Devia de ser sobre el mes de maig de 1974
perquè estàvem a les acaballes d’aquell curs escolar. A la cafeteria de
l’institut de Batxillerat Antoni Martí i Franquès de Tarragona (per aquell
temps Instituto Nacional de Enseñanza Media), ens havíem reunit la majoria dels
alumnes del la classe 6è 6 amb la nostra professora de francès.
La professora, que havia estudiat Història,
era basca i havia demanat plaça només als instituts de les poblacions que
tinguessin mar o muntanya. L’institut de Tarragona va ser l’únic que va
respondre la seva demanda, això si, sé li va preguntar si sabia francès, perquè
seria l’assignatura que acabaria donant.
La conversa era distesa i afable. Explicàvem
anècdotes i acudits i riem. De sobte, la professora, que tenia un nom d’aquells
que quan els aprens ja no te’n oblides, ens va dir (en castellà, evidentment): El
que jo admiro dels catalans és que entre vosaltres sempre us adreceu en català;
al País Basc, quan en una reunió hi ha un castellanoparlant, encara que tota la
resta sàpiguen parlar l’idioma basc, automàticament la conversa canvia al
castellà.
Si sou perspicaços, segurament us haureu
adonat de la coincidència de cas que us acabo d’explicar amb la recent
sentència del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (TSJC)respecte a
l’obligatorietat de fer la classe en castellà només que un alumne ho demani. La
polèmica estava servida.
Podria donar-vos tota una sèrie d’arguments
pels quals, trobo, que la sentència del TSJC és injusta i discriminatòria amb
el català, però no ho faré. Segurament el diputat d’ERC Joan Tardà va
ser qui millor ho va escenificar el dia posterior al Congrés dels Diputats. Si
s’aplica fil per randa l’esperit de la llei i es pogués extrapolar a d’altres
àmbits de la vida pública i social, si un diputat demana poder parlar en català
al Congrés, tota la resta de diputats ho haurien de fer. Evidentment és un cas
portat a l’extrem, però molt il·lustratiu a l’hora de demostrar la
incongruència de la sentència. Joan Tardà primer i el també diputat
republicà Alfred Bosch més tard, van ser cridats a l’ordre 3 vegades pel
president del Congrés Jesús Posada i retirat el torn de paraula del que
disposaven.
Tornant a la sentència del TSJC, si s’apliqués
la mateixa filosofia que al Congrés, el xiquet que demanés que es donés la
classe en castellà, no hauria de ser cridat a l’ordre i finalment expulsat?
Veritat que estaríem davant d’una situació totalment inversemblant?
A Jesús Posada sé li va escolar dir
dirigint-se a Joan Tardà: No creï conflictes innecessaris on no els hi ha...
Desgraciadament, massa sovint se’n creen de forma gratuïta. Quan tres
famílies castellanoparlants van presentar una demanda per a que els seus fils
rebessin l’ensenyament en català, no s’estava creant un conflicte allà on es
portava anys sense haver-ne cap? Els xiquets més que ningú tenen una
extraordinària capacitat d’adaptació i assimilació. La prova és que els xiquets
estrangers que, acompanyant els seus pares han arribat a Catalunya en aquests
darrers anys, parlen català i s’han integrat perfectament a la nostra societat.
Són alguns pares, els més intransigents i intolerants, els que provoquen conflictes
innecessaris del no res.
Si aquests mateixos pares en lloc de vindre a
treballar a Catalunya ho haguessin fet a un altre país, no els hauria quedat
més remei que mirar d’integrar-se el més ràpidament possible a la seva cultura
i aprendre l’idioma.
Però alguns polítics li saben treure
rendibilitat d’aquests tipus de conflictes i fins i tot alimenten que sigui
així perquè saben que en l’aspecte idiomàtic, la societat sol ser molt
sensible. Per tant, res fa pensar que aquestes situacions es puguin arribar a
solucionar en un futur relativament curt; aquest conflictes els hi són molt
necessaris per a poder seguir fent la seva política excloent i demagògica. Els
hi va perfecte!
Per cert, si algú s’ha quedat amb la
curiositat de com es deia la professora basca, us ho dic: Maria del Amor
Hermoso Uribe-Echeverria Garmendia, però per a la vostra tranquil·litat, us
diré que es feia dir Marimor i els seus alumnes la solíem cridar senyoreta.