LA FOTO DEL DIA 11-03-2014

El president de la colla castellera Xiqüelos i Xiqüeles del Delta (o sigui jo) entregant una foto dedicada de la colla castellera a Miquel Fàbregues, president de la Càmara Arrossera del Montsià, patrocinador oficial de l'entitat.

El 11-M y la historia más negra del periodismo en España

Josep Carles Rius

La hemeroteca puede resultar severa con los periódicos. En el ejercicio del periodismo diario todos cometemos errores. Sobre el papel pueden corregirse en el plazo de 24 horas, en el soporte digital tan pronto como se descubren. Pero en la historia reciente de la prensa española existe el caso de un periódico que cometió un error hace justo diez años y aún hoy sigue sin reconocerlo abiertamente, sin pedir perdón a las víctimas de la contumaz manipulación.

Podríamos decir que es un descomunal ejercicio de orgullo y prepotencia de un director de periódico, a quien no le gustó la realidad y fabricó la suya propia. Y pese a descubrir muy pronto que los hechos le daban la espalda, persistió en la manipulación de los indicios y los interrogantes para hacer verosímil el disparate. Cruzó todas las líneas rojas de la ética del periodismo y escribió el capítulo más vergonzoso de la prensa española en democracia. Un capítulo de hasta donde pueden orillarse los escrúpulos y la moral para vender periódicos, para tener ‘razón’ a toda costa.

Pero lo más grave es que Pedro J. Ramírez, el director de El Mundo hasta hace quince días, construyó la mentira sobre el 11-M, el peor atentado terrorista de España en el que murieron 191 personas y 1858 resultaron heridas. Con su persistente campaña de cientos de páginas y decenas de portadas contribuyó a incrementar el dolor de las víctimas. A hacer aún más difícil el trabajo de policías, fiscales y jueces que habían realizado una investigación y un proceso penal ejemplar.

Pero Pedro J Ramírez no estuvo solo en su delirio. Federico Jiménez Losantos, el locutor estrella de la emisora propiedad de la Conferencia Episcopal Española; un medio público como Telemadrid, y el diario digital de la extrema derecha (Libertad digital) fueron los cómplices necesarios para alimentar una corriente de opinión crédula con la mentira. Pero hubo un compañero de viaje aún más poderoso, un sector del Partido Popular que intentaba reescribir la historia, borrar la pésima gestión de las horas que siguieron al 11-M.

Juntos crearon un auténtico grupo de presión que actuó de forma despiadada contra todos aquellos a los que consideraban obstáculos para sus propósitos, ya fueran víctimas, jueces o periodistas. Sólo tres ejemplos: la presidenta de la Asociación 11M afectados del terrorismo, Pilar Manjón, sumó a la pérdida de un hijo un constante acoso; el juez instructor Juan del Olmo se enfrentó a duros intentos de descrédito profesional y el periodista José Antonio Zarzalejos, entonces director de ABC, padeció una operación de derribo por no sumarse a la ‘teoría de la conspiración’.

Y hubo millones de ciudadanos que querían leer, oír o ver fabulaciones interesadas antes que conocer la verdad. Sin ellos el diario, la radio y la televisión no habrían tenido el combustible necesario para la ignominia. Y hubo clamorosos silencios en la profesión en general y en las redacciones afectadas en particular. Silencios que hicieron aún más meritorio el coraje de quienes plantaron cara. Diez años después del 11-M, los principales instigadores de la ‘teoría de la conspiración’ ya no están en sus puestos. Pero todo el dolor añadido de las víctimas y algunas de las páginas más negras de la historia del periodismo permanecerán para siempre.    

 

I TOT VA COMENÇAR AMB UNA FOTO

Tristament, avui es commemora el 10è aniversari dels atemptats de Madrid, els pitjors que hi ha hagut a Europa amb 191 morts i 1.858 ferits.  

Qui no recorda aquell dia de fa 10 anys? Tot just estàvem en vigílies electorals i tot indicava que, malgrat tot (polítiques socials i laborals, guerra de l’Ira, etc.), el PP s’enduria el partit (parlant en termes futbolístics)

A l’hora punta d’aquell matí de 11 de març, els trens de rodalies de la capital de l’estat es dirigien cap a les seves respectives destinacions com qualsevol dia. Hi anaven treballadors, mares amb els seus respectius fills, mestresses de casa que es dirigien cap al centre per a fer les seves compres... Per a molts d’ells la vida se’ls hi va acabar allí mateix, sobre els trens, de sobte, sense haver fet res que meresqués acabar d’aquella manera tan tràgica.  

A mig matí ens van donar la fatal notícia. Les primeres impressions apuntaven a ETA. Qui sinó? Recordo que vaig trucar al telèfon de la secció sindical de la UGT de Madrid per a preguntar sobre l’abast de l’atemptat, ja que durant les primeres hores hi havia una gran confusió. Van despenjar i penjar immediatament. No estaven per a res. Ho comprenc perfectament... Vaig optar per enviar-los un fax on els hi transmetia el meu sentit condol i els hi demanava que el fessin extensiu als seus familiars i persones més properes.

Però qui va ser el màxim culpable d’aquells atemptats? Evidentment els terroristes que el van perpetrar, però segurament no hagués passat si abans no hi hagués hagut el detonant que ho va desencadenar tot.

Tot va començar amb una foto. A les illes portugueses de les Açores, es van reunir tres mandataris: George Bush, Tony Blair i José María Aznar. Els dos primers del grup de mandataris que tallen el bacallà; el tercer buscant un protagonisme que sovint sé li havia negat. Els tres mandataris mundials van acordar declarar la guerra a l’Iraq sense el consentiment de l’ONU. 

Els EE.UU. culpaven l’Iraq d’amagar els màxims responsables dels atemptats de les Torres Bessones de l’11 de setembre de 2001 al seu territori. La Gran Bretanya, aliada històrica, els hi donava suport, però... Què hi pintava allí Espanya? Només la megalomania i el complex d’inferioritat d’Aznar donen resposta a la pregunta.

Aznar va posar a Espanya en una guerra il·legal que no comptava (tal com he dit abans) amb l’autorització de l’ONU i tampoc del Congrés dels Diputats. Per tant, no es d’estranyar que els terroristes de Al Qaeda busquessin revenjar-se d’Espanya, com ho van fer després amb la Gran Bretanya, concretament el 7 de juliol de 2005 a Londres.    

Des d’una plataforma ciutadana es va portar a terme una campanya per a que Aznar pagués per la seva responsabilitat tan en la guerra de l’Iraq (on hi van morir diversos soldats espanyols), com pels atemptats de Madrid. Però al final, sembla, que tot ha quedat en un no res i Aznar segueix fent el gallet des de la presidència de la FAES i es deixa ensabonar per aquells que el veuen com un ferm candidat a la presidència de la III República espanyola.

Si a les eleccions del 13 de març de 2004 es va aconseguir donar la volta a les enquestes i finalment el PSOE va aconseguir la victòria contra pronòstic, espero i desitjo que Aznar acabi relegat a un ostracisme total per voluntat dels ciutadans d’aquest país i sense haver-hi de lamentar morts.  

EN MEMÒRIA DE LES VÍCTIMES.   

LA FOTO DEL DIA 10-03-2014

Des dels anys 80, a la Galera, aprofitant que Sant Josep és festa local sé celebra una fesolada popular on hi acudeix mig poble. 
Aprofitant aquesta festa tan galerenca, Pau Bertomeu i jo mateix anirem a presentar el curtmetratge La Fatarella 1938. 
Tal com diu el cartell, la primera escena va ser rodada a una casa de la localitat, concretament la coneguda per casa la Trini al carrer Sant Vicent, més conegut com el Paumeral. 
La casa en qüestió va ser construïda l'any 1865 i ha arribat als nostres dies pràcticament intacta.