones Provinciales, normalmente, tienen las mismas funciones que la Generalitat de Catalunya.
En 2009, los presupuestos de la cuatro diputaciones catalanas era de 1.113 millones de euros.>
Suprimiendo las cuatro Diputaciones Provinciales y los Consells Comarcals sin que sean sustituidas por nada, Catalunya no tendría déficit.

2º.- Cada Presidente de cada Comisión del Parlament de Catalunya tiene coche oficial y chófer.>

Existen 24 Comisiones:
Comisión de Reglamento; Justicia; Interior; Agricultura, Ganadería, Pesca, Alimentación y Medio Natural; Territorio y Sostenibilidad; Economía y Finanzas; Cultura y Lengua; Asuntos Institucionales; Empresa y Ocupación; Peticiones; Bienestar y Familia y Ocupación; Comisión de Investigación sobre les Posibles Responsabilidades Derivadas de la Actuación y la Gestión de les Entidades Financieras y la Posible Vulneración de los Derechos de los Consumidores; Comisión de Seguridad Viaria; Comisión de Acción Exterior y Unión Europea; de Enseñanza y Universidades; de Igualdad de las Personas; de Control de la Actuación de la Corporación Catalana de Medios Audiovisuales; de Salud; del Síndic de Greuges; Comisión de materias Secretas o Reservadas; de la Sindicatura de Cuentas; de Políticas de Juventud; de Cooperación y Solidaridad; de Infancia; Comisión de Investigación sobre la Gestión en el Ámbito Sanitario y las Relaciones entre el Sector Público Sanitario y las Empresas.

3º.- La Generalitat sigue teniendo tiene un parque móvil mayor que el del Estado Central.

4º.- Salarios: El Presidente de la Generalitat Catalana cobra 144.000 .- € El del estado español cobra 78.185.- €

Todos los diputados catalanes tienen la misma base salarial: 43.697 euros brutos al año. Esta base salarial no es fija, puesto que deben sumársele los complementos correspondientes a la distancia desde su domicilio habitual al Parlamento catalán y otros conceptos. Así, al sueldo de 43.697 euros debe sumarse 51.129 euros si el diputado, además, asume el cargo de presidente de grupo parlamentario

A los diputados que también son portavoces de grupo, el complemento que reciben a su sueldo se sitúa en 43.825 euros: en total, 87.000 euros al año. Si son portavoces adjuntos primeros, se suman al sueldo base de diputado 29.216 euros (74.000 euros totales); y si son portavoces adjuntos segundos, se añaden 21.912 euros (65.000 euros en total). También existen retribuciones que oscilan entre los 6.000 y los 11.000 euros al año por asistir a comisiones parlamentarias y un régimen específico de “indemnizaciones por gastos de viajes y desplazamientos.

Un Conseller cobra 108.000.- €
Un Director General 80.589.- €

En millones de euros, los salarios anuales que paga la Generalitat según categoría de funcionarios son:
GRUP A 564,42
GRUP B 467,94
GRUP C 361,18
GRUP D 250,26
GRUP E 188,5

5º.- El 2011, Catalunya tenía 7.539.618 de habitantes y 135 diputados en el Parlament de Catalunya. Es decir, un diputado para cada 55.849 personas.
Catalunya tiene 133.450 funcionarios de oposición entre los que NO se incluye el personal de las entidades de derecho público de la Generalitat ni los Órganos Superiores de la Generalitat: Parlament de Catalunya; Consell de Garanties Estatutàries; Sindicatura de Comptes; Oficina Antifrau de Catalunya; Comissió Jurídica Assessora; Consell de Treball, Econòmic i Social de Catalunya.
Fuera de todos esos organismos, políticos y funcionarios adscritos a cada uno de ellos, tenemos 56 funcionarios para cada catalán.

La Generalitat de Catalunya tiene 254 entidades de derecho público que dependen de ella. El personal adscrito a cada entidad de derecho público NO está contabilizado como funcionario.

6º.- En otoño de 2011 la Generalitat de Cataluña emitió bonos al 5,25% de interés pagando hasta un 2% adicional al banco que los vendió en concepto de comisión, a los que añadió el gasto en publicidad. Lo que supone que los catalanes pagamos en aquella ocasión hasta un 5,25% + 2% + Publicidad por la deuda que la Generalitat contrajo en para los catalanes.

Del 2 al 24 de abril de 2012 la Generalitat de Cataluña de CiU volvió a emitir bonos a 2 años al 5,00% interés o a 4,5% a 1 año.
La nueva emisión de bonos de la Generalitat tiene unos gastos del 5% interés + % comisión banco + publicidad, entre el 6 y 8% de coste y la pirámide de deuda se acumula a la de la emisión de bonos de 2010 al 4,75% y a la de 5,75% de 2011, con costes similares para la administración catalana.

Ahora la Generalitat debe empezar a pagar esos bonos. De ahí la quiebra.

7º.- En 2010 Televisió de Catalunya (TV3) recibió subvenciones por valor de 293,6 millones de euros. La facturación de TV3 en 2010 fue de 95’5 millones de euros. Los gastos de personal de TV3 para el mismo periodo fueron de 132’2 millones de euros.

En 2012 TV3 debe recibir 235 millones de euros. El resto de organismos del Consorcio Audiovisual de Catalunya 25 millones.

Los bomberos recibieron subvenciones 138.707.060 de euros.>

En los presupuestos de la Generalitat para 2012 hay subvenciones para “fuentes no departamentales” tan dislocadas como las siguientes:

Descripció                                                    Beneficiaris/àries            Programa          Aplicació económica             Convocatòria pública

Transf. a Centrals i Infraestructures per a la
Mobilitat i les ActivitatsLogístiques, SA
(CIMALSA)                                                Centrals i Infr.per Mobi…            661                      4.416.410.- €                             NO

Subvenció a Fira 2000, SA                          Fira 2000, SA                            641                      4.417.290.- €                             NO

Transferències corrents a Fundacions          Fundacions                               125                       4.810.001.- €                            NO

Transf..de capital a empreses privades        Empreses privades                     672                      7.700.001.- €                             NO



Seamos serios. Sobran mentiras, el expolio no viene solo desde "Madrit".

Y después de saber estas cosas ¿tienen la poca vergüenza de pedir 5.000 millones de euros para seguir despilfarrando?


Mas, ¿problema o solució? (un article de d'Albert Sáez)


Hi ha un comú denominador en les respostes que Espanya formula a la demanda catalana d’un referèndum sobre la independència: “El problema l’ha creat Mas i la seva deriva sobiranista per tapar les seves retallades”. Aquesta idea també subjau en l’argumentari dels seus adversaris en les eleccions del 25-N, que massa vegades sembla un simple comentari de l’acció del president dels que la consideren estrident (PSC i PP) i dels que la consideren excessivament conservadora (ICV i ERC). Algun dia la psicologia social ens explicarà el fenomen poltergeist que provoca CiU en la política catalana i espanyola, a la qual els seus contrincants atorguen la capacitat de construir l’agenda política pròpia (entretenint-se en el viatge a Rússia o en la dissidències calculades de Duran), i els seus oponents a Madrid la confonen dia sí i dia també amb Catalunya en el seu conjunt, com va fer el duo Zapatero-Rubalcaba en la negociació final de l’Estatut per sobre del cadàver (polític) de Maragall i gairebé de Montilla.
Sigui com sigui, aquestes eleccions del 25-N s’encaren al voltant de la figura de Mas i la seva proposta de consulta sobre l’autodeterminació. Les seus centrals del PP i del PSOE han pres una actitud similar a la que van tenir amb Ibarretxe i el seu pla: convertir-lo en un problema personal i llançar tota l’artilleria contra el president amb qui uns van pactar un Estatut “sensat” i altres van alimentar la idea de la inexorabilitat de les retallades. Demonitzar a qui primer vas santificar no és fàcil, sobretot si el canvi s’ha de produir en menys de dos mesos. Mas té acumulat massa capital com a moderat i té massa moderats al seu costat per poder convertir-lo en el boig que alguns volen dibuixar. I novament, aquesta hipòtesi confon Catalunya amb CiU i es pensa –com en el cas d’Ibarretxe– que mort (políticament) Mas s’acabaria la ràbia (independentista). Els resultats de les recents eleccions basques són prova suficient contra aquesta hipòtesi.
Afortunadament des de Catalunya les coses es plantegen de manera més sensata. Navarro i Sánchez-Camacho busquen, com a mínim, competir amb Mas en la interpretació de la realitat catalana sense negar el malestar subjacent en el tracte amb Espanya. Els seus entorns intel·lectuals no els ajuden. Que la FAES esmeni els discursos de Sánchez-Camacho a la tribuna del Parlament no ajuda, com tampoc ho fan els neofederalistes que prenen l’exageració de la part (parlar d’espoli) per negar el tot (el dèficit fiscal). Per l’altre costat, Herrera i Junqueras deixen de costat la batalla de la bandera per centrar-se en el model d’Estat l’endemà de la independència malgrat que entre els propis els animen a la confrontació total amb Mas.
Entre tant soroll, el cert és que el màxim problema polític que ha tingut Mas en aquesta legislatura de dos anys ha estat el nombre de fotos que li regalava a Alicia Sánchez-Camacho i la data de la convocatòria anticipada per tornar a guanyar. És l’inconvenient de sotmetre’s a l’agenda del que mana. En tot cas, els que vulguin ajudar a solucionar aquest embolic hauran de contemplar la hipòtesi de solucionar-lo amb Mas, perquè ell no és el problema.