Jaume Collboni, el candidat del PSC a
l’alcaldia de Barcelona a les properes municipals de 2015, veu una ma
negra al darrere de la descomposició del PSC. Aquesta ma negra
serien, principalment, CDC i ERC.
Des del meu punt de vista, la ma negra
és l’excusa que s’ampra sovint per amagar les carències pròpies. Encara
que, reconec, que he pogut viure, es pot dir que en primera persona, evidents
episodis d’erosió promoguts, sobre tot per CDC. Però d’aquest punt ja
en parlaré al final de l’escrit.
Mireu, el principi, no sé si del final,
però si de l’actual situació interna que viu el partit, l’hem d’anar
a buscar en la caiguda de Pasqual Maragall. Segurament, el President de
la Generalitat ha estat el líder més carismàtic del partit i també el més
estimat. Però des de l’aparell del partit se’l va voler amortitzar
abans d’hora. Però el barons del partit no van ser els únics que van tindre
que veure amb la retirada de la vida política de Maragall, també ERC, amb
la retirada del govern, hi va jugar un paper important.
Malgrat tot, els seu successor, José
Montilla va ser un gran President. Possiblement no tenia la facilitat de
paraula que té Arturo, ni tampoc el carisma entre els seus, però era un
bon gestor que va fer el que calia. No fa gaire que m’ho recordava la
meva dona: I va ser el primer d’advertir al govern central de la desafecció
de Catalunya respecte Espanya.
L’any passat va ser Jaume Reixach, el
director de la revista el Triangle qui va advertir que hi havia moviments
per a desestabilitzar el PSC i eliminar-lo del mapa polític català. Si
això finalment s’arribés a produir, des de CDC es celebraria quasi com
una victòria electoral, ja que durant dècades ha estat el seu gran rival.
Però ERC també hi sortiria guanyant perquè, segurament, una bona part del
seu electorat del PSC (la branca més nacionalista) passaria a votar la
formació republicana.
Però no tots els mals son externs. Ningú
mana a l’actual direcció del PSC la línia política que ha de seguir...
O potser sí. Potser des del PSOE sé li marquen les línies mestres que s’han
de seguir a Catalunya. L’altre dia escoltava a TV3 durant un debat on
es parlava dels socialistes catalans que el PSC estava federat al
PSOE. Aquesta afirmació em va preocupar. A diferència de la resta de comunitats
socialistes d’arreu d’Espanya, el PSC no és una federació del PSOE, sinó
un partit. Però si que és cert que cada vegada més se sembla a una federació
en detriment a la personalitat pròpia que hauria de tenir. Des de la supressió
del grup parlamentari propi l’any 82 coincidint amb el primer govern de
Felipe González fins l’actualitat, el PSC ha deixat pel camí una bona
part del seu ideari fundacional, sobre tot durant aquesta darrera etapa
amb Pere Navarro al capdavant del partit.
Amb ERC més social i liderant amb CDC
el procés sobiranista, el PSC veia com sé li anava perdent part del seu
segment polític en favor dels republicans. Li quedaven mol poques alternatives:
recuperar el terreny perdut o mirar de marcar perfil propi. Com més temps
passava, més difícil era tornar sobre els seus propis passos per a intentar
ser el PSC de sempre.
Finalment, Navarro i els seus assessors
(Corbacho i Balmón, principalment) van decidir decantar-se cap a la part
més espanyola del partit i van recuperar la vella idea de l’estat
federal, una opció que els diferents governs del PSOE havien anat descartant
convençuts de que els catalans amb una mica més de finançament ja s’acontentarien.
Us he promès al principi de que explicaria
alguna experiència viscuda sobre els intents de Convergència d’esborrar
del mapa polític al PSC. Aquestes experiències sé centren a Amposta on
ja no la rivalitat, sinó l’odi cap a tot allò que feia olor a socialista,
per part d’alguns dirigents convergents, era (i és molt gran)
Possiblement, la major maniobra es va
produir l’any 1995 i, sense saber-ho ni sospitar-ho em vaig veure involucrat.
El difunt Pere Margalef era el candidat del PSC per a les eleccions municipals
d’aquell any. Jo, per aquell temps estava força desvinculat del partit
i, fins i tot, n’havia sol·licitat la baixa.
Finalment vaig acabar per anar de número
2 darrere d’Anselmo Cano a la llista d’IC-V (que era com es deia en aquell
temps) Al cap dels anys em vaig assabentar que aquella candidatura es va
coure entre Daniel Rius, per aquell temps encara un dels homes forts de
Convergència a Amposta i el difunt Batista Beltran, alcalde d’Alcanar
que, tot i ser d’IC-V, tenia una molt bona relació amb CDC, tal i com
es va acabar veient al cap dels anys. Una cosa que no he esbrinat mai és
si Anselmo coneixia o no el detall.
