dimarts, 19 de novembre del 2013

Sense consulta l'any 2014

Nacho Corredor

No hi ha gairebé cap dirigent polític català que en privat admeti que la consulta on es pugui decidir, o no, la independència de Catalunya, es pugui celebrar l'any que ve. No, com a mínim, pactada amb l'Estat, i no, com a mínim, celebrada sense el seu permís. Un supòsit que la setmana passada  només va obtenir el suport de 25 diputats al Parlament de Catalunya.
Si bé la responsabilitat final en cas de no celebrar-se serà, òbviament, del mateix Estat, no hi havia cap mandat ciutadà que obligués a fer la consulta abans de finals del 2014. I no hi ha cap necessitat de seguir insistint que es podrà celebrar amb permís, quan en el moment d'apagar-se el micròfon gairebé ningú s'ho creu. Ni creuen que es pugui celebrar amb l'aval de l'Estat, ni volen celebrar-la sense aquest aval.
Quan més del 80% de la població de Catalunya vol decidir sobre quin és el seu subjecte de sobirania, no hi ha molts dubtes respecte de la necessitat de donar-li una resposta política. I si la negativa de l'Estat és més que probable, la necessitat de carregar-se de raons sorgeix precisament de la força política que pugui sorgir del Parlament. I de dir la veritat. Si els 104 diputats que s'han pronunciat a favor del que coneixem per dret a decidir fossin capaços de fer un exercici de generositat i acordar una pregunta, ja estaríem davant un fet històric.
En cas contrari, entrarem en un complex terreny de declaració unilateral amb resultat incert i amb majories menys clares o, encara pitjor, en una espiral que allargarà el debat ad eternum, i al final del qual només assistiran els més convençuts. Mentre que aquí sembla que només hi ha un possible tema de conversa, el món progressa, o involuciona, a una velocitat vertiginosa i els ciutadans de Catalunya no ens podem permetre seguir reconcentrats gaire temps més.

dilluns, 18 de novembre del 2013

L’ALTRE GREUGE DE LA BANCA



 
La crisi financera que estem patint està comportant la reestructuració del sector bancari. Així, les petites caixes que van voler deixar enrere els seus principis enlluernats per l’enorme negoci que suposava el sector immobiliari, han estat absorbides pels grans del sector (Santander, Sabadell, BBVA i CaixaBank) Això ha comportat una sèrie de duplicitats d’oficines que ha fet que, algunes d’elles, hagin tancat i, per tant, incrementat el volum de feina de les que tenien més prop a l’haver d’atendre més clients.  
Sovint, el tancament d’oficines ha estat del tot justifica, però en altres casos, no. Anem a pams.
A Amposta, ja fa anys, quan la Caixa (ara CaixaBank) va absorbir la Caixa d’Estalvis de Barcelona, es va mantenir l’oficina que hi havia als quatre cantons (Avinguda Alcalde Palau amb el carrer Sant Josep), quan a escassament 100 metres hi havia la central, la del Mercat.
Durant els anys de la bombolla immobiliària, van aterrar diverses entitat atretes, com he dit abans, pel negoci que suposava la contractació de préstecs hipotecaris vinculats a la compra de pisos. Així van obrir oficines les caixes de Manresa, Sabadell i Terrassa i el Banc Pastor... (igual me’n deixo alguna) A hores d’ara, d’aquestes, no en queda cap d’oberta. També va tancar l’oficina de Caixa Tarragona que hi havia al lloc on va estar la parada de busos, prop del Mercat i, con anècdota, la Caixa d’Estalvis del Mediterrani (la CAM) no va arribar a obrir quan ja tenien local i havien començat les instal·lacions.
Caixa Tarragona, la que sempre ha estat un referent al territori (per raons òbvies) va quedar integrada a Catalunya Caixa que, després de nacionalitzar-la va prendre la denominació de Catalunya Banc, per tant, també requeria el tancament d’alguna i, així va ser, va tancar l’oficina de Caixa Catalunya situada quasi davant de la principal de Caixa Tarragona.
Però la duplicitat no ha estat l’única causa de tancament, ja que, en el que va d’any, CaixaBank, ha tancat dues oficines sense motiu aparent, sinó és el fet de reduir despeses: la del carrer Amèrica i la que va ser Caixa d’Estalvis de Barcelona que, incomprensiblement, l’havien mantingut oberta durant més de 30 anys.
Però tancar oficines de poblacions on n’hi ha d’altres, pot causar problemes puntuals, però no importants. Però la cosa canvia quan es tanquen oficines a pobles on no n’hi ha d’altra. Així, Catalunya Banc ha adoptat la decisió de tancar les oficines del pobles petits, de menys de 1.000 habitants, allí on hi té poc negoci, una vegada més renunciat als seus principis de servei a la ciutadania. Així, oficines que van obrir a la dècada dels anys 80 com la de Godall o la Galera, si ningú li posa remei, aviat tancaran definitivament deixant els respectius pobles sense cap tipus de servei bancari, al menys que es tornin a obrir corredories com es feia dècades enrere. Aquest fet comportarà que els clients s’hagin de desplaçar fins les localitats properes, amb les molèsties que això ocasiona, sobre tot a la gent més gran.
Acabaré explicant un fet que va passar a Paüls allà pels anys 90. L’única oficina bancària oberta des de feia un bon grapat d’anys, era, con no, la de Caixa Tarragona. La política de l’entitat va portar al tancament de la sucursal. Qui conegui Paüls, sabrà que es troba situat a la falda del massís del Port i la població més propera és Xerta a uns 10 Km i amb una carretera que ara encara és digna, però quan van passar els fets era com un camí asfaltat, molt estreta i plena de revolts molt tancats.
Davant d’aquella situació, l’ajuntament i la cooperativa agrària (l’entitat socioeconòmica més important del poble) van parlar amb la Caixa i li van demanar que substituís a l’entitat que tancava. I així va ser. Ara, segurament, un fet així seria impossible.

UNA ACCIÓ DE GOVERN RESUMIDA EN 4 PUNTS





Sembla que Rajoy aconsegueix sempre el que sembra impossible. Potser hauria de figurar al llibre Guinness dels rècords, però negatius, ja que fins ara mai havia aconseguit tenir una població tan emprenyada (encara que ho demostrin poc), una taxa d’atur tan elevada, un creixement negatiu de l’economia espanyola durant tants trimestres seguits, etc.
Però encara n’hi un altre: resumir 2 anys del seu mandat en 4 punts. Així ho va fer el Periódico del passat diumenge quan es compleixen 2 anys des de que va accedir a la presidència del govern d'Espanya. A saber:

  1. Pacte fiscal frustrat (20-09-2012) Espanya Vs Catalunya.
  2. Duel intern (7-07-2013) Rajoy Vs Aznar.
  3. Reunió incòmoda (4-02-2013) Rajoy Vs Merkel.
  4. Darrere del plasma (2-02-2013)

 Com podeu veure no són cronològics; imagino que estan posats segons la importància que els hi dona el propi rotatiu.

El primer punt, el del frustrat pacte fiscal, sense cap mena de dubte té una importància molt ran per a Catalunya. Recordeu que CiU, al seu programa, portava el tema del pacte fiscal, similar al que tenen els bascos o els navarresos, però Rajoy li va donar una portada i va donar el tema per tancat. Llavors mas va dissoldre el Parlament i va convocar eleccions i tot es va precipitar. Ara Catalunya ja no demana el pacte fiscal, ara demana poder decidir sobre el seu futur i, entre els qui ho demanen, una gran majoria estan obertament per la independència.

Està clar que Aznar s’ha convertit en la mosca collonera de Rajoy, fins el punt que ha deixat entreveure que es podria tornar a presentar com a cap de llista del PP, sempre pel bé d’Espanya. Evidentment la idea del bé d’Espanya és molt diferent a la que jo tinc. Si per mi fos, aquests personatges (Rajoy, Aznar i d’altres), a hores d’ara estarien molt lluny de la vida política de primera fila. Aznar a la FAES, però de botones i Rajoy a Santa Pola fent de registrador de la propietat que, pel que sembla, va ser la seva primera vocació.

La relació Rajoy Merkel sembla d’amor/odi, una mena de duet Pimpinela. En públic solen expressar-se el seu amor, però en privat s’odien a matar. Però aquell 4 de febrer és un dia clau per entendre la filosofia de Rajoy. És quan en donar-se a conèixer els papers de Barcenas va dir allò de: Tot és falç menys algunes coses que diuen els diaris... La frase és tan incongruent que penso que el dia que a classe van explicar el significat de tot, Rajoy o va fer campana o havia demanat permís per anar a l’excusat.

Finalment, la imatge que més vergonya li hauria de donar a Rajoy és donar una roda de premsa sortint en una pantalla de plasma. La imatge és tan inusual com rocambolesca i denota una covardia i una manca de lideratge del tot inusual per a un president d’un país de l’OCDE i que es considera líder d’un partit democràtic. D’aquesta manera, Rajoy, s’estalviava respondre les preguntes dels periodistes, per tant, en aquest cas, la democràcia és del tot fictícia.  

LA FOTO DEL DIA 18-11-2013

Canal de la dreta de l'Ebre a la part de baix d'Amposta.