¿Què està fent, senyor ministre?

FÉLIX AZÓN / MARGARITA ROBLES / INMACULADA MONTALBÁN (*)
 
El ministre Gallardón ha emprès una sèrie de reformes que, si prosperen, suposaran un retrocés en els drets de la ciutadania i un atac a la separació de poders desconegut en la història de la democràcia espanyola. Ens trobem en una de les etapes més delicades des del 1978. A la crisi econòmica dramàtica se n'hi suma una altra de social de confiança pels casos de corrupció que es descobreixen i investiguen els jutjats. A més a més, enquestes i estudis desvelen un repartiment cada vegada més desigual de la crisi, on la diferència entre rics i pobres s'engrandeix fins a límits insuportables. «No pot ser que tots s'equivoquin; jutges, fiscals, advocats, funcionaris, usuaris», diuen les organitzacions d'aquests col·lectius després de protagonitzar la vaga més important de la justícia en la nostra democràcia, mentre el ministre eludeix el diàleg. Vegem.
1. Dificultar l'accés a la justícia: taxes judicials. Amb l'excusa de l'eficàcia ha aixecat barreres perquè només els més acabalats puguin accedir a la justícia. Hi ha països amb taxes, és cert, però no es diu tota la veritat: a França la taxa per apel·lació en civil està sobre 100 euros, mentre que aquí la taxa fixa és de 800 euros. Taxes desproporcionades. S'està creant una justícia per a rics. ¿Quina família o autònom pot formular una apel·lació en les nostres circumstàncies econòmiques?
2. Reduir plantilla: ERO de 1.200 jutgesses i jutges substituts. ¿Algú creu que aquests acomiadaments agilitzaran la justícia? Jutjats i tribunals es mouen des del 2008 entre unes xifres mai vistes, i en comptes d'agilitzar els processos per ajudar a la recuperació econòmica s'acomiada 1.200 persones i s'autoritza convocar una oposició de només 50 places entre jutges i fiscals després d'un any en blanc.
Espanya està a la cua d'Europa pel que fa a jutges per habitant: té 10,7 jutges per cada 100.000, quan la mitjana d'Europa és de 20,9. El nostre país ocupa el número 36 de la classificació europea de 49 sistemes judicials. Això quan gran part de jutjats estan desbordats i amb carències de mitjans humans i materials. Aquestes mesures provocaran endarreriments insuportables per a la solució dels problemes de la societat.
3. Liquidar la independència judicial.SFlbEs reformarà el Consell General del Poder Judicial per sostreure-li competències que protegeixen la independència dels jutges, tan necessària per investigar els casos de corrupció; les competències passen al ministeri i suposen una politització de la justícia sense precedents, ja que serà el ministeri qui controlarà els mitjans materials i personals. Més greu encara: es vol modificar l'Estatut Judicial en clara voluntat de minvar-ne la independència. Per fi, una altra reforma de la llei orgànica del poder judicial (LOPJ) militaritza jutges i magistrats i els treu drets que tenen com a ciutadans.
Gallardón retreu als jutges que critiquin els seus projectes i vol imposar silenci i obediència cega mentre porta a terme les seves reformes. S'equivoca: el debat entre l'obediència deguda i el silenci dels jutges va quedar simbolitzat en els judicis de Nuremberg i superat després de la segona guerra mundial gràcies al Dret Constitucional i a codis ètics. Una cosa semblant pretén quan promou la instrucció penal dependent del Govern. El ministre pretén passar la instrucció a la fiscalia sense reformar-ne l'estatut i afavorir-ne l'autonomia. Hi ha uns quants exemples recents d'actuacions com aquesta.
4. Tancar el cercle: indults. En comptes de reformar i adaptar al segle XXI la figura de l'indult, aspira a introduir al Codi Penal figures de més que dubtosa constitucionalitat com per exemple la presó permanent revisable i la custòdia de seguretat. El recent indult del kamikaze condemnat per successius tribunals va acabar amb la paciència dels ciutadans. L'indult és una herència d'aquell ancien régime que evoca, nostàlgic, aquest ministre. Si hi ha una cosa arbitrària és indultar una persona que ha estat jutjada amb totes les garanties i que ha estat trobada culpable.
Aquest és el futur que vostè pretén. Nosaltres, contràriament, apos-
tem per una justícia independent, àgil i pròxima a la ciutadania que contribueixi a una sortida més justa i ràpida de la crisi econòmica i social.
5. Epíleg: forçar la Constitució i la llei. La reforma de la LOPJ que impulsa el ministre no arribava a temps per evitar l'inici del procés de renovació del CGPJ i el ministeri va instar una altra modificació per suspendre els articles que regulen aquest procés: dit d'una altra manera: es tracta de paralitzar el procés electoral entre els jutges per elegir els 12 vocals que els representen segons la Constitució.
Tenim un procés electoral ja iniciat, segons la llei vigent, i el ministre de Justícia no ha arribat a temps amb la seva suspensió. Aplicar aquesta reforma al procés electoral en marxa seria com canviar la llei electoral una vegada convocades eleccions generals. Es tracta de l'elecció d'un òrgan constitucional. Sens dubte la llei pot canviar, però la qüestió és si aquesta modificació es pot aplicar a un procés electoral ja iniciat. Que cadascú contesti a aquesta qüestió.

(*) Vocals del Consell General del Poder Judicial. 

DE ESPIES… PERÒ OFICIALS

Segons les informacions periodístiques que publica el setmanari Interviu, el Centre Nacional d’Intel·ligència (CNI), que depèn orgànicament del Ministeri de Defensa Espanyol, hauria dedicat 10 milions d’euros per a boicotejar el procés independentista iniciat a Catalunya.

L’estratègia del CNI tindria diverses fases que anirien des del desprestigi de CiU com a força política hegemònica al Parlament de Catalunya, fins la recerca d’informació compromesa dels seus principals dirigents, passant per subvencionar els diaris més proespanyolistes per a que fessin campanyes a favor de la unitat nacional i les desavantatges que comportaria ser un país independent.

Casualment vaig veure una part del debat que el Canal 3/24 va emetre dimarts passat sobre 2/4 de 12 de la nit (*) Un dels contertulians va dir una cosa que, des del meu punt de vista és molt certa i important: per molts casos que es puguin descobrir i l’important que puguin ser, això només és possible perquè existeixen. Es a dir, si descobreixen casos de corrupció és per els hi ha.

El modus operandi del corrupte deu de ser sempre igual (si fa o no fa) Algú els hi dóna diners a canvi de la seva mediació. En principi és poca cosa, quantitats petites pel que pot ser en un futur. El polític corrupte o la persona corrupta (en general) sap que pot intercedir ja sigui directament, ja sigui a través d’una tercera persona, per a que es faciliti a algú, un contracte per a que pugui guanyar molts diners. Com més en guanyarà aquell, més comissió tindrà el corrupte. Quasi sempre, el cost final del contracte sols ser molt més alt que el cost real de l’obra o servei.

Tornant als espies, des del meu punt de vista és lamentable que un govern infiltri agents per a vigilar i controlar diferents partits polítics pel simple fet de tenir ideologies contraposades. Si us en recordeu, quan es va descobrir la trama d’espionatge de Método 3, ja es va dir que molts agents del CSI van aterrar a Catalunya després de que sobressin al País Basc per l’anunci fet per la banda terrorista ETA d’abandonament de les armes.

Tot aquest enrenou em sembla que té força similituds amb els GAL. En aquella època ja es va parlar de terrorisme d’estat i de guerra bruta contra ETA. El que es pretén ara és dificultar el màxim el procés iniciat a Catalunya per a poder assolir la seva independència política. El dilema de llavors era si el govern de Felipe González hi estava o no al darrer i el grau d’implicació dels màxims responsables del govern. Ara també caldria saber si el CNI està obrant pel seu compte o darrere està el govern de Rajoy movent els fils de la trama.

Durant el debat del Canal 33 també van apuntar una idea per a destinar millor els 10 milions d’euros: destinar-los a combatre el frau fiscal. Però sembla que hi ha coses que l’Estat prefereix no veure i mira cap a l’altre costat com aquell que no vol la cosa...

Patètic...  

 

(*)  2324 - Dimarts, 9 d'abril 2013

En el programa d'aquest dimarts parlem de la nova negativa de Rajoy i Rubalcaba al dret a decidir i de les reaccions que ha suscitat la trobada entre Artur Mas i Alfredo Pérez Rubalcaba que es va celebrar diumente de forma discreta. També, del suposat pla del CNI per fer una ofensiva mediàtica contra el sobiranisme. Tot això i la resta de l'actualitat de la jornada analitzada pels periodistes Quico Sallés i Fidel Masreal i per l'advocat Màrius Garcia Andrade. Eloi Cordomí fa la previsió del temps i ens ensenya algunes de les millors imatges que ens ha deixat el dia.

DIADA CASTELLERA DEL VENDRELL (7-04-2013) V

Traducción de un artículo publicado en varios periódicos económicos alemanes, por Stefanie Claudia Müller(*), su corresponsal en España

En Alemania crece la critica contra la supuesta "mentalidad de fiesta" de los españoles; en España los medios cada vez son más negativos con la supuesta dureza de la canciller Merkel. Pensamos que la situación es mucho más compleja de lo que presentan ambos gobiernos y la mayoría de los medios. España no es Grecia, pero España puede ser un paciente crónico si Alemania, junto con Europa, no contribuye a solucionar sus verdaderos problemas.

España no debería recibir más dinero sin que se cambie a fondo el sistema político y económico, hoy en manos de una oligarquía política aliada con la oligarquía económica y financiera, y sin que se aumente la participación ciudadana real en las decisiones políticas. Para no perpetuar la crisis y endeudar a los españoles durante generaciones, el Gobierno español debe reformar a fondo la administración de las comunidades autónomas y los ayuntamientos, en su mayoría en bancarrota y completamente fuera de control, sometiendo a referéndum el modelo de Estado.

Este tema es la clave del futuro de España, porque las regiones, ayuntamientos y diputaciones son los responsables de los dos tercios del gasto público (234.000 millones frente a 118.000 el Estado en 2011), excluyendo la Seguridad Social (23.000 millones), y este gasto se realiza en condiciones de descontrol, despilfarro y corrupción totalmente inaceptables. Las razones verdaderas de la crisis del país, en consonancia con lo dicho, nada tienen que ver con salarios demasiado altos (un 60 % de la población ocupada gana menos de 1.000 euros/mes), pensiones demasiado altas (la pensión media es de 785 euros, el 63% de la media de la UE-15), o pocas horas de trabajo, como se ha trasmitido a veces desde Alemania. A España tampoco le falta talento, ni capacidad empresarial ni creatividad. Tiene grandes pensadores, creativos, ingenieros, médicos excelentes y gestores de primer nivel.

La razón de la enfermedad de España es un modelo de Estado inviable, fuente de todo nepotismo y de toda corrupción, impuesto por una oligarquía de partidos en connivencia con las oligarquías financiera y económica, y con el poder judicial y los organismos de control a su servicio. En España no existe separación de poderes, ni independencia del poder judicial, ni los diputados representan a los ciudadanos, solo a los partidos que los ponen en una lista. Todo esto lleva también a una economía sumergida que llega al 20% del PIB y que frena la competencia, la eficacia y el desarrollo del país. Además, detrae recursos con los que podrían financiarse educación y sanidad.

Las ayudas para España, igual que para otros posible candidatos de rescates, no deben ir a bancos ya casi en bancarrota y fuertemente politizados. En la CAM, el Gobierno ha comprometido 16.000 millones de dinero público en lugar de cerrarla; en Bankia, 23.000 millones, y el Ejecutivo acaba de darle 5.000 millones urgentemente para cubrir pérdidas en vez de cerrarla, y además de forma tan extraña que despierta todo tipo de recelos. ¿Por qué se ha utilizado el dinero de los españoles (FROB) en vez de esperar los fondos de la UE? Es lícito suponer que la razón es la siguiente: los bancos no quieren que la UE investigue sus cuentas.

Control estricto y duras condiciones. Ya el caso de Grecia ha demostrado que las ayudas europeas tienen que estar vinculadas a un control estricto y condiciones duras. Esas condiciones no pueden solamente representar recortes sociales o subidas brutales de impuestos, como hace ahora el Gobierno de Mariano Rajoy con la excusa de Europa. Se tiene que cambiar más en España que cortar gasto social, que de todos modos es mucho más bajo que en Alemania, y hay otros gastos infinitamente más relevantes que se pueden eliminar. Además, los casos de corrupción resultan tan escandalosos, incluso en el propio Gobierno, que uno solo puede llegar a una conclusión: el dinero de Europa no puede ser manejado por personas tan increíblemente venales.

No puede permitirse por más tiempo este nivel de corrupción, y menos aún a 17 regiones funcionando como estados independientes, con todos los organismos multiplicados por 17, desde 17 servicios meteorológicos a 17 defensores del pueblo, con 200 embajadas, 50 canales de TV regionales en pérdida, 30.000 coches oficiales o 4.000 empresas públicas que emplean a 520.000 personas, creadas específicamente para ocultar deuda y colocar a familiares y amigos sin control ni fiscalización alguna. En conjunto, unos 120.000 millones, equivalentes al 11,4% del PIB, se despilfarran anualmente en un sistema de nepotismo, corrupción y falta de transparencia.

Y con esto se tiene que acabar, entre otras cosas, porque ya no hay dinero. Los últimos datos de las cuentas públicas conocidos la pasada semana son escalofriantes. El déficit del Estado a julio ascendió al 4,62% del PIB, frente a un déficit del 3,5% comprometido con la UE para todo el año (del 6,3% incluyendo regiones y ayuntamientos). Pero lo realmente inaudito es que España está gastando el doble de lo que ingresa. 101.000 millones de gasto a julio frente a 52.000 millones de ingresos, y precisamente para poder financiar el despilfarro de regiones y ayuntamientos, que no están en absoluto comprometidos con la consolidación fiscal.

El tema del déficit público es algo que roza la ciencia ficción, y que ilustra perfectamente la credibilidad de los dos últimos gobiernos de España. En noviembre de 2011, el Gobierno dijo que el déficit público era del 6% del PIB; a finales de diciembre, el nuevo Gobierno dijo que le habían engañado y que el déficit era superior al 8%, y que se tomaba tres meses para calcularlo con toda precisión. A finales de marzo, se dijo que definitivamente era del 8,5%, y ésta fue la cifra que se envió a Bruselas. Dos semanas después, la Comunidad de Madrid dijo que sus cifras eran erróneas y el Ayuntamiento de la capital igual… el déficit era ya del 8,7%.

Sin embargo, la semana pasada el INE dijo que el PIB de 2011 estaba sobrevalorado y, con la nueva cifra, el déficit era del 9,1%; dos días después, Valencia dijo que su déficit era de 3.000 millones más; o sea, que estamos en el 9,4% y las otras 15 CCAA y 8.120 ayuntamientos aún no han corregido sus cifras de 2011. Lo único que sabemos es que están todas infravaloradas. El déficit real de 2011 puede estar por encima del 11%, y en 2012 se esta gastando el doble de lo que se ingresa. Como dice el Gobierno de Rajoy, “estamos en la senda de convergencia”. Y es verdad… de convergencia hacia Grecia.

Claramente, la joven democracia española tiene todavía muchos déficits de representatividad y de democracia que deberían interesar a la canciller Merkel y también a Europa, si queremos evitar una Grecia multiplicada por cinco y salvar el euro. Esto es lo que ha hecho posible el despilfarro masivo de las ayudas europeas, con una asignación disparatada de las mismas, a pesar de que estas ayudas han supuesto una cifra mayor que la del Plan Marshall para toda Europa.

Es frustrante que a causa de este sistema oligárquico nepotista y corrupto se destroce talento y creatividad y que ahora muchos jóvenes se vean forzados a trabajar fuera, muchos en Alemania. Esa situación nos ha llevado a una distribución de riqueza que es de las más injustas de la OCDE. La antaño fuerte clase media española está siendo literalmente aniquilada.

Resumiendo: no es una falta de voluntad de trabajo, como se piensa tal vez en algunos países del norte de Europa, lo que hace que España sufra la peor crisis económica de su Historia. Es un sistema corrupto e ineficiente. La crítica del Gobierno alemán y sus condiciones para un rescate de España se deberían concentrar en la solución de esos problemas. En caso contrario, solo conseguirán que una casta política incompetente y corrupta arruine a la nación para varias generaciones.

*Stefanie Claudia Müller es corresponsal alemana en Madrid y economista