dilluns, 22 d’abril del 2013

CREAR CONFLICTES INNECESSARIS?


Devia de ser sobre el mes de maig de 1974 perquè estàvem a les acaballes d’aquell curs escolar. A la cafeteria de l’institut de Batxillerat Antoni Martí i Franquès de Tarragona (per aquell temps Instituto Nacional de Enseñanza Media), ens havíem reunit la majoria dels alumnes del la classe 6è 6 amb la nostra professora de francès.
La professora, que havia estudiat Història, era basca i havia demanat plaça només als instituts de les poblacions que tinguessin mar o muntanya. L’institut de Tarragona va ser l’únic que va respondre la seva demanda, això si, sé li va preguntar si sabia francès, perquè seria l’assignatura que acabaria donant.
La conversa era distesa i afable. Explicàvem anècdotes i acudits i riem. De sobte, la professora, que tenia un nom d’aquells que quan els aprens ja no te’n oblides, ens va dir (en castellà, evidentment): El que jo admiro dels catalans és que entre vosaltres sempre us adreceu en català; al País Basc, quan en una reunió hi ha un castellanoparlant, encara que tota la resta sàpiguen parlar l’idioma basc, automàticament la conversa canvia al castellà.
Si sou perspicaços, segurament us haureu adonat de la coincidència de cas que us acabo d’explicar amb la recent sentència del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (TSJC)respecte a l’obligatorietat de fer la classe en castellà només que un alumne ho demani. La polèmica estava servida.  
Podria donar-vos tota una sèrie d’arguments pels quals, trobo, que la sentència del TSJC és injusta i discriminatòria amb el català, però no ho faré. Segurament el diputat d’ERC Joan Tardà va ser qui millor ho va escenificar el dia posterior al Congrés dels Diputats. Si s’aplica fil per randa l’esperit de la llei i es pogués extrapolar a d’altres àmbits de la vida pública i social, si un diputat demana poder parlar en català al Congrés, tota la resta de diputats ho haurien de fer. Evidentment és un cas portat a l’extrem, però molt il·lustratiu a l’hora de demostrar la incongruència de la sentència. Joan Tardà primer i el també diputat republicà Alfred Bosch més tard, van ser cridats a l’ordre 3 vegades pel president del Congrés Jesús Posada i retirat el torn de paraula del que disposaven.
Tornant a la sentència del TSJC, si s’apliqués la mateixa filosofia que al Congrés, el xiquet que demanés que es donés la classe en castellà, no hauria de ser cridat a l’ordre i finalment expulsat? Veritat que estaríem davant d’una situació totalment inversemblant?
A Jesús Posada sé li va escolar dir dirigint-se a Joan Tardà: No creï conflictes innecessaris on no els hi ha... Desgraciadament, massa sovint se’n creen de forma gratuïta. Quan tres famílies castellanoparlants van presentar una demanda per a que els seus fils rebessin l’ensenyament en català, no s’estava creant un conflicte allà on es portava anys sense haver-ne cap? Els xiquets més que ningú tenen una extraordinària capacitat d’adaptació i assimilació. La prova és que els xiquets estrangers que, acompanyant els seus pares han arribat a Catalunya en aquests darrers anys, parlen català i s’han integrat perfectament a la nostra societat. Són alguns pares, els més intransigents i intolerants, els que provoquen conflictes innecessaris del no res.
Si aquests mateixos pares en lloc de vindre a treballar a Catalunya ho haguessin fet a un altre país, no els hauria quedat més remei que mirar d’integrar-se el més ràpidament possible a la seva cultura i aprendre l’idioma.
Però alguns polítics li saben treure rendibilitat d’aquests tipus de conflictes i fins i tot alimenten que sigui així perquè saben que en l’aspecte idiomàtic, la societat sol ser molt sensible. Per tant, res fa pensar que aquestes situacions es puguin arribar a solucionar en un futur relativament curt; aquest conflictes els hi són molt necessaris per a poder seguir fent la seva política excloent i demagògica. Els hi va perfecte!  
Per cert, si algú s’ha quedat amb la curiositat de com es deia la professora basca, us ho dic: Maria del Amor Hermoso Uribe-Echeverria Garmendia, però per a la vostra tranquil·litat, us diré que es feia dir Marimor i els seus alumnes la solíem cridar senyoreta.    

LA FOTO DENÚNCIA DEL DIA 22-04-2013

Tapa de registre trencada sobre una vorera del carrer Murillo d'Amposta. 
Em va avisar un veí amb la intenció de que ho publiqués aquí. 
Evidentment significa un perill, sobre tot per als menuts i els més grans. 
Dit queda.

ACTUACIÓ DE XIQÜELOS I XIQÜELES DEL DELTA A JESÚS (20-04-2013) I I


















Movilidad exterior

Creo que fue Yola Berrocal quien hace unos meses se ponía a sí misma como ejemplo de la fuga de cerebros en España. Todos nos reímos mucho, sí, pero ahora empezamos a preguntarnos si no sería mejor haber colocado a Yola al frente de Ministerio de Trabajo en lugar de a Fátima Báñez. Aunque al primer golpe de vista no lo parezca, ambas mujeres son perfectamente intercambiables.
Olvídense del aspecto físico, de las curvas de nivel de Yola y de la sonrisa triste de Fátima: la belleza está en el interior y, en algunas ocasiones, bien adentro. Ser ministro de Trabajo no es un cargo precisamente lucido, no hay más que ver el desfile de anodinos y sosainas que han acumulado polvo bajo el chamizo, pero Fátima se empeña en destacar, una tarea doblemente hercúlea si tenemos en cuenta el ramillete de filósofos que ha plantado el PP en el Congreso. Pensemos que sólo en esta última semana Cospedal ha batido records de subida de pan cada vez que abría la boca, Pujalte ha dado tres vueltas de campana dentro de su propio cráneo y Cañete ha abierto la puerta grande y el grifo del agua fría justo después de terminar el marzo más lluvioso de la historia de España. Cañete merecería un repaso para él solo, empezando desde el apellido, pero su trayectoria es lo bastante conocida como para ahorrarle el monumento. Además, estamos seguros de que en seguida nos dará otra oportunidad, porque Cañete es puntual como el cometa Halley aunque mucho más concurrido.
Llamar “movilidad exterior” al exilio forzoso de jóvenes talentos es un logro lingüístico de tal magnitud que de inmediato nos evoca los grandes éxitos de la anterior legislatura. Correspondió a Zapatero el mérito de descubrir que las mujeres podían igualar a sus homólogos varones en cualquier campo, cerros de Úbeda incluidos. A esto se le llamó “paridad”, que, como todo el mundo sabe, viene de “parida”. Con Zapatero en el papel de Bosley, Carme Chacón, Leire Pajín y Bibiana Aído formaron los ángeles de Charlie, un grupo de élite que traía de cabeza a Mariano después de la fuga de cerebros provocada tras la inesperada deserción de Esperanza Aguirre. No lo tenía nada fácil Mariano para reclutar una selección femenina a la altura de Montoro, Guindos, Cañete y Wert, los hombres de Harrelson del actual gobierno, pero con el liderazgo de Cospedal, las asistencias de Soraya, Ana Mato atenta a los rebotes y Ana Botella en el banquillo, es evidente que no ha escatimado en gastos para formar un dream team imbatible. Fátima sale poco pero en cuanto toma la palabra encesta de ocho puntos.
Con todo, a Mariano no se le acaba de ver contento, como si no le hubieran sintonizado bien el UHF. Debería pensar en el consejo de su ministra, hacer lo posible para que regrese Yola Berrocal y darle la cartera de Movilidad Exterior. Aunque ni siquiera ella podría cubrir el hueco de Esperanza Aguirre. Para eso tendría que fichar a Carmen de Mairena.

David Torres