PAISATGES DEL NOSTRE TERRITORI. LES PLATGES DEL PERELLÓ VII

EL PREMI AMPOSTA 2013 RECAU SOBRE LA COLLA CASTELLERA XIQÜELOS I XIQÜELES DEL DELTA

Feliciteu-nos! Els mitjans de comunicació d’Amposta (Amposta Ràdio, Revista Amposta i d’altres publicacions gratuïtes que s’editen a la capital del Montsià) ens han atorgat al Premi Amposta 2013 com a reconeixement d’haver estat l’associació que més repercussió ha tingut als mitjans locals. El premi està patrocinat per l’Ajuntament.

Aquest matí m’ha trucat l’alcalde Manel Ferré per a donar-me la primícia abans de fer-ho oficial i que es publiqués als diferents mitjans de comunicació comarcals.

Tres han estat els finalistes: Filmsnòmades, Assemblea Nacional Catalana (per l’organització de la Via Catalana i els actes que van tenir lloc pels voltants del pont penjant i la colla castellera Xiqüelos i Xiqüeles del Delta.

Finalment, com us he anunciat la colla castellera s’ha acabat emportant el premi i la menció especial per a l’ANC.  

Recordo que aquest premi és el segon que rebem després de l’Ebrelíders 2012 que ens va atorgar el grup de comunicació propietari del Canal Terres de l’Ebre i el setmanari gratuït Més Ebre. 

El premi es lliurarà dissabte 22 de març a les 19:00 h al saló de plens de l'Ajuntament d'Amposta. 
 

Per acabar dues coses:

Agrair als que han fet possible que se’ns concedeixi el premi i, evidentment felicitar a tots els membres de la colla castellera, veritables protagonistes dels èxits assolits durant aquest any i escaig de vida que té Xiqüelos i Xiqüeles del Delta.  

La americanización de la Unión Europea

Vicenç Navarro
Catedrático de Políticas Públicas. Universidad Pompeu Fabra, y Profesor de Public Policy. The Johns Hopkins University

No hay plena conciencia en amplios círculos progresistas de nuestro país de que lo que está pasando en Europa es la “americanización de este continente”, resultado de la generalización de políticas públicas de claro corte neoliberal que los gobiernos europeos están aplicando e imponiendo a sus poblaciones, siguiendo el mandato de la Troika, es decir, del Fondo Monetario Internacional (FMI), de la Comisión Europea y del Banco Central Europeo. Europa occidental era percibida internacionalmente como la Europa social y la Europa democrática, punto de referencia de las fuerzas progresistas que deseaban desarrollar el Estado del Bienestar a través de procesos democráticos. Esta visión había tenido siempre un componente de idealización. Ahora bien, había un componente de realidad, sobre todo cuando se contrastaba con la experiencia en EEUU, donde el capitalismo se manifiesta con toda su crudeza, con escasa protección social y con una democracia sumamente limitada. Pues, bien, lo que está ocurriendo en esta Europa social y democrática es la pérdida de su identidad y peculiaridad, perdiendo su dimensión social y diluyendo su compromiso democrático.

Veamos en primer lugar qué está ocurriendo en EEUU. Y lo que aparece más rápidamente es la enorme concentración de las rentas y riquezas en un grupo muy, pero que muy pequeño de la población (que deriva sus rentas de la propiedad del capital), a costa del empobrecimiento de todos los demás, es decir, de la mayoría de la población, que obtiene sus rentas del trabajo. Indicadores de ello son los siguientes:

1. El 1% de la población recibió el 95% de todo el crecimiento de las rentas generado durante el periodo 2009-2012.

2. El 60% de los puestos de trabajo que han desaparecido durante la Gran Recesión eran buenos puestos de trabajo, es decir, bien pagados, mientras que el 59% de los nuevos puestos de trabajo son puestos de trabajo con salarios bajos. Es decir, los puestos de trabajo con salarios bajos (y muy bajos) están sustituyendo a los puestos de trabajo medianamente y/o bien pagados. En 2020 se calcula que casi la mitad de los puestos de trabajo tendrán salarios bajos o muy bajos.

3. Los beneficios de las grandes corporaciones han alcanzado niveles record. Las financieras han sido las más beneficiadas.

4. Las rentas del capital han subido, como porcentaje del PIB, como nunca antes habían subido, mientras que las rentas del trabajo han bajado a porcentajes nunca vistos antes.

5. Según los estudiosos más respetados en el estudio de rentas en EEUU, Thomas Piketty y Emmanuel Saez, durante los últimos treinta años (iniciándose en la era Reagan) el porcentaje de las rentas que ha ido al 1% más rico de EEUU se ha doblado (y el que ha ido al 0,1% se ha triplicado).

6. Esta concentración de las rentas que proceden del capital en un sector muy minoritario de la población se ha traducido en un crecimiento muy notable de su influencia política y mediática, que se ha traducido en políticas públicas que le han beneficiado enormemente. Las áreas de especial influencia han sido las políticas fiscales y las áreas de desregulación del capital, consiguiendo una gran desregulación en el manejo y utilización de este capital.

7. Contribuyendo a este descenso masivo de las rentas derivadas del trabajo, está la estabilidad y descenso del salario mínimo.

8. La relación entre lo que en EEUU se llama Corporate America (el 1% de la población) y la clase política ha alcanzado niveles de complicidad nunca vistos antes en EEUU. Dicha complicidad ha alcanzado tal nivel que la corrupción ha dejado de definirse como tal. En realidad, la compra de políticos por parte de empresas financieras, industriales o de servicios es legal, y no se considera corrupción. De esta manera, uno de los sistemas políticos más corruptos de la OCDE aparece como uno de los menos corruptos, pues la compra de políticos no es ilegal y es una práctica común y generalizada en EEUU.

Esta es la situación en EEUU, donde el dominio del capital es casi absoluto, que está apareciendo también en la Unión Europea, y muy en especial en los países del sur de Europa (incluyendo España) donde las fuerzas progresistas son muy débiles y están constantemente divididas.

 *Artículo publicado por Vicenç Navarro en la revista digital SISTEMA, 14 de febrero de 2014

CENTRISTES DE ‘PACOTILLA’

Des de que Adolfo Suárez va ocupar el centre polític d’aquest país amb la Unió del Centre Democràtic (la UCD), es va convertir en l’espai desitjats per la majoria del partits. Fins llavors només havien existit les esquerres i les dretes, però era impensable que al bell mig de tot plegat hi pogués haver-hi algú més.

Personalment sempre he pensat que ser de centre és no ser ni chicha ni limoná ja m’enteneu) I possiblement aquest ha estat un dels grans errors del PSOE ja que, mentre ha anat a la recerca dels vots més moderats s’ha deixat pel camí practicar veritables polítiques progressistes, sobre tot en el camp econòmic.

També els del PP s’han definit sovint com de centre. Ara bé, l’experiència em diu que a la boca sé li pot fer dir de tot, però una cosa ben diferent és que ho siguis en realitat. Crec recordar que hi ha un passatge de la Bíblia on Crist diu: Pels seus actes els coneixereu.

Si ens fixem amb les polítiques que està portant a terme el govern del PP (tampoc cal que ens fixem tant, ja que es s’aprecia molt clarament), ens en donarem ràpidament que de ser centristes, ho són de pacotilla.  

Si fem una mica de memòria, recordarem que després de la UCD, una vegada Suárez va estar apartat de la presidència, va durar molt poc. De fet el mateix Suárez va crear el Centre Democràtic i Social(CDS), però va tenir una vida molt exigua.

Després d’aquell invent amb gasosa, mai més a Espanya hi ha hagut un gran partit de centre, encara que, amb tota seguretat, n’hi hagi cap que es puguin definir com a tal. Per tant, tots els que havien estat càrrecs públics i orgànics, així com els milions de votants, per força van d’haver de buscar refugi a d’altres formacions.

Llavors va ser quan la majoria d’exministres i alts càrrecs franquistes que se’n havien anat amb Suárez, es van reubicar al seu espai natural: a l’Aliança Popular (AP) de Manuel Fraga Iribarne. Molts pocs, recordo el cas de Francisco Fernández Ordóñez, van passar a militar al PSOE.

Quan Fraga se’n va adonar que amb la seva AP no faria res, la va refundar en el Partit Popular (PP) i, segurament, el final d’aquesta història ja el teniu molt més fresc a la memòria.

Com he dit abans, el PP, per a desgràcia de la majoria dels ciutadans d’aquest país, no és un partit de centre, ni tant sols representen una dreta moderada. Diguem-ho clar i català, el PP, per la forma de ser i actuar d’una bona part dels seus dirigents, està molt ancorat cap l’extrema dreta, d’aquí que sembli que a Espanya hi hagin molt poca gent amb aquesta ideologia, però creieu-me, de haberlos, haylos... Però dintre del PP.

És evident l’enorme influència que exerceix l’Església Catòlica espanyola, una de les més ultraconservadores del món, en alguna de les polítiques del PP. El cas més evident és el de la reforma de la llei de l’avortament, una de les més retrògrades que existeixen. Aquesta llei representa un enorme retrocés en aquest aspecte ja que fins i tot la primera que es va aprovar després de la mort del dictador, era molt més permissiva.

Alguns dels antics dirigents del partit i que han anat perdent pistonada en els darrers temps, han creat Vox, un partit que, segurament, no enganyarà ningú. Alguns dels polítics que s’han transvasat del PP a Vox són l’Alejo Vidal-Quadras i Jaime Mayor Oreja, considerats representants de l’ala més dretana del PP.

Però a part d’aquests n’hi ha d’altres que, de moment, s’han quedat al partit perquè ocupen càrrecs importants, però que, en quan a sentiments dretans, res tenen que envejar als fugitius.    

Em refereixo a Alberto Ruiz-Gallardón i al propi Mariano Rajoy.

Mentre Alberto Ruiz-Gallardón havia de passar per les urnes per a ser elegit, mostrava un tarannà moderat. Recordo que gent del PP m’havien dit: Sóc del PP, però moderat, en la línia de Ruiz-Gallardón. Osti tu, menys mal! Si ell representa la moderació, què deuen de representar la majoria dels seus correligionaris?

Però el cas més nou i, a la vegada més cridaner, ha estat descobrir que Mariano Rajoy també és un extremista reprimit. Molts ens varem assabentar dimarts mentre escoltaven la intervenció de Rubalcaba durant el debat de l’Estat de la Nació. Corria l’any 1984, mentre Rajoy era President de la Diputació de Pontevedra, el diari el Faro de Vigo va publicar un article de l’ara President on parlava obertament de la diferència de castes des del moment de la concepció. Pura i clarament un pensament facciós.  

Per tant, ara, saben això, no ens poden estranyar les polítiques d’afavorir els rics, tan en educació, com en sanitat i serveis socials i fins i tot en la reforma dels impostos que va anunciar al Congrés amb bombo i platerets anirà en aquesta línia.