Albert Garrido
Si el pensament de l'escriptor francès
Albert Camus tingués més seguidors, hi hauria la possibilitat que tot tingués menys arestes de les que té.
Camus va
dir: «Estimo massa el meu país per ser nacionalista». Es referia a
aquella propensió del nacionalisme, de tots els nacionalismes, a
l'exclusivitat, a la sacralització de la comunitat nacional, a la
construcció de la identitat pròpia per oposició a les dels altres. Es
referia
Camus als nacionalistes confessos i a aquells altres que
neguen ser-ho però que compleixen les condicions dels que admeten
ser-ho. Al·ludia
Camus a tots els que combreguen amb la mística de la nació, encara que sovint s'obliden dels individus que la formen.
Un altre
francès
, Ernest Renan,
mantenia que la nació és una creença compartida pels integrants d'una
comunitat. Com tota creença, conté ingredients propis de la fe, altres
d'emocionals i altres més procedents de la tradició. Després vénen la
realitat social, els greuges, la definició de nosaltres i dels altres i
una infinitat d'ingredients propis de cada moment de la història. Una
vegada més, aquests trets del nacionalisme els comparteixen tots els que
es diuen nacionalistes i tots els que neguen ser-ne.
Anem a l'avui concret. Resulta que
Juan Carlos Rodríguez Ibarra, que
va ocupar la presidència d'Extremadura, diu no ser nacionalista, però a
l'afrontar el cas català recorre als mateixos despropòsits que fan anar
els nacionalistes espanyols més acèrrims. Al mateix temps, es dóna la
circumstància que la brega del nacionalisme català s'até al llibre de
ruta heretat de l'independentisme català. I és necessari tornar a
Renan per recordar a tothom que «el sistema per no canviar és no pensar».
És
cert que el nacionalisme està a tot arreu i que forma part de les
manifestacions que atrauen més ulls: en les competicions esportives, els
participants desfilen darrere de la bandera i sona l'himne quan reben
una medalla; a les festes cíviques, els colors nacionals -amb Estat o
sense- apareixen en façanes i balcons; la festa nacional se celebra a
tot arreu amb profusió de discursos, bandes de música i banderes per
triar i per vendre; i així
ad infinitum. Però convertir el
nacionalisme en la causa última dels comportaments col·lectius comporta
riscos, el pitjor dels quals és arribar a la conclusió, tan simple
d'acceptar com difícil de demostrar, que la raó està amb nos-altres i la
dels altres es manté sota sospita. Que aquesta reacció es donava a la
«por a desaparèixer», com sosté
Imanol Zubero, o a altres
pulsions és menys rellevant que el temor que pot niar en una comunitat
de quedar diluïda en processos polítics que no controla, en els quals no
participa o hi influeix poc.
¿Val el mateix aquest temor per al
nacionalisme espanyol que per al català? Potser les dades objectives
indueixin a respondre amb un
no, però els comportaments fan inclinar la balança del costat del
sí.
Sí, perquè quan el Govern fa de la Constitució un text intocable,
coartada inexpugnable per no tocar ni una sola pedra carreu dels
fonaments de l'Estat, en el fons es comporta de forma temorosa, auxiliat
en els seus temors pels portaveus de l'immobilisme, a la memòria
històrica dels quals sembla ressonar una sentència d'un autor que ara no
cal ni citar: «Espanya és, abans que res, una unitat de destí». És
gairebé tant com dir que és una comunitat predestinada, sense que se
sàpiga a què, però que ajuda els bisbes a recordar de tant en tant que
Espanya és com qui diu una realitat transcendent. Just el contrari del
que, en el quadro esperpèntic de
Luces de bohemia,
Ramón María del Valle Inclán va posar en boca de Max Estrella: «Espanya és una deformació grotesca de la civilització europea».
¿ESTAN justificats els temors d'una part de l'
establishment català?
Poc importa quan els arguments d'autoritat que es belluguen contenen
ingredients tan diversos com la sentència de l'Estatut, la gestió de la
crisi econòmica, el model de finançament i el límit de dèficit, la
reforma educativa de
José Ignacio Wert, la totxesa de l'
establishment espanyol
en el pont de comandament i el setge cultural. Poc importa perquè la
varietat dels motius de greuge té el potencial mobilitzador que la Via
Catalana va posar de manifest, substitueix la política de les coses per
la de les emocions i la resta sembla menys important del que en realitat
és. Encara que formi part d'aquesta resta el risc de sortir de la UE,
com ha dit el comissari
Joaquín Almunia. El nacionalisme aspira a
la sobirania, i aquesta solament és possible mitjançant la
independència; qualsevol alternativa a aquest objectiu final li sembla
un pegat.
¿Es pot evitar el xoc de trens entre dos nacionalismes amb una llarga tradició històrica? Una lectura atenta de
Camus seria de gran ajut per a tothom. Periodista.
