dimecres, 26 de febrer del 2014

¡Vaya, vaya, el presidente del Gobierno es un ‘facha’!

Enric Soperna -director de elplural.com

La igualdad no le gusta nada a Rajoy, quien protege a los ‘hijos de buena estirpe’

Alfredo Pérez Rubalcaba ha vuelto a sus mejores momentos. Lo ha demostrado ayer en el Debate del Estado de la Nación. El líder del PSOE ha hablado exhibiendo sin tapujos su ideología de izquierdas o socialdemócrata. Ha ubicado a Mariano Rajoy en el ámbito de la derecha sin apenas sensibilidad social. Dirigiéndose al presidente del Gobierno le espetó: “Vd. ha hecho política de derechas con la crisis como coartada”. Algo similar le subrayó más tarde a Rajoy el coordinador de IU, Cayo Lara: “Su discurso está alejado de la gente corriente”. Entre “empresarios y trabajadores”, según le señaló Rubalcaba al líder popular, resulta que Vd. no está con los trabajadores, sino con los empresarios.
La doctrina básica de Pablo Iglesias
Su política no protege a los débiles; más bien a los potentados. El PSOE, tras la grave situación de desafecto en amplias capas de progresistas desengañados, necesitaba recuperar a toda velocidad el tiempo perdido. Y, sobre todo, empezaba ya a ser imprescindible que los socialistas españoles recuperaran la doctrina básica de Pablo Iglesias. El socialismo no debe convertirse en un socialismo diluido, de tonos neoliberales. Nada de terceras vías.
La cacicada de la señora Cospedal
Rubalcaba defendió, con evidente entusiasmo, las políticas de igualdad. Mientras tanto, tildó de “cacicada” la decisión de María Dolores de Cospedal de recortar el número de diputados en el Parlamento de Castilla-La Mancha para garantizar de este modo la victoria del PP en las urnas autonómicas. Las encuestas conocidas son muy poco favorables a una reelección de Cospedal. Es por ello que Cospedal, secretaria general del PP, se lanzó a una “cacicada”, vulnerando por consiguiente la Constitución de 1978. Rajoy pasó de pronunciarse respecto al episodio descrito. Tampoco no dijo ni mu sobre la Ley Gallardón que obstaculiza los abortos. En cuanto a la igualdad le salió el tiro por la culata.
Un falangista y Fernández de la Mora
El líder socialista leyó en el Congreso una parte de un artículo de Rajoy, firmado en 1983 y publicado en el diario Faro de Vigo. El ahora jefe del Gobierno sostenía en ese periódico que no podían ser iguales los ” hijos de buena estirpe”. “Por eso, todos los modelos desde el comunismo radical hasta el socialismo atenuado (…) predican la igualdad de riqueza”.  Según Los Genoveses, Luis Moure Mariño, inspirador de las teorías no igualitarias de Rajoy, además de notario, tuvo tiempo y ganas para colaborar activamente en la sublevación militar contra la II República. Se integró con afán en el aparato de propaganda de los golpistas”. Moure Mariño, ya fallecido, era un falangista. Fue un admirado amigo de Rajoy. Otro amigo de don Mariano fue un personaje altamente reaccionario: Gonzalo Fernández de la Mora, ministro de Franco, gurú de la dictadura, partidario del fin de las ideologías -y por tanto- del fin de la democracia. En otro artículo, también en Faro de Vigo, Rajoy lo adulaba. ¡Vaya, vaya, el presidente del Gobierno de España es un facha!

dimarts, 25 de febrer del 2014

4 CASOS EN 28 ANYS

Aquesta passada setmana es va parlar d’un nou frau a la Seguretat Social amb la detenció d’unes 200 persones, una bona part d’elles, a la província de Tarragona.
Quan no és a la Seguretat Social és a la Hisenda Pública i, quan no, els que resulten estafats són el propis clients.
Encara que al món de l’assessorament hi ha diverses especialitats (fiscal, comptable, jurídic, laboral, etc.), a la pràctica tothom fa de tot. És molt estrany que hi hagi assessories que només facin una cosa concreta.
Entre els qui van fer frau a la Seguretat Social, hi ha un assessor de Tortosa. Si bé la seva especialitat és la comptabilitat, també tenia relacions tant amb la SS com amb l’Agència Tributària. Vull dir amb això que el coneixíem. No és dels qui venen més sovint, però de tant en tant passava. A més jo el conec des de l’època, quan varem coincidir al repàs de matemàtiques de Fayos, quan teníem 15 anys.
El frau consistia en donar d’alta a treballadors ficticis per a poder cobrar subvencions estatals.
Però aquest no ha estat l’únic cas que ha passat durant els 28 anys que porto treballant a l’administració tributària. El primer va ser el d’un que suplantava el seu germà.
L’arribada de Miguel Ángel a Tortosa va coincidir poc més o menys amb el meu inici. Al cap de poc temps, Miguel Angel  circulava amb un Mercedes i vivia en un xalet de la Simpàtica (la zona residencial de Tortosa) amb totes les comoditats. Cóm havia prosperat tant? Hi ha una dita que diu que ningú es fa ric treballant. Aquest és un bon exemple. El personatge en qüestió estava conxorxat amb el caixer d’una entitat financera amb seu a la capital del Baix Ebre. En aquell temps era normal que els clients entreguessin els diners de les assegurances socials i dels impostos als assessors i aquest ho portaven al banc. Quan Miguel Ángel portava les assegurances socials a l’entitat financera, el caixer es limitava a posar un segell i, pel que sembla, es repartien els beneficis. Es a dir, s’ho quedaven tot. Quan es va descobrir el pastís, l’entitat financera va fer fora el treballador i va tancar la sucursal. A tots els seus clients els van derivar a l’oficina d’Amposta que, encara avui, està oberta.
Com anècdota us explicaré que una vegada, Miguel Ángel, es va trobar a un videoclub amb un company de treball. Anava acompanyat i com era una persona molt afable li va presentar al meu company l companyia: Te presento a mi hermano Miguel Ángel –li va dir-. Al cap d’una estona el meu company va reaccionar: Però... Miguel Ángel no és ell? En realitat ell es deia José Luis i suplantava la identitat del seu germà Miguel Ángel, assessor a Madrid.
No va ser l’únic que es va quedar amb els diners dels seus clients. Un altre assessor, que també tenia una autoescola, va obrir un restaurant. S’hi va gastar molts diners i no recuperava la inversió. Mentre, els venciments dels préstecs li anaven arribant, així que no va trobar cap solució més que apropiar-se dels diners aliens. No se’n ha sabut mai més d’ell.  
El darrer cas és molt més rocambolesc. Tot va començar després de que estafessin als amos de l’assessoria 20 milions de pessetes per avariciosos. Sense entrar en detalls de com es va produir l’engany, us diré que va ser una espècie de timo de l’estampeta, però a gran escala: primer els van engrescar i quan van veure que el negoci funcionava, els hi van proposar invertir més diners i va ser quan els van ensarronar.
Llavors havien de recuperar-se. Manera? Falsificar precontractes de treball per a immigrants, document que necessitaven per a obtenir el corresponent permís de residència a Espanya.
L’entramat es va descobrir quan la Subdegació del Govern de Tarragona (abans Govern Civil) se’n va adonar que cap dels precontractes s’acabava convertint en contracte i, a sobre, en tots els casos eren de l’Ametlla de Mar.
La policia va cridar a tots els representants de les empreses que figuraven com a futurs contractants. Cap d’ells va reconèixer tenir res a veure amb aquells contractes i, menys que conegués als individus que hi figuraven. Finalment van trobar una coincidència entre totes les empreses: a tots els hi portaven els papers a la mateixa assessoria.
Segons un agent de la policia local de l’Ametlla es van arribar a falsificar més de 100 precontractes i se’ls cobrava entre 1.000 i 1.500 euros. Per tant, si fem números, veure’m com s’aproxima molt a la quantitat que els havien sostret feia ja uns anys.        

PAISATGES DEL NOSTRE TERRITORI. BEL IV















ELS SOPARS DE DURO DE MARIANO

Avui comença al Congrés dels Diputats el debat sobre l’estat de la nació. Mariano ens voldrà convèncer que l’economia espanyola ha millorat considerablement i ens documentarà amb un bon grapat de xifres i macroxifres econòmiques difícil d’entendre fins i tot per als diputats i diputades presents a l’hemicicle. Imagineu-vos per a la gent corrent!
Si ho hagués de resumit amb una frase feta, diria que Mariano ens intentarà vendre sopars de duro. Imagino que ja coneixeu el seu significat, però per si de cas, he buscat a Internet algunes definicions: 
 
1.        Fets de poca volada presentats com a magnífics; com a fanfarronades, o bé
2.        Explicar una història o una argumentació llargues, no mancades de fantasia o d’enginy.
 
Penso que qualsevol de les dues accepcions pot ser perfectament vàlida. La primera perquè Mariano posarà més pa que formatge (una frase feta més) quan ens explicarà el bé que va Espanya darrerament. Recordeu Aznar? (per a mal el recordo massa) L’anterior president del govern del PP signava una frase que el va fer cèlebre:  ¡España va bién!
La segona accepció també és vàlida, perquè si el que pretens és no di res, que l’interlocutor no t’entengui i que sembli que domines molt el tema, com més llarg ho fas i més fantasia i enginy hi poses, millor.
Ja sabeu que si s’intenta traduir les frases fetes, perden el seu significat. Per tant, i per a que m’entenguin tots, us diré quina usaria un castellà: Vendernos la burra.
En aquest cas he fet el mateix i hi he trobat les següents explicacions:
 
1.        Quan algú et vol convèncer amb enganys, però te’n adones de les seves intencions.
2.        Convèncer o intentar convèncer a algú d’alguna cosa, especialment d’alguna cosa que no és realment tan convincent o bona con ens volen fer veure. 
 
Imagino que ha quedat el suficientment clar com per a que no calguin donar-se més explicacions. Potser una darrera: Tot el discurs de Mariano anirà adornat amb aplaudiments per part dels diputats i diputades de les files populars com si el que digués D. Tancredo Rajoy fos un dogma de fe. I possiblement també d’algun improperi dirigit cap a les files de l’oposició quan, des d’allí es mostri el normal escepticisme d’aquests casos.
Dit això igual sóc jo el que estic equivocat. 5 milions llargs d’aturats no poden estar equivocats. Si tan dolenta fos la situació econòmica i social del país, cada dia hi hauria concentracions i manifestacions pels principals carrers i places del país, tal com ha passat recentment a Ucraïna o a d’altres països que, per estar dintre de la UE potser els sentim com a més propers: Grècia i Portugal.
Però aquí ni les grans centrals sindicals s’atreveixen a convocar actes perquè saben que estan destinats al fracàs. Sabeu qui són els que van a les manifestacions? Els ciutadans més sensibilitzats i que, normalment treballen. O sigui, una minoria de la minoria.
I la resta? Al bar o pescant per a matar l’estona. O això o treballant en negre.