dijous, 11 d’abril del 2013

EL GOL DEL COIX

S’explica als almanacs de la història del futbol que un futbolista jugava coix i, no obstant, va marcar un gol. Com no podia ser d’una altra manera, a partir d’aquell moment, aquell gol es va conèixer com el gol del coix.  
Anit, durant el partit de la Champions entre el Barça i el París Saint Germain, el gol del coix no es va produir, però hauria pogut ser.
El 2 a 2 del partit de l’anada jugat al Parc dels Prínceps de París no va reflectir el que va passar al camp. Un gol dels francesos en fora de joc i una altre a les acaballes del partit, van posar unes taules al marcador que mai s’haurien d’haver produït. Però el pitjor d’aquell partit va ser la lesió muscular de Messi. El resultat, uns 10 dies de baixa.
En un principi, el Barça era favorit i hauria de passar sense gaires complicacions a les semifinals del campionat. Però com sol passar, de vegades, quan un partit, a priori, sembla fàcil, la manca de tensió fa que tot es torci. Qualsevol víctòria (ni que fos per la mínima) o un empat 0 a 0 o 1 a 1, classificava els blaugranes; un 2 a 2 hauria portat el partit a la pròrroga.  
El Barça d’anit, amb problemes a la defensa i, sense Messi havia d’afrontar el partit més important de la temporada (fins ahir) Aviat es va veure que el París Saint Germain no ho posaria gens fàcil. Menys mal d’un providencial Valdés que va aturar quasi tot el que li va arribar. Però tant va el càntir a la font que, al final es trenca. Els francesos van posar el 0-1 al marcador.
Messi que, fins llavors, s’havia mirat amb nervis des de la banqueta, va haver de sortir. Imagino que Tito i els serveis mèdics li van recomanar que no forcés. La sola presència de l’astre argentí al camp fa transfigurar el Barça. Fins llavors un inoperant equip va començar a rutllar fins que Pedro va posar l’1 a 1 al marcador que donava el passi a semis.
Havia de ser Pedro, un jugador que sovint he criticat perquè em sembla que el seu rendiment baixa quan juga amb el Barça a quan ho fa amb la selecció espanyola, ahir va ser el salvador.
Mentre, Messi, només jugava quan li arribava la pilota. La resta del temps se’l passava acotxat al terra amb les mans a sobre de les cuixes. Però a injecció de moral era molt gran.
A partir de l’1 a 1, patiment. Els parisencs pressionant de valen, desitjaven tenir la mateixa sort que van tenir a casa seva, però en aquest cas no va poder ser...  
Messi no va marcar, però va la sola presència seva sobre el camp va esperonar tant els seus companys que el gol bé sé li podria haver atribuït a ell.
Per sisè any consecutiu, el Barça jugarà les semifinals de la màxima competició europea, una fita que, fins ara mai ho havia aconseguit ningú. Que el Madrid va guanyar 5 Copes d’Europa seguides? Bé, ja coneixeu la teoria que ho explica (no?) Potser un altre dia la tornaré a explicar...
I ara Messi, a seguir recuperant-se per a poder estar en condicions quan ens enfrontem amb el Madrid a semifinals. Què millor que no ens toqui el Madrid? El Bayern encara serà molt més difícil i el Dortmund tampoc seria un rival fàcil a l’espera de trobar-nos amb un dels anteriors a la final.
Messi: posa’t bo i recupera el teu millor nivell; tots els barcelonistes et necessitem ara més que mai!  

DIADA CASTELLERA DEL VENDRELL (7-04-2013) IV













LO QUE SE AVECINA, VECINA……


Cuando uno creía agotada su capacidad de sorpresa viene ANGED, Asociación Nacional de Grandes Empresas de Distribución y nos la pone fresca.

ANGED, que integra a grupos como El Corte Inglés, Ikea, Cortefiel, C&A, Carrefour, Mercadona, Alcampo y Leroy Merlin, entre otros, quiere: Eliminar una paga extra, congelar primero y hacer desaparecer después el concepto de antigüedad, el incremento de la jornada laboral al pasar de las actuales 1.770 horas anuales a 1.826,27 horas, eliminar el pago de complementos de domingos y festivos, reducir el salario hasta un 20 % y no tener trabas sindicales para abrir sus establecimientos los 365 días de año, incluyendo, sin retribución extra, Navidad y Fin de Año.

Es decir que los ínclitos Amancio Ortega, Isidoro Álvarez, Roig y demás "lumbreras" de este estercolero al que llamamos "país" quieren andar, a marchas aceleradas, el camino de regreso a la esclavitud, jaleados por esos señores que ponen la mano para llevarse un sobre lleno de negros billetes cada mes.

¿En que considera la familia, la dignidad o la humanidad de sus obreros o empleados para hacer este ejercicio de sadismo?

El péndulo social ha girado de forma que el chantaje por el puesto de trabajo es irresistible. Esta tortura, tiene como voceros esa ministra medio retrasada que aparece en las pantallas rezándole a la Virgen del Rocío o esos ministros económicos que van como puta por rastrojo otorgando rebajas y amnistías a defraudadores y corruptos.

Es el más cruel, contumaz y agresivo terrorismo que hemos padecido en el planeta. El sobresalto es diario y sin teatralidad alguna, buscan nuestros huesos, mondos y lirondos.
Pero no desespero, creo que el péndulo oscilará en un futuro, más temprano que tarde, y en ese momento me gustaría verle la cara - y el pescuezo- al multimillonario Ortega, a Álvarez o a Roig y decir que "Ya es primavera en el Corte Ingles".

dimecres, 10 d’abril del 2013

DE REUNIONS, DE REALITATS I DE MALSONS

A la roda de premsa posterior a la reunió entre Mariano Rajoy, cap del govern espanyol i David Cameron, primer ministre anglès, l’espanyol, va ser preguntat sobre els processos independentistes de Catalunya i Escòcia.
El poc que he escoltat sobre aquesta roda de premsa, Rajoy, amb la seva habitual verborrea que consisteix en parlar molt i no dir absolutament res (millor així perquè ja sé sap que quan diu alguna cosa després sempre l’acaba incomplint), va dir que eren realitats diferents.  
Què va voler dir Rajoy amb realitats diferents?  Igual només ho sap ell, ja que és molt difícil treure’n conclusions. Sempre m’he mostrat con contra del concepte incomparable. Totes les coses es poden comparat entre si. De fet, quan dius que són incomparables ja les estàs comparant. Mentre Catalunya forma part d’Espanya, Escòcia ho és del Regne Unit de la Gran Bretanya i Irlanda del Nord. Les dues són regions històriques que, en el passat, van tenir els seus propis monarques i les seves pròpies normes i el que és més important, el seu propi territori.
Fins el que jo sé, a Escòcia es parla l’anglès. Potser una variant, digueu-li dialecte, però és el mateix idioma. En canvia a Catalunya parlem el català, una llengua romànica com el castellà, el francès o l’italià.
En el passat, Catalunya va gaudir d’un parlament propi, el Consell de Cent, que assessorava el Rei, fins i tot podia vetar les lleis si consideraven que perjudicaven els seus súbdits. Després de l’anglès, va ser el segon parlament més antic del món. Però pel que sembla, tots aquests arguments no són vàlids per a Rajoy, el PP i també gran part del PSOE i d’altres partits com la UPyD.
Per tant, i sense por a equivocar-me, Catalunya és una realitat nacional, amb llengua, història, cultura i costums pròpies. L’única diferència amb Escòcia és que aquest país té moneda pròpia i Catalunya no. Però si repassem la història, veure’m que la pesseta té un origen català ja que va sortir del pes, la moneda que tenia Catalunya a diferència de Castella que tenia d’altres monedes com els ducats, els reals, etc.    
...
 
Dilluns es va saber que Mas es va reunir en secret amb Rubalcaba, mentre que Navarro va fer de notari de l’acte.  Quina mania té Mas de fer reunions secretes! A part, no se’n trau res si finalment transcendeixen i s’acaba filtrant l’ordre del dia.    
Mol desesperat deu d’estar Mas per a reunir-se amb Rubalcaba, un polític que no té cap poder de decisió i que ni tant sols està d’acord amb les reivindicacions catalanes.
I és que Mas deu de tenir tants malsons com ganes que s’acabi la legislatura... o el Món!