dimecres, 25 de setembre del 2013

NO, GRÀCIES!



El PP pretén formar un front anti-nacionalista amb Ciudatans (C’s), UDC i PSC. Tret de C’s que ha confirmat la seva voluntat, els altres dos partits li han dotat carbasses.
Recordo que la primera vegada que vaig veure un adhesiu dient no, gràcies!, al davant hi posava Nuclears? O sigui: Nuclears? No, gràcies! Després s’ha fet sevir en molts d’altres eslògans.
Jo avui en faig un altre: PP? No, gràcies! I és que tant els populars com les seves polítiques em fan més temor que una nit de llamps i trons. Amb segons qui no aniria ni a prendre un cafè. No obstant he de dir que tinc amics (pocs) que són del PP i, dintre de la tolerància mútua, la nostra relació és força bona.
Com podeu imaginar tinc molts més amics socialistes. L’estereotip d’aquests seria d’una persona progressista i tolerant amb els diversos col·lectius, com per exemple, immigrants, gais i lesbianes, minories ètniques, independentistes... No, independentistes, no!! Què dius ara??
Els expresidents socialistes Felipe González i José Luis Rodríguez Zapatero ja han donat la seva opinió sobre la voluntat d’un bon grapat de catalans (al menys d’un milió i mig que, si fa o no fa) que són els que han participat en les dues grans demostracions de força (però també de festa i civisme) de les Diades dels anys 2012 i 2013.
Sobre les declaracions fetes pel segon (i més recents en el temps), alguns mitjans de comunicació li han recordat les paraules que va dir durant un míting a la ciutat Comtal: Apoyaré el Estatuto de Autonomía para Catalunya que salga del Parlamento catalán...
Però a l’hora de la veritat va pactar amb un independentista convers com és ara Artur Mas a canvi de la promesa de que els socialistes no impedirien que Mas fos president si CiU era la llista més votada al Parlament. Però els socialistes catalans no van estar per la labor i van tornar a pactar amb els ecosocilistes i una ERC que, en aquella època estava menys per la independència i més per una Catalunya social i de passar pàgina de l’etapa dictatorial de CiU.
Del per molts enyorat Felipe González, s’ha de recordar que va ser un dels promotors del cafè per a tothom. Possiblement eren un altres temps, tot just acabàvem de sortir d’una dictadura i de l’ensurt del cop d’estat de Tejero, però amb els pas dels anys, quan analitzes aquella etapa i repasses la seva acció de govern, hi trobes alguna ombra. Tampoc el gran independentista Pujol se’n lliura de les crítiques negatives, ja que ell va consentir-ho tot a canvi de que ningú el molestés massa a casa seva.
Per tant, Felipe i Zapatero? No, gràcies! I Pujol? A aquest no me’l he tragat mai i a aquestes alçades ja no canviaré d’opinió.  

LA FOTO DENÚNCIA DEL DIA 25-09-2013

Al número 41 del carrer Grau d'Amposta encara hi ha una placa de l'antic Ministerio de la Vivienda franquista amb el jonc i les fletxes. Això sí, una mica deteriorar.
Durat els anys que vaig estar a l'Ajuntament d'Amposta i després d'aprovar la Llei de la memòria Històrica, vaig demanar a la brigada municipal la retirada de tota aquesta simbologia feixista. No podria concretar quantes en vaig trobar però de ben segur més de 20.
De totes formes a un blog d'habitatges prop de la plaça de la Pau i a tocar del riu, encara s'hi pot veure el rètol més gran que queda d'aquesta època, igual o similar a uns que hi ha a l'Aldea a un bloc al costat de la carretera.


El Gobierno de Mas, tras la creación de un partido ‘socialista nacionalista’ a su medida: estos son los ‘colaboradores necesarios’

Listado de los antiguos altos cargos del PSC que han encontrado acomodo en la Generalitat, a unos 70.000 euros al año, para, desde allí, montar el partido de Ernest Maragall, el NEC


Desde que inició su andadura hacia la independencia, Artur Mas ha estado moviéndose para intentar atraer a su lado al PSC. Las llamadas y los guiños públicos se han multiplicado al mismo tiempo que CiU aceleraba el paso hacia los brazos del separatismo. Pero mientras cara a los medios y la población realizaba estos gestos, incluso antes de que se demostraran infructuosos, todo indica que por detrás la Generalitat ayudaba a poner los mimbres para conseguir otra operación en la que ha puesto esfuerzos y dinero: la de la creación de un partido socialista a su medida.., un partido ‘socialista y nacionalista’ que debilite al PSC.
En las manos de Mascarell y Maragall
Y para ello han reclutado un pequeño ejército de personajes, antiguos miembros y altos cargos de los gobiernos socialistas, que ‘comen’ del actual Govern, y que se mueven en el entorno de dos personajes clave para el nacimiento de ese partido ‘socialdemócrata y nacionalista’: Ernest Maragall y Ferran Mascarell.
Una pareja de amigos, ambos exdirigentes del PSC y abrazados ahora, de una u otra forma, al árbol de Mas, donde se sienten protegidos bajo la sombra más frondosa. El primero, Maragall, como ‘creador’ de Nova Esquerra Catalana (NEC), que es ese invento ‘socialista nacionalista’ que impulsan desde la Generalitat para enfrentar al PSC; el otro, Mascarell, como conseller, y necesaria correa de transmisión.
Esta ‘operación’, y donde encuentran cabida todos los ex-altos cargos con los gobiernos socialistas que ahora ‘trabajan’ para el govern Mas, como decimos se centraliza, aunque no en exclusiva, en la Consellería de Cultura que dirige Ferrán Mascarell. El hombre que, sin aparentemente ningún problema de conciencia, pasó de ser ‘ministro’ del gobierno de izquierdas que presidía Pascual Maragall a serlo, a pesar de que sigue presentándose como socialdemócrata, del gobierno de derechas de Artur Mas.
Otro tipo de tránsfugas
El listado de los ‘supervivientes’ que estuvieron trabajando en cargos por designación con el PSC, y que ahora trabajan para Mas, y que ha localizado ELPLURAL.COM, incluye seis personajes, además del propio conseller Mascarell. Son los 6 de la ‘vergüenza’, los seis ‘traidores’, para unos; los  ‘seis’ conversos, para otros. Bien es cierto que en el paso se han asegurado seguir percibiendo sueldos que se mueven en torno a los 70.000 euros anuales. Se trata de estas personas:
Xavier Vidal. Todo un personaje histórico en el PSC, muy conocido porque le gustaba moverse en las filas de los ‘críticos’, y alardeaba de revolver las bases contra Pere Navarro. Fue jefe de gabinete con Ernest Maragall, cuando éste era conseller de Comunicación en el Govern de Montilla. Tras la victoria de Mas en 2010, y el ‘alumbramiento’ como afiliado a Convergencia de Ferrán Mascarell, Xavier Vidal protagonizó un caso único: en Cultura se cambió de conseller, pero no de jefe de Gabinete. Y es que como su nuevo jefe, también él ‘vio la luz’ y abandonó el PSC, para al tiempo que decía adiós a Maragall, quedarse a dar la bienvenida a Mascarell.
Hombre saltarín, también sin el más mínimo problema, desanduvo el paso y de jefe de Gabinete del conseller ‘neoconvergente’ Mascarell, se ha vuelto con su antiguo protector, Ernest Maragall para montar con él el actual partido Nova Esquerra Catalana (NEC). Xavier Vidal es la máxima expresión de la ósmosis que se vive entre Convergencia y los ‘socialistas nacionalistas’.
Dani Bullich. Es un caso prácticamente paralelo al de Xavier Vidal. Bullich era jefe de Relaciones Institucionales del conseller Ernest Maragall. Aún más, había sido concejal en la población de Berga. Dejó la política, porque dijo que estaba harto de este mundo…, pero no tardó nada en volver cuando le llamó, sueldo mediante, Ferran Mascarell para un puesto de asesor personal. Al tiempo que.., exacto, se dedica a montar el NEC con Maragall. Vidal y Bullich eran las dos manos de Maragall en el PSC. Y ahora lo son, mientras han ocupado u ocupan cargos, con Convergencia.
Joan Pluma. Tercera pata del mismo banco. Exconcejal en Girona, personaje histórico en el partido, Pluma saltó del PSC cuando quedaban minutos para que se hiciera público que no iba a estar en las listas para las pasadas elecciones locales. Mascarell le rescató y le dio cargo de relieve en su consejería nada menos que como Director General de Archivos y Bibliotecas.
Sira Torrecilla. Es otro caso de ‘cambio sin problemas’, o de chaqueta de dos forros. Torrecilla, fue jefa de Relaciones institucionales de Marina Gelli, consejera de Salud de Montilla. Cargo que ahora ocupa con Ferrán Mascarell.
Laia Espín. Fue jefa de prensa de Montserrat Tura en la consellería de Justicia, durante el mandato de José Montilla. Cuando en 2010 llegó el primer gobierno de Mas encontró acomodo en la Fundación Cataluña-Europa con…, sí, Ernest Maragall. Y como los demás de los que vamos hablando, ha encontrado ‘hueco’ en el ‘segundo’ gobierno Mas, ocupando exactamente el mismo cargo que tuvo con el gobierno Montilla: jefa de prensa del conseller de Justicia, aunque ahora con Germà Gordó.
Ana Mas. La que fuera jefa de protocolo de Pasqual Maragall y que también estuvo en protocolo con José Montilla, es otra de las ‘rescatadas’ por el ‘socialdemócrata de alma’ y ‘neoconvergente de carné’ Mascarell, que la ha colocado también como su jefa de protocolo.

Els feixistes no són només gamberros

Xavier Rius -periodista-

L'atac perpetrat per un grup de militants d'extrema dreta a la celebració de la Diada a Madrid ha despertat en sectors de la classe política la consciència del perill que aquests partits i associacions franquistes, nazis o xenòfobes suposen, cosa que ha reobert el debat sobre si han de ser il·legalitzats i sobre la lleugeresa amb què la justícia respon. L'atac es va produir després que la vicepresidenta de la Comissió Europea, Viviane Reding, va advertir a Espanya que la passivitat davant l'exhibició de símbols feixistes, en relació amb el diploma que va donar la delegada del Govern a Catalunya a la Hermandad de la División Azul, podria ser sancionada per la Comissió a partir del mes de desembre de l'any que ve, segons la decisió marc 913/2008 de la Unió Europea.
AIXÒ PASSA TAMBÉ després d'un estiu en què diversos militants del Partit Popular s'han fotografiat amb símbols franquistes o nazis, davant els quals la direcció del partit ha respost amb lleugeresa o comparat la seva exhibició amb la que fan altres forces de l'estelada o la bandera republicana. A més a més, té lloc en el context en què en àmbits mediàtics o polítics s'utilitza el terme nazi amb l'objectiu de desqualificar el sobiranisme català, però consideren simplement una gamberrada l'exhibició de símbols nazis.
L'avantprojecte de reforma del Codi Penal redactat pel Ministeri de Justícia ha introduït la modificació dels articles 510 i 607, relatius a la incitació a l'odi i la violència per motius de raça, origen, religió o ideologia i el d'apologia dels règims o idees genocides, per donar compliment a aquesta norma europea. Articles que, per la seva ambigua redacció i després de sentències del Tribunal Suprem i del Constitucional, que van prioritzar el dret a la llibertat d'expressió, havien quedat buits de contingut. Va ser escandalosa la sentència emesa fa un any per l'Audiència de Barcelona en què revocava la condemna del regidor de Plataforma X Catalunya de Vic, Juan Carlos Fuentes, que, malgrat haver-se reconegut l'autor de la impressió i la distribució de pamflets islamòfobs firmats per un col·lectiu inexistent, va ser absolt al considerar-se que en aquell cas primava la llibertat d'expressió.
L'avantprojecte dóna un nou contingut a l'article 510, a l'imposar penes d'un a quatre anys als que «fomentin, promoguin o incitin directament o indirectament a l'odi, hostilitat, discriminació o violència contra un grup o contra una persona» i als que «lesionin la dignitat de les persones mitjançant accions que comportin humiliació, menyspreu o descrèdit d'algun dels grups o persones a què es refereix l'apartat anterior». A més a més, penalitza la negació de l'Holocaust, castigant els que «neguin, facin apologia, o trivialitzin greument els delictes de genocidi» que hagin estat declarats provats pel tribunal de Nuremberg o altres tribunals internacionals posteriors. El que no recull l'avantprojecte és la penalització de la defensa del franquisme, però sí que podrien ser perseguides les seves idees al proposar la supressió dels drets fonamentals.
La llei de partits del 2002, feta per il·legalitzar Batasuna, inclou a l'article 9 la persecució dels que pretenguin vulnerar les llibertats i els drets fonamentals, justificant o exculpant els atemptats contra la vida o la integritat de les persones, o l'exclusió o la persecució de persones per raó de la seva ideologia, religió o creences, nacionalitat, raça, sexe o orientació sexual i aquelles que «fomenten, propicien o legitimen la violència». Malgrat això, en l'apartat següent ho circumscriu a la pràctica i la justificació del terrorisme. Però al marge que es modifiqui la llei per poder prohibir partits feixistes i xenòfobs, a molts d'aquests grups no els seria aplicable al ser només una associació. Per aquesta raó, la manera més eficaç de perseguir aquestes conductes és fent-ho en el marc del delicte d'associació il·lícita i dels articles comentats del Codi Penal que ara es reformaran.
MÉS ENLLÀ  que es defineixin més bé aquests delictes al Codi Penal, es necessita la conscienciació de la maquinària judicial i policial per qualificar aquestes accions. Així la pintada d'una esvàstica o del número 88 -que significa Heil Hitler- a la porta d'un bar gai, una sinagoga, una mesquita o un ateneu independentista no ha de ser qualificada com una falta de danys, sinó com un delicte d'amenaces, incitació a l'odi i apologia del genocidi. Quan en algunes ocasions s'han produït atacs de l'extrema dreta a militants d'esquerres, independentistes o immigrants, des dels cossos policials s'han presentat com a simples baralles de bandes. Però l'11 de setembre vam veure com actuen, i han anunciat que pensen continuar fent-ho.