Hi ha un comú denominador en les respostes que Espanya formula a la demanda catalana d’un referèndum sobre la independència: “El problema l’ha creat Mas i la seva deriva sobiranista per tapar les seves retallades”. Aquesta idea també subjau en l’argumentari dels seus adversaris en les eleccions del 25-N, que massa vegades sembla un simple comentari de l’acció del president dels que la consideren estrident (PSC i PP) i dels que la consideren excessivament conservadora (ICV i ERC). Algun dia la psicologia social ens explicarà el fenomen poltergeist que provoca CiU en la política catalana i espanyola, a la qual els seus contrincants atorguen la capacitat de construir l’agenda política pròpia (entretenint-se en el viatge a Rússia o en la dissidències calculades de Duran), i els seus oponents a Madrid la confonen dia sí i dia també amb Catalunya en el seu conjunt, com va fer el duo Zapatero-Rubalcaba en la negociació final de l’Estatut per sobre del cadàver (polític) de Maragall i gairebé de Montilla.
Sigui com sigui, aquestes eleccions del 25-N s’encaren al voltant de la figura de Mas i la seva proposta de consulta sobre l’autodeterminació. Les seus centrals del PP i del PSOE han pres una actitud similar a la que van tenir amb Ibarretxe i el seu pla: convertir-lo en un problema personal i llançar tota l’artilleria contra el president amb qui uns van pactar un Estatut “sensat” i altres van alimentar la idea de la inexorabilitat de les retallades. Demonitzar a qui primer vas santificar no és fàcil, sobretot si el canvi s’ha de produir en menys de dos mesos. Mas té acumulat massa capital com a moderat i té massa moderats al seu costat per poder convertir-lo en el boig que alguns volen dibuixar. I novament, aquesta hipòtesi confon Catalunya amb CiU i es pensa –com en el cas d’Ibarretxe– que mort (políticament) Mas s’acabaria la ràbia (independentista). Els resultats de les recents eleccions basques són prova suficient contra aquesta hipòtesi.
Afortunadament des de Catalunya les coses es plantegen de manera més sensata. Navarro i Sánchez-Camacho busquen, com a mínim, competir amb Mas en la interpretació de la realitat catalana sense negar el malestar subjacent en el tracte amb Espanya. Els seus entorns intel·lectuals no els ajuden. Que la FAES esmeni els discursos de Sánchez-Camacho a la tribuna del Parlament no ajuda, com tampoc ho fan els neofederalistes que prenen l’exageració de la part (parlar d’espoli) per negar el tot (el dèficit fiscal). Per l’altre costat, Herrera i Junqueras deixen de costat la batalla de la bandera per centrar-se en el model d’Estat l’endemà de la independència malgrat que entre els propis els animen a la confrontació total amb Mas.
Entre tant soroll, el cert és que el màxim problema polític que ha tingut Mas en aquesta legislatura de dos anys ha estat el nombre de fotos que li regalava a Alicia Sánchez-Camacho i la data de la convocatòria anticipada per tornar a guanyar. És l’inconvenient de sotmetre’s a l’agenda del que mana. En tot cas, els que vulguin ajudar a solucionar aquest embolic hauran de contemplar la hipòtesi de solucionar-lo amb Mas, perquè ell no és el problema.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada