Si el pensament de l'escriptor francès Albert Camus tingués més seguidors, hi hauria la possibilitat que tot tingués menys arestes de les que té. Camus va dir: «Estimo massa el meu país per ser nacionalista». Es referia a aquella propensió del nacionalisme, de tots els nacionalismes, a l'exclusivitat, a la sacralització de la comunitat nacional, a la construcció de la identitat pròpia per oposició a les dels altres. Es referia Camus als nacionalistes confessos i a aquells altres que neguen ser-ho però que compleixen les condicions dels que admeten ser-ho. Al·ludia Camus a tots els que combreguen amb la mística de la nació, encara que sovint s'obliden dels individus que la formen.
Un altre francès, Ernest Renan, mantenia que la nació és una creença compartida pels integrants d'una comunitat. Com tota creença, conté ingredients propis de la fe, altres d'emocionals i altres més procedents de la tradició. Després vénen la realitat social, els greuges, la definició de nosaltres i dels altres i una infinitat d'ingredients propis de cada moment de la història. Una vegada més, aquests trets del nacionalisme els comparteixen tots els que es diuen nacionalistes i tots els que neguen ser-ne.
Anem a l'avui concret. Resulta que Juan Carlos Rodríguez Ibarra, que va ocupar la presidència d'Extremadura, diu no ser nacionalista, però a l'afrontar el cas català recorre als mateixos despropòsits que fan anar els nacionalistes espanyols més acèrrims. Al mateix temps, es dóna la circumstància que la brega del nacionalisme català s'até al llibre de ruta heretat de l'independentisme català. I és necessari tornar a Renan per recordar a tothom que «el sistema per no canviar és no pensar».
És cert que el nacionalisme està a tot arreu i que forma part de les manifestacions que atrauen més ulls: en les competicions esportives, els participants desfilen darrere de la bandera i sona l'himne quan reben una medalla; a les festes cíviques, els colors nacionals -amb Estat o sense- apareixen en façanes i balcons; la festa nacional se celebra a tot arreu amb profusió de discursos, bandes de música i banderes per triar i per vendre; i així ad infinitum. Però convertir el nacionalisme en la causa última dels comportaments col·lectius comporta riscos, el pitjor dels quals és arribar a la conclusió, tan simple d'acceptar com difícil de demostrar, que la raó està amb nos-altres i la dels altres es manté sota sospita. Que aquesta reacció es donava a la «por a desaparèixer», com sosté Imanol Zubero, o a altres pulsions és menys rellevant que el temor que pot niar en una comunitat de quedar diluïda en processos polítics que no controla, en els quals no participa o hi influeix poc.
¿Val el mateix aquest temor per al nacionalisme espanyol que per al català? Potser les dades objectives indueixin a respondre amb un no, però els comportaments fan inclinar la balança del costat del sí. Sí, perquè quan el Govern fa de la Constitució un text intocable, coartada inexpugnable per no tocar ni una sola pedra carreu dels fonaments de l'Estat, en el fons es comporta de forma temorosa, auxiliat en els seus temors pels portaveus de l'immobilisme, a la memòria històrica dels quals sembla ressonar una sentència d'un autor que ara no cal ni citar: «Espanya és, abans que res, una unitat de destí». És gairebé tant com dir que és una comunitat predestinada, sense que se sàpiga a què, però que ajuda els bisbes a recordar de tant en tant que Espanya és com qui diu una realitat transcendent. Just el contrari del que, en el quadro esperpèntic de Luces de bohemia, Ramón María del Valle Inclán va posar en boca de Max Estrella: «Espanya és una deformació grotesca de la civilització europea».
¿ESTAN justificats els temors d'una part de l'establishment català? Poc importa quan els arguments d'autoritat que es belluguen contenen ingredients tan diversos com la sentència de l'Estatut, la gestió de la crisi econòmica, el model de finançament i el límit de dèficit, la reforma educativa de José Ignacio Wert, la totxesa de l'establishment espanyol en el pont de comandament i el setge cultural. Poc importa perquè la varietat dels motius de greuge té el potencial mobilitzador que la Via Catalana va posar de manifest, substitueix la política de les coses per la de les emocions i la resta sembla menys important del que en realitat és. Encara que formi part d'aquesta resta el risc de sortir de la UE, com ha dit el comissari Joaquín Almunia. El nacionalisme aspira a la sobirania, i aquesta solament és possible mitjançant la independència; qualsevol alternativa a aquest objectiu final li sembla un pegat.
¿Es pot evitar el xoc de trens entre dos nacionalismes amb una llarga tradició històrica? Una lectura atenta de Camus seria de gran ajut per a tothom. Periodista.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada