VILAFAMÉS. PER A PASSEJAR I GAUDIR (I)

 

 

L’EXCUSA DEL 1er DE MAIG PER A PARLAR SOBRE EL FUTUR DELS SINDICATS

L’amic Amable Pallisé, a qui no conec, però amb qui tic moltes coses en comú, em buscava per la manifestació de Tortosa amb motiu del Primer de Maig i no em va trobar. Així m’ho va fer saber via Facebook. La meva resposta va ser clara: No buscaré excuses; fa anys que no vaig a dita manifestació. La qual cosa no implica que no vagi a d’altres convocades pels sindicats més representatius, així com d’altres moviments socials i cívics.
Però el tema que ens ocupa avui són els sindicats i, concretament les centrals sindicals majoritàries, o sigui la UGT i CC.OO.
Les poques vegades que vaig al local de la UGT, al que he militat des de l’any 1982 (tret d’un període de temps allà per la dècada dels anys 90 per discrepàncies organitzatives), me’n adono que sempre es veuen les mateixes cares, però amb una particularitat important: cada cop estan més envellides.
El sindicats, tal com passa amb els partits polítics tradicionals, no atreuen als joves. I no els atreuen per una qüestió bàsica: perquè no els veuen com a solució dels seus problemes. La taxa d’atur entre els joves de menys de 30 anys es situa en més del 50%, el doble de la general.
Què fan els sindicats per a solucionar aquest greu problema? Si fan alguna cosa, aquesta no es percep als ulls dels treballadors, sobre tot dels sector més joves.
Els sindicats estan fent el que sempre han fet: negociació col•lectiva, defensa dels interessos dels treballadors (ja sigui de forma individual o col•lectiva), convocatòria de vagues i manifestacions i poca cosa més. Certament donen altres serveis però estarien fora de l’estrictament sindical.
Sobre tot durant els temps de crisi, un se’n adona que els sindicats no poden fer quasi res a l’hora de garantir els llocs de treball i si a sobre hi ha un govern de dretes poc sensible amb els treballadors i que aprova reformes laborals molt permissives amb els empresaris, encara costa molt més.
Però a l’hora de la veritat tampoc cal culpar als sindicats de tots els mals que pateix el maltret món laboral espanyol. Els treballadors també han d’assumir el seu grau de culpa. Són molts els que critiquen a les grans centrals sindicals, però que no posen res de la seva part per a solucionar els problemes que pateixen els obrers. Per a que els sindicats siguin forts els hi manca una cosa important: afiliació. No és el mateix anar a negociar amb la patronal amb un 20% d’afiliació i escasses possibilitats de suport per part del conjunt de treballadors que amb una afiliació que s’apropi al 100% i que, en un moment donat, puguin paralitzar un sector econòmic fonamental.
Per acabar no vull passar per alt el comentari que em va deixar un amic al meu blog la Via Augusta. Eren ja quasi la 12 de la nit del dia Primer de Maig quan vaig penjar un article que vaig trobar al diari Público amb el títol de La necessària renovació dels sindicats, signat per Antonio Antón. Un amic va deixar al següent opinió: Josep Maria Alvarez. Secretari General de UGT Catalunya des del 1990. Cándido Méndez, Secretari General de la UGT des de l’any 1994. Com poden ser creïbles? Són part del sistema!
He de dir que estic totalment d’acord amb ell. Hi ha càrrecs sindicals que s’han acomodat i no volen retornar baix cap concepte als seus antics llocs de treball. I després criticaran al polítics. Cada cop s’hi assemblen més!
Què s’ha de fer per a renovar els sindicats? Primerament apropar-los més als llocs de treball, sobre tot a l’Administració on hi ha molt poca afiliació i fer notar la seva presència aportant solucions reals als treballadors.
Però sobre tot haurien de ser molt més independents dels sistema polític. S’han de deixar enrere les subvencions que dóna l’estat. Cóm? Promulgant una nova llei de llibertat sindical que obligui als treballadors a afiliar-se a un sindicat. Només així, sí són autosuficients, seran forts, creïbles i independents.

ESPECIAL IDIOTES. ELS 10 MISTERIS DE L’ECONOMIA (però n’hi ha mes…)

1.        No hi ha treball per a ningú, però volen que ens jubilem als 70 anys i treballem més hores. 

 

2.        Es combat el frau amnistiant els defraudadors. 

 

3.        El consum es desploma? S’abaixen els salaris i s’apugen els impostos. 

 

4.        Teníem 4 milions d’aturats i es va aprovar una Reforma Laboral que facilita els ERE’s i l’acomiadament. Ara superem els 6 milions! 

 

5.        El model del “totxo” se’n va a la merda i retallem al 50% en I + D (Investigació i Desenvolupament) 

 

6.        S’apuja l’IVA i l’IRPF però les SICAV (societats de refugi de capitals que pràcticament no tributen) segueixen intactes. Els capitals es fugen a nivells mai vistos fins ara. 

 

7.        Es retalla en sanitat i educació, però si parles de “tocar” cotxes oficials o dietes, t’acusen de demagog. 

 

8.        S’acomiaden milers de científics, però ens barallem per Euro Vegas. 

 

9.        El problema és el dèficit públic, però ens endeutem 100.000 milions d’euros per a salvar els bancs per a que segueixin desnonant als qui no poden pagar la hipoteca. 

 

10.        Les CC.AA demanen ser rescatades per l’Estat, que a la vegada demana el rescat a la UE i ens endeutem per a pagar el deute.  

LA SER, EL MADRID, EL BARÇA I EL CONTE DE LA LLETERA

Dissabte passat, sobre les 9 de la nit, quan anava des del Càmping dels Eucaliptus (on havíem fet una petita demostració castellera) cap Amposta, vaig posar la SER per a veure com anava el Madrid. En aquell moment estava guanyat per 3-2, encara que als locutors, sembla ser, els interessava més divagar que el partit en si, ja que van haver de passar molts minuts, crec recordar que fins que Ronaldo marqués el 4-2, abans de que diguessin el resultat.

Entre totes les divagacions, n’hi va haver una que va destacar. Entre tots van explicar una mena de conte de la lletera (*) que i, com aquell que diu, ja donaven pràcticament la lliga al Madrid.

Donaven per fet que el Barça, després del 7-0 del Bayern de Munic, havia quedat tocat. Està clar que a la lliga, els blaugranes han anat de més a menys.; en canvi, el Madrid, després d’un començament de lliga un tant irregular on van perdre diversos partits, s’havien refet considerablement i fins i tot haurien agafat moral al partit de tornada contra el Dormunt.

El seu argumentari deia una cosa així: Si el Barça perd demà contra el Betis, el Madrid es situaria a 8 punts. Si dimecres el Madrid guanya al Màlaga (partit avançat per la final de la Copa del Rei), virtualment es col·locaria a 5 punts i si dissabte tornés a guanyar (el Barça juga diumenge), serien 2 (sempre virtuals, ja que el Barça tindria dos partits menys), la qual cosa donaria molta pressió al Barça. I al Barça li queden els partits al camp de l’Atlètic i de l’Espanyol. Algú intentava posar una mica de seny i deia que si el Barça havia d’anar a Sarrià, el Madrid també ho havia de fer. Hi havia qui pensava que no seria el mateix. Arribat a aquest punt, jo també ho penso: l’Espanyol sempre dona més guerra al Barça que al Madrid de qui molts consideren filial.  

Quan la mitja part del partit d’anit entre el Barça i el Betis va acabar amb 1-2 a favor dels visitants, imagino que hi van haver molts que ja donaven per fet que el Barça acabaria perdent i el conte de la lletera podria tenir, per fi, un final feliç (ja que fins ara mai l’ha tingut)

De totes maneres cal dir que el resultat d’1 a 2 era molt enganyós. El Barça, sobre tot en Villa, va tenir moltes oportunitats de marcar, però només Alexis Sánchez (que va fer un dels millors partits que li recorden al Nou Camp) va ser capaç de batre el porter rival. En canvi, el Betis, es pot dir que va marcar en les úniques dues oportunitats que va tenir (per cert, el segon gol va ser un golàs d’aquells que només es veuen de tant en tant)  

Quan finalment Villa va marcar (2 a 2), per la banda ja estava escalfant l’arma de destrucció massiva: un tal Lionel Messi que, fins aquells moments, havia estat un espectador més.

Quan Messi va saltar al terreny de joc, automàticament, va revolucionar el joc del Barça i, en un tres i no res, va fer dos gols (un de falta directa) i va estavellar una pilota a la creueta de la porteria (també de falta directa)

El 4 a 2 final feia més que justícia al partit i, el conte de la lletera se’n va anar en orris. Ara al Barça només li manquen dos punts que por fer en els 5 partits que queden d’aquí al final de temporada. Es a dir, dos punts dels 15 que encara queden en joc que es poden aconseguir guanyant-ne un o empatant-ne dos. Un repte que sembla que estar a l’abast d’un Barça ferit però ni molt menys mort.  

Per cert, aquest matí algú es preguntava el moriu pel que Messi no va jugar contra el Bayern. Segurament mai sabrem els motius reals, però estic per pensar que Tito va donar per perduda l’eliminatòria i va reserva Messi per assegurar-se la lliga, que no està gens malament! 

 

(*) Imagino que tots sabeu de que va el conte de la lletera. Per als més despistats us en faré cinc cèntims. Una vegada, una jove grangera anava cap al poble amb una gran lletera al cap per a vendre la llet que li havia munyit a la vaca. Mentre anava pel camí pensava que dels diners que en trauria podria comprar unes gallines i, així que ponguessin, en vendria els ous. Amb el que guanyaria compraria una cabra i de la llet que en trauria, acabaria comprant una altra vaca... Finalment tindria tantes vaques que es faria rica y podria deixar de treballar de lletera... Mentre caminava pensant en això, va ensopegar, va caure, la lletera se’n va anar pel terra i la llet es va vessar... Així que, en un moment,  tot va acabar en un no res.