Però el tema que ens ocupa avui són els sindicats i, concretament les centrals sindicals majoritàries, o sigui la UGT i CC.OO.
Les poques vegades que vaig al local de la UGT, al que he militat des de l’any 1982 (tret d’un període de temps allà per la dècada dels anys 90 per discrepàncies organitzatives), me’n adono que sempre es veuen les mateixes cares, però amb una particularitat important: cada cop estan més envellides.
El sindicats, tal com passa amb els partits polítics tradicionals, no atreuen als joves. I no els atreuen per una qüestió bàsica: perquè no els veuen com a solució dels seus problemes. La taxa d’atur entre els joves de menys de 30 anys es situa en més del 50%, el doble de la general.
Què fan els sindicats per a solucionar aquest greu problema? Si fan alguna cosa, aquesta no es percep als ulls dels treballadors, sobre tot dels sector més joves.
Els sindicats estan fent el que sempre han fet: negociació col•lectiva, defensa dels interessos dels treballadors (ja sigui de forma individual o col•lectiva), convocatòria de vagues i manifestacions i poca cosa més. Certament donen altres serveis però estarien fora de l’estrictament sindical.
Sobre tot durant els temps de crisi, un se’n adona que els sindicats no poden fer quasi res a l’hora de garantir els llocs de treball i si a sobre hi ha un govern de dretes poc sensible amb els treballadors i que aprova reformes laborals molt permissives amb els empresaris, encara costa molt més.
Però a l’hora de la veritat tampoc cal culpar als sindicats de tots els mals que pateix el maltret món laboral espanyol. Els treballadors també han d’assumir el seu grau de culpa. Són molts els que critiquen a les grans centrals sindicals, però que no posen res de la seva part per a solucionar els problemes que pateixen els obrers. Per a que els sindicats siguin forts els hi manca una cosa important: afiliació. No és el mateix anar a negociar amb la patronal amb un 20% d’afiliació i escasses possibilitats de suport per part del conjunt de treballadors que amb una afiliació que s’apropi al 100% i que, en un moment donat, puguin paralitzar un sector econòmic fonamental.
Per acabar no vull passar per alt el comentari que em va deixar un amic al meu blog la Via Augusta. Eren ja quasi la 12 de la nit del dia Primer de Maig quan vaig penjar un article que vaig trobar al diari Público amb el títol de La necessària renovació dels sindicats, signat per Antonio Antón. Un amic va deixar al següent opinió: Josep Maria Alvarez. Secretari General de UGT Catalunya des del 1990. Cándido Méndez, Secretari General de la UGT des de l’any 1994. Com poden ser creïbles? Són part del sistema!
He de dir que estic totalment d’acord amb ell. Hi ha càrrecs sindicals que s’han acomodat i no volen retornar baix cap concepte als seus antics llocs de treball. I després criticaran al polítics. Cada cop s’hi assemblen més!
Què s’ha de fer per a renovar els sindicats? Primerament apropar-los més als llocs de treball, sobre tot a l’Administració on hi ha molt poca afiliació i fer notar la seva presència aportant solucions reals als treballadors.
Però sobre tot haurien de ser molt més independents dels sistema polític. S’han de deixar enrere les subvencions que dóna l’estat. Cóm? Promulgant una nova llei de llibertat sindical que obligui als treballadors a afiliar-se a un sindicat. Només així, sí són autosuficients, seran forts, creïbles i independents.
3 comentaris:
Cada cop més la gent no se sent identificada amb els sindicats. Mentre estiguin subvencionats pels diners públics perden la seva capacitat de negociació. A més a més estan funcionant igual que els partits polítics. Un cop ocupen un càrrec no el deixin.
T’agraeixo la dedicatòria, Joan (la 2ª). Dit això, m’agradaria dir-te que comparteixo, en general la teva opinió. Malgrat tot, voldria fer-hi matisacions importants:
- la primera i més important, aclarir-te que quan et vaig fer el comentari de que vaig estar buscant-te a la mani de l’1 de maig, no era per a fer-te un retret, si no que va ser un simple comentari, doncs vaig pensar que potser aquell dia veuria a “l’amic feixbuquero” d’Amposta, però queda demostrat que quan tu estàs jo no estic i viceversa.
- Penso que els sindicats (tots) són el reflex de la societat actual. Es per això que tu mateix ho defineixes molt bé: “Els sindicats estan fent el que sempre han fet: negociació col·lectiva, defensa dels interessos dels treballadors (ja sigui de forma individual o col·lectiva), convocatòria de vagues i manifestacions i poca cosa més”. El sindicats majoritaris han derivat, bàsicament, cap a mera gestió en la defensa dels interessos dels treballadors/es, deixant quasi bé oblidada una vertadera acció sindical sobretot a les petites i mitjanes empreses, amb el que moltísims treballadors/es han “delegat” les seves obligacions vindicatives en allò tant eteri i abstracte com “el sindicat”. Es aquest, bàsicament, un posicionament còmode i covard que comporta poc o cap compromís en la defensa dels interessos dels treballadors/es que, no oblidem, comencen en el lloc de treball on hi ha un cap que pot acabar titllant-te de conflictiu. Però no hem d’oblidar que els sindicats han de fer la seva tasca complint les Lleis que emanen d’un Parlament o Congreso i que elaboren uns senyors elegits per la majoria d’electors que són els que decidim quines polítiques econòmiques i laborals s’han de dur a terme.
- En quant a la participació, les estructures democràtiques dels sindicats (tots), amb major o menor mesura, permeten la participació de l’afiliació en un grau de democràcia participativa que ja voldrien la majoria de militants de partits polítics. Per què doncs tant retret cap al sindicalisme? Per què doncs no es participa de manera activa i es canvien aquelles polítiques sindicals que tant es critiquen enlloc d’esperar a que “el sindicat” aporti la solució miraculosa al seu/seus problemes? Que és un sindicat, més que l’expressió de la seva afiliació?
(segueixo en un altre comentari)
(continuo)
- No creus que els sindicats minoritaris hagueren hagut d’experimentar un fort increment d’afliliació en detriment dels majoritaris si el vertader problema estès en la deriva sindical dels sindicats majoritaris? La realitat però es tossuda i ens demostra que des del 1980 fins ara hem passat de 500 mil afiliats a 3 milions, el 17% actual d’afiliació (insuficient, però en la linea dels països mediterranis -20% - i superior a França – menys del 10% -).
- Per acabar, tu ho enfoques amb una nova Llei de llibertat sindical que obligui a afiliar-se. Potser sí que es la sortida. Jo m’he n’he plantejat un altra però em sembla poc solidaria: I si només representen a la seva afiliació? Potser molts treballadors/es passarien de mirar al BOE si s’ha publicat el conveni col·lectiu al que pertanyen per veure quin increment salarial i millores socials han aconseguit “per ells” els sindicats en la negociació col·lectiva i passarien a l’acció començant al seu lloc de treball, es a dir, es “mullarien el cul”. Per això, com no es així, faltaria més que els sindicats no rebessin subvencions!! La negociació col·lectiva, entre d’altres, té uns beneficis per a tots (11 milions de persones versus 3 milions afiliats) però comporta uns costos que (jo particularment) no estic disposat a que es sufraguin exclusivament de les arques sindicals, o el que es el mateix, de la meva butxaca. A més, caldria plantejar-se perquè ningú s’escandalitza, per exemple, davant dels 500 milions de subvenció que reben els toros, els 6000 milions que rep l’esglesia, els 9 que costa mantenir els Borbons, els 16 que rep la patronal o els 360 que reben empreses privades de premsa i TV. Tant greu són 16 milions de subvenció per a sufragar el cost de la negociació col·lectiva a repartir entre els sindicats en funció de la seva representació?
- Potser que els mass media al servei de l’amo hagin fet be la seva feina i aquest neothatcherisme imperant acabi rebentant uns sindicats que, malgrat les seves imperfeccions i necessitat de canvi, són més necessaris que mai.
Salut company!!
Publica un comentari a l'entrada